Header Ads

PERIODISME A DEBAT: NEGRE FUTUR



Aprofitant que aquest mati el Col·legi de Periodistes a Tarragona organitza la jornada “Periodisme en crisi: nous reptes i noves oportunitats professionals” al campus de la URV, i que no puc assistir-hi per motius professionals, vull fer diverses aportacions com a professional que ha tingut la sort de tocar de ben a prop i a fons tots els camps de la comunicació: ràdio, televisió, premsa gratuïta, corresponsalia provincial d’un mitjà estatal, gabinets de premsa i xarxes socials aplicades a la comunicació. 

No aportaré pas cap solució al problema perquè el plantejament, vist allò que estem veient traduït en la precarietat del sector, no és més que clar i es diu “pa per avui i fam per demà”. Però, un cop més, m’arrisco.
Tenint en compte que les televisions autonòmiques estant fent rebaixes i que aquestes inclouen foragitar a part dels qui havien estat endollats, i alguns amb contractes amb nòmines insultants, els darrers anys. I que on abans una notícia la feien dues persones ara la fa una de sola que grava les imatges i aguanta el micròfon mentre fa les preguntes que cap CAP superior li ha encarregat o plantejat. 
 
Partint de la base que a les grans cadenes de ràdio no els interessa saber què passa a les províncies i alimenten de personal i pressupost únicament les seves centrals a les capitals per convertir la ràdio de proximitat en autèntics repetidors d’allò que es cou i passa a Madrid o Barcelona. 

Tenint clar que a les redaccions dels grans diaris només els interessem quan hi ha desgràcies com ara accidents de circulació amb un mínim de tres morts, incendis que arrasen centenars d’hectàrees o casos de suïcidis o violència de gènere. 

Sabent, i tots ho sabem, que la majoria de gratuïts es fan a base de “copiar-enganxar” notes de premsa i comunitats que ja venen més o menys fets i ajuden a “omplir” l’espai en blanc on no es citen les fonts reals de qui ha redactat les notícies que es signen com a pròpies. 

Comprovant que gran part del gabinets de premsa oficials s’han convertit en el cau on hivernen professionals que podien estar formant als nouvinguts a aquest ofici i que altres gabinets tenen un problema d’espai per encabir a tot el personal que fa la mateixa feina que feien abans la meitat de les persones i amb millors resultats.

Observant que alguns mitjans, ja fracassats i que han posat al carrer a tot l’equip, es mantenen amb l’art de l’intrusisme amb persones que, més que informar, converteixen les xerrades de sobretaula de nit en tertúlies públiques que malmeten aquest, encara ara, digne ofici. 

Vist tot això, costa fer una diagnosi real. Perquè aquesta diagnosi existeix però és dura i ningú la voldrà escoltar. Però m’arrisco de nou. 

La cosa està fotuda, molt fotuda. Aquesta professió va cap al pou negre perquè sempre ha estat ofici de capelletes i individualismes. La companyonia existeix tot fent cafès mentre s’espera a que comenci una roda de premsa però es perd quan arriba a la seva taula de la redacció.  La solidaritat es demostra quan arriba la notícia d’acomiadaments d’altres companys i la unió mai fa la força perquè no hi ha nexe ni unió entre el lloc on es treballa i aquell que s’ocuparà acabat el cicle del periodista que, avui en dia, aguanta ben poc al seu lloc de feina.

Les solucions? Les de sempre! Recordeu, companys amb una certa edat com un servidor, què passava quan ens plantejàvem deixar plantats als polítics que ens convocaven i arribaven a misses dites?
Doncs que sempre hi havia algú que donava pel sac i es passava la proposta pel folre. I gràcies a aquestes persones mai va haver-hi una “plantada” en condicions que demostrés que els periodistes anàvem tots a una i del bracet.

I entre aquesta demostració de desunió i les lamentacions pels companys que s’acabaven de quedar a l’atur tot va anar a pitjor i com els empresaris van veure que hi havia conformisme, van optar per actuar amb radicalitat tenint la paella pel mànec. 

I ara, tots al mur de les lamentacions i a patir els efectes de la crisi que han agreujat encara més, si es podia, la precarietat d’aquesta feina que hauria de ser més que agradable. On és la sortida? No en tinc ni idea però intueixo que al fons a l’esquerra. 

Per acabar, cinc consideracions que crec importants:

1.     No deixeu que exerceixin de comunicadors aquells que no en tenen ni idea i han permès que es liquidi un equip humà on si hi havia autèntics professionals. Denuncieu!

2.   No permeteu més imposicions per por a perdre la feina. Marqueu les pautes als vostres empresaris i recordeu-los el perquè voleu el lloc que ocupeu i el sou que demaneu. Sense por!

3.      Penseu més en global i menys de manera individual en aquesta professió que et porta a canviar de mitjà cada dos per tres. Treballeu per garantir el vostre lloc amb dignitat!

4.      No accepteu una feina que no us agradi encara que sigui fixa per uns anys perquè, sovint, quatre anys en una cadira marquen la resta de la vida laboral sense seient. Defenseu-vos!

5.      Abandoneu aquest ofici si veieu complicacions o dificultats en les quatre propostes anteriors. Busqueu-vos a fons i segur que esteu fets per altres feines. No perjudiqueu el periodisme!

4 comentaris

Laura Casas ha dit...

Tens raó,Òscar. Reflexió molt dura però crec q ben encertada del q està passant. Em quedo amb lo de que la companyonia acaba quan s'acaba el cafè per fer temps per una roda de premsa. Sempre he pensat q els personalismes,l'enveja i la capacitat de certa gent d'arrossegar-se sense límit,fent 10 mil hores o treballant "per vocació" els 365 dies de l'any,ens han fet molt de mal,i així s'ha degradat una professió q hauria de ser de les més respectades. Ànims a tots!

Oscar Ramírez ha dit...

Moltes gràcies Laura. Cal ser realistes quan es fa un debat d'aquestes caracteristiques perquè en cas contrari ens estem enganyant. Llepar-se les ferides no serveix de massa i per això cal entornar, quan toca, el "mea culpa". M'agrada que comparteixis el meu parer. Ánims!

Carles ha dit...

i que hem de fer amb els que es colen i no han fet mai de periodistes i ara fan el ridicul pensant que son bons?

Oscar Ramírez ha dit...

Carles doncs ho heu de denunciar públicament. De totes maneres pensa que hi ha gent que fa allò de l'arrencada de cavall i parada de ruc i que el temps posa tothom al seu lloc. Tothom troba el seu lloc i quan n'ocupa un que no és el seu ja li passarà factura.

Amb la tecnologia de Blogger.