DIARI DE LA PELL (3): PAISATGES D'EXTRAMURS

Totes les ciutats mantenen el seu llegat i totes les pedres necessiten amor. Respirem els alés d'altres i llencem a l'aire més proper el nostre per compartir-lo. Difuminem, en l'atmosfera dels temps passats, les veus mudes que els altres viatgers no podien escoltar. Carcassone emmurallada és el continent perfecte, l'espai volgut per al procés de la barreja. S'hi respiren els adéus dels qui defensaven la ciutat i les benvingudes dels qui l'habiten ara. És, de nou, una fusió perfecta. I no saps si sentir-te hoste o estranger.

Als afores, lluny dels murs, tot agafa noves dimensions. Ara tu ets el continent, l'emissor i el missatge. Fora ciutat, la plana és neta i silenciosa com el desert. Gent forana es desdibuixa al fons del meu propi horitzó. Els extramurs són imatge de memòria i del passat, la pàgina escrita fa cinc segles que ara viu entre muralles.

Erràtic i en silenci, torno a la casa que he llogat al peu del turó més verd de la zona. El pati senzill m'acull i a la font, la remor de l'aigua m'acarona tots els porus de la pell. Em deixo caure a la gespa, la gaudeixo, m'hi adormo plàcidament. No hi ha pressa ni més món que el del paisatge dels ulls.

Carcassonne, setembre 2014