Header Ads

DIARI DE LA PELL (7): BOSCOS DE GÀRGOLES


Quan el mati s'alça i em llevo, coincidim al bosc el dia i jo. El paratge de la natura, sempre salvatge i desordenat, permet descobrir nous elements. El bosc manté les formes però es capgira, s'estira i reinventa a cada segon. El vent i la pluja són aliats dels grans canvis i quan no hi són, el sol fa el seu paper. El bosc té ulls, et bufa al clatell, es fa sentir quan el trepitges. Les meves passejades matinals, que serveixen per obrir gana abans d'esmorzar, són dosis d'amor terrenal sempre inesperades.


A ciutat, els boscos són de ciment i la molsa està captiva en algun petit parc públic. Carrers i cases dibuixen una altra mena de paisatge menys silenciós i més pobre de colors. A algunes façanes hi ha animals però són de pedra i miren malament a tothom. Però sempre hi ha alguna ànima en pena que reclama la teva atenció amb la seva cara pètria, que et demana la llibertat amb el seu silenci, que et recorda que no volia ser allí on l'han esculpit.

Sempre he cregut que les pedres parlen. Mirant una gàrgola endimoniada, recordo les paraules de l'escultor Henry Moore quan veia el bloc de pedra amb el que havia de treballar: Aquí dins hi ha una obra d'art, només he de treure la pedra del voltant que li sobra.
Els qui treballen la pedra se'n fan amants. Els qui la mirem, voyeurs indecents. Per això algunes escultures tenen la mirada freda i el cor de pedra.

Alvèrnia, setembre 2014

1 comentari

Magnolia. ha dit...


Sentat damunt una columna en forma de V gegant , desafia amb la mirada estatica, pero amb tendreza ,inquietant fotografia , i molt bonica.

Amb la tecnologia de Blogger.