AGRICULTURA MENTAL

L'obra Hansel i Gretel té com a protagonistes dos personatges que tenien com a principal afició anar pel bosc llençant molles de pa fins que un dia el llop se les va menjar i van acabar perduts i sols com la una. Aquesta versió moderna de la història dels germans Grimm em serveix per dibuixar una situació que, en ple segle XXI, hi té algunes semblances. Em permetreu que, per fer més narratiu i menys avorrit aquest post, faci un símil amb la història fantàstica que de fet ara és real. Hansel i Gretel van a la seva bola i decideixen argumentar que el llop és més ferotge del que el pinten. Tot allò que els passa de dolent al mig del bosc és culpa del llop. Si algú els diu les seves veritats a la cara, la culpa és del llop. Si reben cops i no saben d'on venen, els cops són del llop. Si alguna bestiola del bosc els mossega, davant del dubte, sempre és el llop. I en aquesta història jo sóc el llop però el llop, cansat de ser el dolent de la història, ha decidit posar punt i final a l...

La jornada ens porta dues sentencies esperades i que crearan debat entre els partidaris i detractors dels condemnats. Uns diran que son penes excessives perquè els defensen i altres les consideraran justes perquè encara volien més justícia. En tot cas, aquestes dues clatellades judicials tenen els seus motius. La primera l'ha rebut el periodista Federico Jimenez Losantos , personatge del micròfon que es creu en poder de la veritat i dedica la seva jornada laboral a ofendre i desprestigiar. Primer el van condemnar pel cas Ruiz Gallardón i avui ha estat pel cas ABC. Losantos va insultar a José Antonio Zarzalejos, ex-director d'aquest diari, i ara li haurà de pagar 100.000 euros. D'aquesta manera es demostra que no existeix la màxima de "parlar per parlar" perquè totes les paraules tenen preu i et porten cap a la popularitat o el desprestigi.L'altra condemna, clatellada judicial, de la jornada ha estat per Jaime Giménez Arbe "El Solitario" . Aquest indi...

Els dies de col·lapse i preses donen pas a un jorn de calma i relax. Aquest dilluns toca veure el món amb uns altres ulls, mirant el cel i buscant les formes dels núvols que juguen davant nostre, fent enrere les onades més atrevides que ens volen mullar els peus, pensant en res en aquest exercici tant nou i tant poc habitual de pensar en blanc. El so del mar, les carícies del vent i el tendre soroll de les pàgines llegides al dir-los adéu per proclamar la benvinguda a les següents. La desconnexió se'm presenta com a feina urgent ara. Ens veiem al vespre, ens escoltem aviat. Ja us faré cinc cèntims d'aquest viatge curt i sense preu.

Aquesta primera conversa té lloc a la platja de Riumar, a Deltebre, fa un parell de dissabtes. Estic menjant en un restaurant molt a prop del riu i em trobo un molt bon conegut. Coincidencies que es produeixen en cap de setmana quan les persones fan les seves escapades. Ell entra a l'interior del restaurant i jo segueixo menjant a la terrassa. Al cap d'uns minuts torna a sortir, amb cara de preocupació. Me'l miro. Em mira i em parla. La conversa: Ell: Vaig a veure el barcu que l'he deixat allà mal aparcat de qualsevol manera. Jo: doncs vigila no te'l multin. Problemes importants per alguns, problemes inexistents per als altres. Coses que passen quan es té vaixell i "s'aparca" malament.

No ens cal anar massa lluny per buscar qualitat. Molts ajuntaments contracten grups de fora i no aposte pels de casa, problemes endèmics. Si juguèssim més les nostres cartes els productes de la terra serien realment apreciats. Els Pets és un dels arguments locals que cal escoltar, vendre i comprar. Fa anys que els segueixo i m'encanten. Avui us poso aquest tema que, personalment, em sembla una joia.

Tot això fa fàstic. Prou de paraules. Un gest. No escriure més . Aquest va ser el comiat d'un dels escriptors que més m'ha impactat en la meva vida, Cesare Pavese . Va escriure això que heu llegit i, efectivament, no va escriure més. Es va suïcidar ingerint somnífers a l'habitació 346 de l'Albergo Roma de Turin. Pavese havia tingut una vida molt agitada emocionalment i no havia superat els diversos desenganys amorosos patits els darrers anys. El 1908, amb només sis anys, mor el seu pare i arriba el seu primer trauma que s'agreuja gràcies a la dura educació impartida per la seva mare. El 1935 el persegueixen per dur a terme activitats antifeixistes i uns anys més tard, a la tornada del seu exili, descobreix que la dona de la qual estava enamorat s'havia casat. Amb tots aquests traumes que no podia superar, el 18 d'agost de 1950, als 42 anys d'edat, acaba amb la seva trista vida i ens deixa un llegat molt important. Avui, posant ordre a la meva biblioteca ...

Les dues protagonistes del post d'avui eren germanes. Es deien Viola i Cristina Ebrehmovich i tenien 15 i 13 anys. Aquest passat dissabte la Viola i la Cristina van anar fins la platja de Torregaveta, al nord de Nàpols. Vivien a Scampia , un dels barris marginals de la ciutat on la camorra hi ha fet vida i trafic de tot el que ha volgut utilitzant a més aquesta zona, rebatejada com a "Il terzo mondo" (el tercer món), com a espai on dur a terme les seves revenges entre clans i famílies (130 morts de 19 clans l'any 2004). Tornem a les dues germanes. Havien marxat de casa de bon matí per anar a la platja a vendre braçalets de bijuteria amb dues amigues. Després de menjar uns entrepans amb part dels diners que havien fet van decidir submergir-se a l'aigua. Les onades les van començar a empènyer contra el roques i els esculls i el perill era imminent. Un socorrista es va llençar a l'aigua i amb el suport d'una llanxa dels bombers van treure dues de les noies. Q...

Acudit explicat en un restaurant de Cambrils tot just a les postres, en aquell moment on la política i els temes banals dibuixen els següents minuts tot fent el cafetonet i les gotes de licor. Un dels clients critica amb contundencia a Carod Rovira i altres personatges, no tots, d'Esquerra Republicana. La conversa: Cambrer: Saps què escoltes quan truques al telèfon d'en Carod i salta el contestador? Clients (tots a una): No Cambrer: Hola, aquest és el contestador de Carod Rovira. Si vol ser atès en català apreti l'1, si vol ser atès en castellà toqui el 2.

Hi ha textos d’aquells que acabes i no saps quina utilitat tindran. El cas que avui teniu al davant és per no parar de riure en tres dies. Aquest escrit surrealista, que forma part d’un llibre d’històries de circ que volia publicar i que al final m’he guardat en un racó de casa, serà aviat una cançó musicada pel meu bon amic Jaume, tot i que canta amb un altre nom més popular (ja us en parlaré), i formarà part del seu nou disc. La lletra, com llegireu, és una anada d’olla però els artistes fan meravelles de les coses més absurdes que troben.  TEXT Es desperta tossint com cada matí I s'activa el sensor d'un canari de plàstic que canta melodies italianes del setanta. Té ulls vermells, bec automàtic. De peu, per esmorzar, un trist tros de pa. Recorda aquells dies quan berenava gintònics però res desapareix, només canvia d'aparença i ara compra animals pel seu zoològic. Cocodrils d'espuma, crustacis de goma, insectes de plàstic i paquiderms de broma. Ca...

La proposta d'avui, en forma de post, és musical. La dedico a tots els qui entreu cada dia a aquest blog, als qui opineu i participeu, als qui hi feu simplement una ullada, als qui entreu amb la il·lusió de trobar-hi coses noves o als qui hi feu cap forçats pel morbo de saber quins temes tocaré. Tots formeu part d'aquest espai i com tot és possible, d'aquí a una estona marxo cap a la Costa Brava a veure el concert que oferirà aquesta nit als jardins del Cap Roig el meu amic Franco Battiato. Si el temps m'ho permet el saludaré i en cas contrari em limitaré al plaer d'escoltar les seves cançons en un paratge únic. Us deixo amb un dels temes del seu darrer disc anomenat "Il vuoto" que vol dir " El buit". Qui vulgui que el visqui i qui vulgui que s'hi llenci o hi acabi de caure. Com diu la cançó ... res és com sembla, res és com aparenta perquè res és real.

A Zapatero li han hagut de regalar un disc per que se'n adoni que hi ha crisi mentre el Ministre d'Economia espanyol, Pedro Solbes, molt més sensat des d'un primer moment però amb les mateixes qualitats d'encantador de serps que el president, ja parla de la crisis més complexa de la història . El govern desvia l'atenció publicant unes balances fiscals maquillades i retocades a mida per evitar la còlera d'algunes comunitats però no se'n adona d'altres termes econòmics que sumen despropòsits en aquests moments tan complicats. La balança comercial d'Espanya fa riure. Ho podíem veure ahir mateix en un programa de televisió on ens explicaven en essència el perquè d'aquest descontrol en l'àmbit exportació-importació. Comprem molt més a l'estranger del què venem fabricat o produït per nosaltres a la resta de països. Aquest mal hàbit creix any rere any i actualment som el país europeu amb més dèficit en les balances comercials. És un gra de so...

El Jutjat d'Instrucció número 4 de Reus ha condemnat a quatre mesos de presó i 16 mesos de retirada del carnet de conduir al conductor salvatge i amb poc cervell que fa uns dies va atrevir-se a conduir a 224 quilometres per hora per l'autopista AP-7 al seu pas per Vandellòs. Aquest ciutadà rus de 41 anys, resident a Torrevieja, ja ha estat sotmès al judici ràpid que li tocava però ara, llegit el veredicte i vista la falta, cal plantejar-nos el problema. De fet el problema és ell i ho són tots els conductors que decideixen posar la seva vida en perill i de pas, sense demanar permís, la dels altres. Per culpa de gent com aquest personatge les carreteres són plenes de creus i rams de flors que han deixat els familiars de les víctimes que hi han perdut la vida. En molts casos eren les mateixes víctimes les culpables però n'hi ha molts altres on es produeix la injustícia i moren innocents que reben l'impacte dels kamikazes del volant. Crec que els quatre mesos de presó que n...

A les demagògies insultants del president del govern maquillant la crisi que ara, al final i a base de bufetades de la resta de líders europeus, admet en aquests termes, hi hem de sumar les altres demagògies que ens arriben des de casa nostra. Aquestes són, òbviament, menys valuoses al venir d'il·luminats que són a Madrid perquè en algún lloc han de ser. La més recent ens arriba per part d'un diputat al Congrés que anuncia 2.000 nous llocs de treball a Tarragona. Ho fa public al seu blog, d'una manera més que frívola si pensem en els moments que ens toca viure veient com cada més creix la llista dels aturats, pugen les hipoteques, els bancs tanquen les aixetes i l'IPC l'hem de mirar amb el cap ben alt perquè és als núvols. Ell ens parla de 2.000 nous llocs de feina com a gran noticia i llavors, un cop ha despullat el mort que ens ha intentat vendre a tots nosaltres, societat agonitzant i enganyada, ens parla d'un projecte que té previst el Port de Tarragona per ...

És el tema de conversa avui a la ciutat de Tarragona. Ho hem pogut llegir al Diari de Tarragona, al Punt i a diversos diaris de tirada nacional. Agustí Mallol té nova ocupació, nova feina. Us reprodueixo una petita xerrada escoltada aquest mateix matí a la terrassa del Moto Club, en plena Rambla Nova. La protagonitzen dos homes jubilats tot llegint el diari. La conversa: Home 1: Ostia tu! ja has vist això! Al Mallol ja li han trobat feina. Ja l'han ben enxufat els socialistes! Home 2: I que t'extranya. Si tots són iguals. Home 1: Coi! que en Mallol era convergent i ara xupa dels altres! Home 2: Doncs ja esta! Aquest paio és llest que l'han colocat. Els burros són els altres que l'han posat on l'han posat. Home 1: Per això no els vaig votar. Home: A qui? als uns o als altres? Recordeu l'acudit de l'Eugenio sobre les ovelles blanques i les ovelles negres?

M'ha satisfet saber que la Generalitat de Catalunya ha proposat una multa de 21 milions d'euros a Endesa i Red Electrica Española per deixar sense llum a més de 320.00 abonats de Barcelona a finals del juliol de 2007. El caos va tenir lloc el 23 de juliol però en algunes zones afectades va prolongar-se uns quants dies obligant a modificar les dates d'algunes operacions quirúrgiques previstes per aquells dies als hospitals i, en el cas dels comerços de menjar i restauració a més de molts particulars, a llençar el menjar podrit o descongelat. Va ser una perla més de les companyies elèctriques que s'han convertit en una maquina de fer diners amb l'únic objectiu d'ingressar euros i no gastar-ne cap en la modernització de les línies i altres instal·lacions. Així van les coses gràcies a aquests monstres de la electricitat, talls en el subministrament a dojo i cap incentiu en el rebut per als afectats ni cap noticia de millores tècniques. El que em preocupa és el fet q...

Si, ho de reconèixer. D'ençà que visc a Cambrils la meva incontinència verbal s'ha incrementat fins el punt que em costa molt callar quan veig algunes de les accions del govern municipal. De la meva incontinència no en tinc tota la culpa. És que me les posen en safata. Resulta que el Departament d'Ensenyament de la Generalitat ha cedit un solar on s'ha de construir el futur nou CEIP la Bòbila. Mentre les obres no estiguin enllestides, parlen del 2010-2011, cal buscar una solució per als alumnes del centre i l'Ajuntament va oferir al govern català dues possibilitats, dos solars on ubicar els barracons on hauran d'estudiar. Al final han triat el solar més llunyà, situat al costat del jaciment arqueològic de La Llosa. Primer problema derivat dels caps pensants de la Generalitat que no van veure mai el capítol de Barrio Sésamo on en Coco diferenciava el "lejos" del "cerca". Feta la tria i davant el silenci del consistori cambrilenc, els barracon...

Coses que passen quan en una taula, tot menjant, s'hi ajunten persones de totes les edats i nivells culturals. Uns parlen de motos i altres de llibres, uns de cinema i altres de documentals. Bé, un dels homes parla amb una de les dones i un altre dels homes intervé a la conversa per a fer-se el graciós. La conversa: Home 1: Enguany fa cent anys que va neixer Salvador Allende. De fet és un any de molts centenaris. Ho llegia l'altra dia a El País i vaig quedar parat perquè d'alguns ningú en parla. Home 2: allen, allen de los mares. jajajaja. Home 1: O sigui, que ni el coneixes. Home 2: Clar que el conec, si fa poc en van fer una peli que van rodar a Barcelona.

Aquest post és el número 305 que escric i té una significació especial. Avui fa just un any que vaig posar en marxa aquest blog anomenat Tot és possible. Com vaig explicar al seu moment, el blog té dos anys de vida perquè inicialment hi penjava els articles que escrivia al gratuït Tot Tarragona fins que un bon dia, canviant la plantilla i per error, vaig esborrar tot el contingut i vaig decidir començar de zero. I aquí estic un 3 de juliol, un any després, dient la meva en aquelles temes que em motiven, apassionen, captiven o em causen indignació. El balanç que faig d'aquest primer aniversari és més que positiu. El suport rebut per les persones que entreu a diari a llegir i el d'aquells que han entrat una sola vegada és encoratjador. Vaig tenir clar des del primer moment que parlaria de temes que m'interessin i no faria en cap cas un espai de lectura dels temes més actuals. Ja em coneixeu, aquí hi ha hagut de tot i així seguiré. El més enriquidor és el llistat d'amics,...

Foto acte de constitució de l'AV Els Ametllers M'agrada viure envoltat de persones que sempre tenen ganes de fer coses i especialment de treballar pels altres, pels col·lectius, associacions i entitats. Gràcies a les accions voluntàries d'aquestes persones existeixen les rialles dels nens, els somriures dels pares quan somriu el nen, la futura col·laboració d'aquests pares que somriuen i que formaran part del col·lectiu que farà somriure... Crec que les associacions de veïns són un d'aquests col·lectius necessaris per fer fluir la germanor, fer participar als menys tímids i regalar alegria a canvi de res. Ara fa uns mesos, l'octubre de 2007, es va crear l'Associació de Veïns dels Ametllers, el barri de Vilafortuny on visc. La gestació del projecte la vaig viure de ben a prop perquè els pares de la criatura van ser l'Anton, el meu veí, i la Mar, la meva dona. Després lògicament s'hi van anar sumant persones com la Ceci, el Raul, el Ramon o la Marta, ...

Un home gran i un de jove conversen en un bar. El fill de l'home gran es casa a meitats de juliol i el jove amb qui parla és un dels convidats. Parlen sobre les moltes despeses d'una boda i en aquest cas, dels vestits. La conversa: Home gran: Mira, només el traje que m'he fet a mida al Pujol de Reus em costa 1.500 euros. Que car, noi, que car! Home jove: Quan em vaig casar l'any passat el vaig comprar en una botiga que es diu El Magatzem i em va costar 150 euros. Ves allí home! Home gran: Si és igual, per una vegada a la vida que me'l posaré.