CENT ANYS DE PAVESE

Tot això fa fàstic. Prou de paraules. Un gest. No escriure més. Aquest va ser el comiat d'un dels escriptors que més m'ha impactat en la meva vida, Cesare Pavese. Va escriure això que heu llegit i, efectivament, no va escriure més. Es va suïcidar ingerint somnífers a l'habitació 346 de l'Albergo Roma de Turin. Pavese havia tingut una vida molt agitada emocionalment i no havia superat els diversos desenganys amorosos patits els darrers anys. El 1908, amb només sis anys, mor el seu pare i arriba el seu primer trauma que s'agreuja gràcies a la dura educació impartida per la seva mare. El 1935 el persegueixen per dur a terme activitats antifeixistes i uns anys més tard, a la tornada del seu exili, descobreix que la dona de la qual estava enamorat s'havia casat. Amb tots aquests traumes que no podia superar, el 18 d'agost de 1950, als 42 anys d'edat, acaba amb la seva trista vida i ens deixa un llegat molt important.

Avui, posant ordre a la meva biblioteca m'he retrobat amb ell. No ha estat una trobada casual, ha estat un recordatori perquè enguany fa cent anys que va néixer. Serà el proper 9 de setembre i com és lògic se'n parlarà perquè Pavese no era un autor qualsevol. He llegit moltes de les seves obres que per cert es poden trobar en català. De la seva creació narrativa us recomano El bell estiu, La lluna i les fogueres, Diàlegs amb Leuco i L'Ofici de viure que és la seva obra més important. De la part poètica cal que llegiu Treballar cansa i sobretot Vindrà la mort i tindrà els teus ulls que va dedicar a Constance Dowling, el seu darrer desengany amorós. Pavese és un dels grans malgrat sovint se'l tingui oblidat. De regal, aquesta perla trobada a la xarxa amb una veu majestuosa i la música del gran Michel Petrucciani (en parlarem un altre dia).

Cesare Pavese
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls