Aquest post és el darrer escrit que dóna vida a aquest blog. El “Tot és possible” ja no té raó de ser a hores d’ara per motius diversos que fan que el nom del propi espai esdevingui fals, no adequat, poc adient. Hi ha labors incessants que no arriben a bon port i són aquestes les que provoquen la caiguda. Tot suma, a cop d’esforços, fins que deixa de sumar i et resta i omple d’entrebancs. La motxilla pesa massa en alguns sentits i les mans, i el cap sobretot, s’esgoten d’alimentar un espai virtual que sempre ha estat ben cuidat però que requereix estabilitat, concentració, creativitat i ganes de comunicar. El camí ha tingut massa pèrdues i hi ha dreçeres que perdo de vista ara. Es dibuixa un nou hortizó que repasso visualment a cada petjada. Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vos...
No faré massa aportacions sobre la significació de la jornada d'avui, 20-N. Fa 32 anys que va morir el monstre, el fatxa, l'assassí, el dictador. Fa 32 anys que li van posar a sobre una llosa de dues tones i que ens vam treure un pes de sobre. En tot cas, analitzant i mirant avui els diferents blogs que ja em son habituals, em quedo amb dues petites perles. Us recomano el post del Diari de la Mar per les vivències que ens recorda la seva autora sobre el dia de la mort del Paquito. Enllaçeu amb el post de La Garrofa de Mont-roig on veureu com Alfons López Tena ha d'enfrontar-se amb els fatxes de la Cope tot parlant de la independència, la relació Catalunya-Espanya i altres atacs dels periodistes que l'assatjen constantment. I acabeu la ronda de visites a aquesta web que es diu Generalísimo Francisco Franco on es lloa la figura d'aquest fatxa dictador. Els jutges tanquen pàgines d'internet que diuen veritats com a temples però es mantenen oberts espais que inciten la ràbia, indignació i violència. I acabo dient-vos una cosa ben alta i ben clara: M'encanta Franco ! SI, Franco em torna boig i entenc tot el que diu a la perfecció, el seu missatge, els seus arguments. Aquí teniu un dels seus discursos.
Comentaris
Estela. Bons records aquests. Jo quan va morir tenia 4 anys i no recordo que feia aquell dia. Pels que eren una mica més grans i anaveu escola, suposo que era més important tenir festa i jugar amb els amics i amigues que no pas saber perquè tenieu festa. Una abraçada.
salut !!
Mon: molt bé, el shadow light inclou aquesta cançó i és un encàrrec que li va fer Joan Pau II a Battiato per l'any del Jubileo. Battiato va crear un rèquiem dels més clàssics, orquestrat a la perfecció, i va afegir al disc algunes cançons més. Malgrat tot, la cançó "Povera patria" pertany al disc "Como un camello en un canalón" que es va editar primer en italià i més tard en castellà. Ho hauria de mirar però crec que el Shadow Light és del 95 i el Camello el va publicar per nadal del 91. Per cert, la cançó "povera patria" la va cantar en un concert-manifestació en contra de la Cosa Nostra però no està feta a mida per la mort dels dos jutges. És una altra que ja et diré quan ho recordi.