AGRICULTURA MENTAL

Sàvies paraules les pronunciades per la periodista Olga Viza al programa Salvados que presenta a La Sexta cada diumenge el Jordi Evole. Aquesta setmana va entrevistar dos referents del periodisme espanyol, dos clàssics que, per motius diversos, han passat a la història per decisions empresarials absurdes. Olga Viza i Iñaki Gabilondo eren els protagonistes d’un programa que va aportar moltes coses als qui ens dediquem a aquest món. Olga Viza, ara anem pel tema del titular del post, va fer grans aportacions durant la conversa mantinguda amb el popular Follonero . Va comentar que, ara fa uns anys, al quedar-se sense feina, va anar apuntar-se a les oficines de l’Inem, com una ciutadana més. Òbviament, quan li va tocar el torn, la funcionaria que la va atendre es pensava que la periodista era allí per a fer un reportatge o una broma però en cap moment per sumar-se a l’empresa més gran del nostre país. També va comentar, i ara si que anem pel titular del post, que en el món de la televis...

Si la vida és un cúmul d’experiències, m’encanta acumular i per tant, viure. Al plaer de poder escriure i publicar allò que escric n’hi he sumat un de nou que ja practicava fa anys però que ara faig públic, fer lletres per cançons.  El meu amic Xaviss, cantant i compositor nascut a Reus, resident a Cambrils i ciutadà del món, està preparant el seu nou treball discogràfic i em va proposar col·laborar-hi fent les lletres dels seus temes. Hi ha encàrrecs que no es poden rebutjar perquè et penetren a l’interior com un alè d’aire fresc, amb il·lusió i respecte. Il·lusió per saber que compten amb tu i respecte pel repte que se’t planteja. Un servidor, home de reptes com he comentat moltes vegades, ha fet la feina i fa pocs dies li vaig entregar els textos al Xaviss. Agraint un cop més la seva sinceritat, vaig quedar molt content quan em va dir que li encantaven i ara només queda adaptar les lletres a la música i enregistrar aquest treball que sortirà pe...

L’amic Mon del bloc La Garrofa de Mont-roig un dels clàssics a la xarxa internet, posa en marxa una iniciativa molt interessant a la qual li dono ple suport i per tant us demano la vostra col•laboració. Com queda poc per a celebrar el centenari de l’arriba del pintor Joan Miró a aquest poble, la volen fer grossa i el Mon ens proposa que li fem arribar postals creades per nosaltres, Aquesta mena d’art es diu Mail Art perquè cal que li fem arribar les postals a l’adreça que trobareu més avall. Jo us demano que hi participem tots, jo el primer, i que ajudem a fer aquesta festa encara més grossa. L’escrit publicat pel Mon al seu bloc és el següent: MON Ja us vaig parlar en començar l'any que aquest venia ple de celebracions a diferents àmbits i que "abusaria" de la vostra amabilitat i participació per a realitzar diferents convocatòries. Ara vaig a proposar la primera i més complicada i que ens portarà més temps per a la seva realització Aquest any es compleix el centenari...

Ens ha deixat el John Barry, un dels millors compositors de bandes sonores de tota la història. Autor, entre moltes altres, de la música de Cowboy de mitjanit, Cotton Club o les premiades amb un Oscar cadascuna: Nascuda lliure, El lleó en hivern, Memòries d’África i Ballant amb llops. Estareu d’acord amb mi, suposo, que en una pel•lícula, la música és fonamental. John Barry era dels grans composant, com ho és l’Ennio Morricone que encara, sota el meu parer, el supera en nombre de composicions, èxits i qualitat de les composicions. Tot és qüestió de gustos. Sigui com sigui, Barry era un geni musical que va aconseguir el seu primer reconeixement mundial composant el tema principal de James Bond. Barry tenia 77 anys. Li diem adéu tot saben que els llops ja no ballaran al seu ritme o que el cowboy seguirà voltant pels carrers però en silencia. Però ens quedarà la seva música que mai desapareixerà. Ara toca seguir gaudint del cinema, dels sons que acompanyen les pel•lícules i que, sovint,...

Se entiende como refugiado o refugiada a aquella persona que se encuentra fuera de su país y no puede regresar a el por estar perseguido o, sencillamente, a causa de un desastre o incidente que lo ha obligado a desplazarse. En el mundo hay millones de refugiados que lo son por decenas de motivos. Para muchos gobiernos su presencia es un problema y este hecho, junto con muchos otros, obliga a trabajar de forma constante a organizaciones como la CEAR, la Comisión Española de Ayuda al Refugiado. Su responsable jurídico es Arsenio Cores, un autentico experto en asilo, refugio y extranjería con quien conversamos a continuación. Oscar Ramírez - Red Internacional de Escritores por la Tierra Arsenio, vamos a empezar centrándonos en nuestra zona más próxima. ¿Cuál es la situación actual de los refugiados en Europa y que zona del mundo atiende a más de ellos? En contra de lo que se suele decir por parte de los gobiernos del autodenominado primer mundo, la situación de refugio la soportan los ...

Aquesta setmana us parlo de la pel•lícula “En un rincón de la Toscana” que explica la història d’un jove editor londinenc a qui el seu cap envia a Itàlia a intentar convèncer a un escriptor famós que fa vint anys, d’ençà de la mort de la seva dona, va deixar d’escriure. L’encàrrec és una utopia però al món de la gran pantalla les utopies poden ser realitats i els finals acaben sent feliços. Harvey Keitel és l’escriptor que viu abandonat al mig de la Toscana italiana i el Joshua Jackson, l’editor que el tornarà al món de les lletres i que s’acabarà enamorant de la seva filla, la Claire Forlani. La pel•lícula és un regal per als ulls ja que mostra els paisatges d’aquesta regió italiana on els colors de la terra, dels camins i els camps, es barregen a la perfecció amb els del cel que sembla pintat a propòsit per donar-nos pau interior i aturar el temps. La música, fragments de clàssica i clàssics moderns de sempre, acompanya una història ben narrada que acaba de la millor de les manere...

Què es suposa que hem de fer amb personatges que es dediquen a anar pel món discriminant pel sexe que trien les persones. Ja sabiem que Intereconomia és la brossa més gran que hi ha a la graella televisiva, del braçet de Telecinco i els mitjans propietat de Berlusconi, però és inpensable que en ple segle XXI haguem de viure escenes com aquesta que protagonitza la Cuca Garcia. Escolteu, jutgeu i opineu...