JA NO HI HA REFERENTS
Una vegada, quan treballava a la radio, una company em va dir una frase que amb el temps s'ha convertit en una gran veritat: quan deixis de treballar en aquesta emissora, al cap de sis mesos ningú se'n recordarà de tu i el teu nom et diguis Oscar Ramírez, Gabilondo o Del Olmo. És cert. Quan José Maria Garcia va dir que plegava, al cap de sis mesos ningú en parlava. Quan Xavier Bosch va deixar els matins a Racc1 ja sabia que això passaria i de fet ja ningú en parla. No importa si has estat bo o dolent, conegut o menys conegut, si has fet historia o no. Al final, passes a la historia. Explico això perquè s'ha dit en moltes ocasions que el Diari de Tarragona era el mitjà referent a les nostres comarques o que el País és el més venut dels diaris d'informació general. Els temps han canviat, han sorgit els diaris gratuïts i han tingut bona acollida de public però encara hi ha qui manté que el Diari és el referent amb milers de lectors fidels. El cas és que ara es demostra que res és un referent en el món de la comunicació. Els professionals que venen premsa a les nostres comarques alerten, ho han fet en el marc del sopar que celebren cada any i que organitza el Gremi que els aplega, que la venda de diaris ha davallat un 20 per cent els darrers anys, coincidint amb el naixement dels gratuïts. El que primer es va qualificar com a "panfletos" que es feien servir per embolicar paquets o per posar a terra quan acabaves de fregar és ara el mitjà d'informació de la majoria de la població. La gent no compra els diaris que valen un euro al quiosc perquè agafen pels carrers tots aquells que son gratuïts. Amb aquest canvi d'hàbits es demostra que cap diari és referent, que el ciutadà vol informació al preu que sigui i ara aquest preu és zero. Les previsions dels venedors no son pas optimistes. Parlen d'una tendència a l'alça de la premsa gratuïta i de la davallada dels diaris de pagament. Els múltiples regals que fan els diaris al quiosc per incentivar els ciutadans a comprar és la única formula que els salva però deix obert un interrogant: Per aconseguir que et comprin la informació has de regalar cd's o dvd's? Llavors, per què cal tan esforç en informar si la gent compra el diari pel regal? Que ha fallat? Com es pot reconduir la situació? És el principi de la mort anunciada d'alguns mitjans històrics?
Comentaris
he tingut la sort de conèixer, algunes en persona d'altres d'amigues i amics, situacions "extremes" a diverses empreses.
allò de "si marxa la pepita han de tancar", o "si seguim així això rebenta"...i despres, la pepita, el pere, la dolors, l'asunción..... han plegat, jubilats, acomiadats o donant un cop de porta...i tot ha seguit igual, per què res és tan necessari com ens creiem....
a nivell de premsa escrita passa el que ha passat a molts móns, per exemple el tèxtil, els fabricants...
han entrat nous proveïdors d'informació, a millor preu i a qualitat similar, per què, i perdona que t'ho digui així, molts cops us penseu, els periodistes, que sou èssers per sobre del bé i del mal, i no. diaris que volen ser seriosos estàn farcits de gent amb salaris impossibles i vorejant la legalitat, tant en horaris com en sous i situacions professionals...
enfront una notícia per un diari és blanc, per un altre negre...llavors, qui vol estar informat n'ha de llegir dos, però qui només vol passar una estona mentres pren el cafè o viatja en tren, tot val....
no, el problema no és de referents, és de negoci. avui llegia (crec que al setmanal de la vanguardia, del país o del diari, no recordo) una notícia sobre craiglists.
podriem traduir-ho per la llista d'en craig, un lloc a internet(7na lana més vista al món) on pots trobar feina, canviar de cotxe, buscar gent per anar de vacances o algú que vengui un quadre d'en kandinsky...això, aquest fenòmen gratuït diuen que ha generat que la xifra de publicitat als diaris de sant francisco hagi baixat en més de trenta milions de $.
no és un tema de referents, és un tema d'evolució, positiva o negativa cadascú tria, i ens afecta a tots...
salutacions
Ricardo Santiago
Però crec que la reflexió que feia amb l'article pot anar una mica més lluny. El que vinc a dir és que durant anys s'ha defensat el Diari com a l'unic mitjà creible a nivell local a les nostres comarques quan existien altres vies de comunicació: El Punt que encara aguanta i que, particularment, no compro perquè crec que està mal maquetat o diguem desordenat i molts altres que han nascut i mort. I al final resulta que el Diari no és tant referent perquè les vendes li han baixat i molt. Ara pot sortir algú i ho pot negar, lògic, però a mi no em comvenceran. Jo no estic més content o més trist perquè vengui menys però la veritat és aquesta i el cas del Diari el poso perquè és el que tinc més proper però se'n poden buscar desenes a tot l'Estat. Allà on neix un gratuit que agrada, perd vendes el mitjà de pagament. Per cert, desconeixia aquesta pàgina que em comentes però, parlant d'internet, res m'estranya.
el diari español (a casa meua continua sent aquest el seu nom, i no pas per política, sino per còstum) ha estat l'aspiració màxima del periodisme escrit tarragoní.
si volies ser periodista de premsa escrita, o hi anaves (amb els pantalons baixats, tant pel que fa a diners com a estil) o bé “fugies” a Barcelona....
però això s’ha acabat, o s'esta acabant, per què al final, ens agradi o no, cert provincianisme, certes actituts de la gent poderosa (tot i que sigui d’aquesta ciutat petita nostra), s’estan diluint...
el diari continua sent “cuentame”, la llastima és que cap dels nouvinguts (catalunya sud, nou diari, punt..etc) ha estat capaç d’assolir les cotes de popularitat, bàsicament, crec jo, per un tema de llengüa. Tarragona és castellano-parlant, i potser una estratègia hagués estat l’invent del periòdico...tot i que això val diners, i és el més “anti-llengua” que hi ha però mira... no sé..
Pel diari de tarragona, poc a poc, aniràn sonant “l’hora dels adèus”, per què la qualitat que dóna no és competitiva amb el que costa (que no té res a veure amb el que paga als seus col.laboradors)....
Salutacions
Ricardo Santiago
No ho dic en broma, m'agrada el canvi. Escolteu, sobre el tema dels referents que parleu ara jo us dic el meu cas. A casa meva compravem el Diari de Tarragona i ara no el comprem perque la meva germana ja porta cada matí els gratuïts. Mon tiet té una cafeteria al carrer Higini Anglès i tampoc el compra pel mateix que comentava el missatge d'abans ja que els clients li porten els gratuïts quan van a fer el café i nomes li consulten els diaris esportius els dilluns i els divendres. I el bar on esmorzo cada dia tampoc el compra per identics motius. Suposo que aixo passa a molts altres bars i restaurants i és normal. Si una cosa és gratis no la compres i si els gratuïs portessin molta més informació esportiva ja veuriem que passaria amb els que encara es compren.
Bé serà complicat respondre-ho tot sense crear confusió.
Sebas, la imatge que comentes és molt habitual. Recordo els primers dies del Més Tarragona quan tothom el portava sota el braç. Quan es va fer el primer anunci on es volien tarragonins llegint-lo, no va ser gens difícil perquè anessis on anessis sempre hi havia algú que el portava. Ara passa igual però ja no ens fixem en aquesta imatges que ha acabat esdevenint quotidiana.
Ricardo, parles de dos conceptes molt interessants: popularitat i llengua. El primer per a mi és clar. Fes-te un nom i a veure-les venir però al final, amb la llei del mínim esforç, no les veus venir i les veus marxar. Tu ho comentes, el tema llengua. Les apostes editorials que cites han estat quasi sempre en català i això és un handicap molt gran. No ho hauria de ser però per desgràcia ho és. I un hibrid? Una part en català i una en castellà? No, tampoc funcionaria. Tenim el que tenim: una població majoritariament lectora de castellà. A mi no em fa res sempre i quan sapiguen també llegir en català. Podriem fer una enquesta al carrer i no ens quedariem sorpresos del resultat. I del tema qualitat-preu jo només et puc dir que no tinc per costum comprar premsa (per això vaig posar l'apartat de diaris al meu blog i cada matí em miro les edicions virtuals tot fent el cafè). Però quan compro algun diari, compro sempre El Periodico o La Vanguardia. En època de calçotades toca la Vanguardia perquè té les fulles més grosses i van bé per embolicar els calçots.
Mateu i anònim, la foto o imatge que feu és ben certa. Jo sé de molts bars i cafeteries que tenen a la porta l'espenedor ple de premsa gratuïta i ja no compren cap diari.
Món, tu ets un home de costums i jo crec que els creatius de premsa també ho son. Potser per això no inventen una nova publicitat, com la dels gratuïts, per competir amb ells. Els gratuïs viuen i molt bé amb els anuncis i amés tenen l'avantatge que les empreses i els comerços confien més en aquestes noves publicacions. Tothom les mira i son una mica més econòmiques que altres més clàssiques.
Per tant perquè pagar cada dia? Duant una època llarga en la qual convivien tres ritatius a Tarragona vaig arribar a comprar-me cada dia tres diaris. Ara busco per internet, i si de tant en tant pago l'euro... o faig un beure.
I si... ho he de reconèixer, un diumenge vaig comprar-me l'ABC per aconseguir el DVD, i el mateix vaig fer amb El Mundo.
Mea culpa...