DOS RAMATS DE RUCS I SOMERES.
Tot fent zàping he descobert un programa que es fa a Antena 3 les nits del dilluns. Es diu "No es programa para viejos" i el presenta la Patrícia Gaztañaga, la mateixa que tenia un diari personal cada tarda a la mateixa cadena. El nom de l'espai que ara presenta és de molt mal gust perquè discrimina però l'espai, pel que fa a la seva originalitat, es mereix un aprovat. Divideixen el plató per la meitat i en cada part hi posen un ramat de joves de totes les edats i tres o quatre persones més adultes. Tots aquests estan drets tot el programa i al centre del plató hi ha vuit convidats més, quatre a cada banda, que són els qui han de centrar el debat. El cas és que cada setmana es toca un tema en concret i que els del mig exposen les seves idees i els dos ramats van escridassant la part contraria quan aquesta parla. De tant en tant, la presentadora agafa el micro i pregunta a alguns dels joves del ramat sobre el tema que els ocupa i és quan descobreixes que si aquesta és la joventut que ens ha de representar, apaga y vámonos.
Ahir dilluns parlaven sobre la immigració, la seva integració i el treball. Un ramat deia que a Espanya els espanyols que no treballen és perquè no volen i la part contraria culpava els immigrants de robar els llocs de treball als espanyols. Si hagués estat convidat al programa m'hauria posat al primer ramat però no és el cas.
En un moment del debat, si es pot dir així, apareix un senyor magrebí que té 48 anys, en porta 40 al nostre país i té l'accent completament andalús. Al plató hi havia la seva filla que fa poc i perquè ha volgut, ho va assegurar per activa i passiva, es posa el hiyab, el mocador que li cobreix el coll i part de la cara. Una de les joves espanyoles presents al plató li va dir que està a Espanya i que per tant s'havia de treure el mocador. I aquí es va generar un debat-baralla entre rucs i someres que concursaven per saber qui cridava més mentre la jove d'origen magribí, també amb un perfecte accent andalús, els deia que no era un problema de religió sinó de gustos i que ella duia el hiyab perquè li agradava. A ella la van posar verda i a son pare no el van deixar explicar la seva visió del món laboral espanyol. L'home volia explicar que ell no havia pres la feina a ningú i que a Espanya hi ha molts dropos però els espanyols del ramat van optar per cridar enlloc d'escoltar, debatre i argumentar. Tot plegat, un espectacle lamentable.
Aquí passem d'obrir les portes a tots els immigrants a culpar-los, un cop són dintre, de tot el què ens passa de dolent. No sóc partidari que cap ajuntament subvencioni cap comunitat religiosa però respecto les que existeixen i amb això la pròpia existència de llocs de culte. No respecto que els immigrants rebin beques i ajudes escolars, assistència medica especial que nosaltres no tenim però si afirmo que, ara per ara i gràcies a molts nouvinguts, moltes feines que ningú vol fer les fan ells per poguer menjar. Hi ha gent que ha de marxar del seu país en contra la seva voluntat mentre altres no es mereixen viure al país on van néixer. Coses de la vida.
En un moment del debat, si es pot dir així, apareix un senyor magrebí que té 48 anys, en porta 40 al nostre país i té l'accent completament andalús. Al plató hi havia la seva filla que fa poc i perquè ha volgut, ho va assegurar per activa i passiva, es posa el hiyab, el mocador que li cobreix el coll i part de la cara. Una de les joves espanyoles presents al plató li va dir que està a Espanya i que per tant s'havia de treure el mocador. I aquí es va generar un debat-baralla entre rucs i someres que concursaven per saber qui cridava més mentre la jove d'origen magribí, també amb un perfecte accent andalús, els deia que no era un problema de religió sinó de gustos i que ella duia el hiyab perquè li agradava. A ella la van posar verda i a son pare no el van deixar explicar la seva visió del món laboral espanyol. L'home volia explicar que ell no havia pres la feina a ningú i que a Espanya hi ha molts dropos però els espanyols del ramat van optar per cridar enlloc d'escoltar, debatre i argumentar. Tot plegat, un espectacle lamentable.
Aquí passem d'obrir les portes a tots els immigrants a culpar-los, un cop són dintre, de tot el què ens passa de dolent. No sóc partidari que cap ajuntament subvencioni cap comunitat religiosa però respecto les que existeixen i amb això la pròpia existència de llocs de culte. No respecto que els immigrants rebin beques i ajudes escolars, assistència medica especial que nosaltres no tenim però si afirmo que, ara per ara i gràcies a molts nouvinguts, moltes feines que ningú vol fer les fan ells per poguer menjar. Hi ha gent que ha de marxar del seu país en contra la seva voluntat mentre altres no es mereixen viure al país on van néixer. Coses de la vida.
Comentaris
Tema HULL, és veritat. Va a un ritme que ningú es pensava i posa contra les cordes a tots els rivals. La clau són les poques però bones incorporacions que han fet i la lluita dels jugadors que van pujar l'equip a la premier inclós l'entrenador i l'afició que hi fan molt. Si segueixen així se salven segur.