Header Ads

DIARI DE LA PELL (6): ROSTRES DE PEDRA I GOTS NETS


Els bars antics no són per als temps moderns però als pobles, se'ls respecta i hi fan falta. El Jean va heretar el cafè, on dino aquests dies, del seu pare. El cafè és a tocar de l'hostal on dormo i facilita la vida als seus clients perquè a aquesta fonda familiar només s'hi serveixen esmorzars. Ell, el Jean, s'hi passa gairebé tot el dia al cafè. La seva dona treballa de comptable a la cooperativa agrícola del poble. Tenen dues nenes petites, la Margueritte i la Sylvie, que passen tots els migdies de tot l'estiu amb el pare. La gran té sis anys i la petita tres i mig.

Avui el Jean rentava els gots bruts que tenia a la pica. Un per un. I els anava eixugant, també un per un, de manera que quan en tenia un d'eixut, el donava a una de les nenes. Per torns. Un got eixut era per la Margueritte i el següent per la Sylvie. Elles, amb cura, els posaven al lloc que tocava de la prestatgeria. Una sempre acompanyava a l'altra. I col·locat el got, corrien de nou cap al seu pare a buscar, emocionades, el següent.


Ahir els vaig prometre a les nenes que els portaria pedres del riu i que, entre els tres, els posaríem cara i ulls. No ha estat pas difícil controlar el moment veient la cara de sorpresa que feien cada cop que jo pinzellava la pedra i en sortia una cara que després, amb l'ajuda d'elles dues, guanyava més forma i tot el color. Amb paciència s'aconsegueix, fins i tot, controlar a dos dimoniets petits que no paren mai quiets. I a mi, que els nens m'encanten, em fa goig viure aquests moments. Quan ha vist les pedres acabades que s'eixugaven sobre una de les taules del cafè, el Jean ens ha dit, a tots tres, que demà les posarà en un lloc especial del taulell de fusta. Perquè tothom que passi pel cafè les vegi i així li preguntin qui les ha pintat.

"Les meves nenes", dirà ell amb l'orgull de pare que se li nota d'una hora lluny.

Potser el problema dels temps moderns no són pas els bars antics. Potser són algunes persones les qui no viuen a temps, al temps que els toca, o a deshora.

Clermont Ferrand, setembre 2014

1 comentari

Magnolia. ha dit...


Molt bonic l´escrit d´avui , fantasia oho veritat ,

Amb la tecnologia de Blogger.