Header Ads

JOSÉ COUSO, CINC ANYS DE SILENCI

La data d'avui és trista de recordar. El 8 d'abril de 2003, fa cinc anys, els soldats nord-americans estaven disparant contra els iraquians que es defensaven al Ministeri de Joventut de Bagdad. En van capturar a un que portava una ràdio i van pensar que hi havia un observador que els vigilava. Un dels comandaments dels Estats Units, el sergent Gibson, assegura veure una persona amb prismàtics en un balcó de l'Hotel Palestina de Bagdad. El seu tanc va girar el canó i va disparar contra aquest hotel destruint cinc plantes de l'edifici. Aquells que els americans creien que eren enemics iraquians, eren periodistes i corresponsals de guerra. La matança no va tenir precedents i van morir el càmera de Telecinco José Couso, i al càmera de l'Agencia Reuters, Taras Protsyuk. El Sergent Thomas Gibson (autor del tret del canó), el Capità Philip Wolford (va donar la ordre de disparar) i el Tinent Coronel Philip De Camp (superior dels altres dos), van pecar de prepotència disparant sense assegurar-se de qui era l'objectiu on dispararien, sabent que a l'Hotel Palestina hi feien vida molts corresponsals. Fa cinc anys que van tallar d'arrel la vida a Couso. L'any 2004 el govern va atorgar al càmera espanyol la Medalla de Oro al Mérito en el Trabajo. Feta condecoració i els honors, no ha succeït res més i la família de José Couso reclama encara, cinc anys desprès, la detenció dels tres culpables. Exigeixen explicacions al govern de Zapatero i no entenen el perquè el govern espanyol posa traves constants a la detenció dels tres militars. La família Couso ha treballat intensament i va aconseguir que els tres assassins fossin processats però de moment l'únic que han rebut per part dels seu país ha estat una condecoració de guerra. Aquesta és una injustícia més derivada de la manca de tacte i professionalitat de part de la diplomàcia espanyola que, a més de tenir males relacions amb els Estats Units, no lluita per la defensa dels seus ciutadans ni per la memòria dels qui ja no hi són.
El de José Couso va ser un cas famós i molt comentat, la historia d'una mort d'un professional de la informació exercint la seva feina. Abans d'ell ja havien mort, també al camp de batalla tot i anar desarmats, el fotògraf de El País
Juantxu Rodríguez (1989), el col·laborador del diari Avui Jordi Pujol Puente (1992), i Julio Fuentes, periodista de El Mundo (2001). Després de l'assassinat de Couso va morir, també el 2003 i per tant aviat en farà cinc anys, Julio Anguita, periodista de El Mundo i més tard, Ricardo Ortega, reporter d'Antena 3 (2004). Mentre esperem que la llista no s'amplii, posem-nos al costat dels Couso i reclamem justícia al govern de Zapatero. Que els qui van matar visquin a la presó la resta de la seva vida. Us recomano que entreu en aquesta web on hi trobareu el llistat de governants que silencien a la premsa al preu que sigui, el grau de llibertat de premsa de tots els països del món en versió rànquing o les dades reals dels periodistes morts que ningú coneix perquè poques vegades se'n parla a la televisió. Tot això fa fredor. Per acabar i amb el permís de l'amic Andreu Faro, penjo aquesta vinyeta que va fer al seu dia com a homenatge a José Couso i a Julio Anguita.

5 comentaris

*MaRiA* ha dit...

Els corresponsals de guerra corren massa risc. Quan en un mitjà de comunicació et destinen a un país en aquest estat, si t'asseguren ho fan per milionades. És que s'ha de predir sempre el què passarà? I el més fotut és que, si passa, no s'enganxen als culpables. Lleis dels estats d'excepció. Injustícies i vides trencades...

zel ha dit...

Ja ho pots ben dir, això que deien que obririen investigacions i que reclamarien no sé que, èrò ningú se'n recorda ja...és una pena...

Anònim ha dit...

Te he de dir que m'he emocionat al llegir aquest article fet amb sensibilitat i amb moltes connexions a altres articles. Està molt treballat i val molt la pena. Felicitats Oscar.

Jaume

Mon ha dit...

tot plegat Oscar es una vergonya.... sembla que el temps ho esborra tot fins hi tot els records...les injusticies....i les promeses se les emporta el vent
salutacions i espero que tot vagi be...ja m'entens

Anònim ha dit...

no podem extranyar-nos de que no hi hagi garanties en un lloc en guerra.

què hi fas perdut a una guerra?
jugar-te-la.
per donar informació i que se sàpiga la veritat?... no.
treballar.
treballes jugant-te la vida, a canvi d'una xifra X de diners...

els gringos van tenir dubtes i "ante la duda" canonada i au, aire que vol dir vent... i si hi ha gent innocent doncs mala sort... danys colaterals...

els periodistes us penseu que pel sol fet de ser-ho, per vendre aquest aura d'informadors (en el fons sou manipuladors igual que els cuiners ho són d'aliments sino compara la Cope i la Ser i ambdues diuen que tenen periodistes), no us hauria de poder passar res... i ho sento, però les guerres no són moments de relax... si els reporters que segueixen (o persegueixen) famosos i resta de fauna, han d'assumir que qualsevol dia els fotràn la cara plena de mans per preguntar "que opinas de los cuernos que llevas puestos??" els de guerra ni t'ho explico el que han d'assumir....

i a sobre, com sempre, autònoms, en condicions precàries, treballant a preu fet per una feina que no vol fer massa gent....
ho sento, però els riscos són els que són, deixem de menysprear-los i de demanar impossibles, si som incapaços d'evitar que mori canall què voleu....

salutacions cordials

ricardo santiago

Amb la tecnologia de Blogger.