AGRICULTURA MENTAL

L'obra Hansel i Gretel té com a protagonistes dos personatges que tenien com a principal afició anar pel bosc llençant molles de pa fins que un dia el llop se les va menjar i van acabar perduts i sols com la una. Aquesta versió moderna de la història dels germans Grimm em serveix per dibuixar una situació que, en ple segle XXI, hi té algunes semblances. Em permetreu que, per fer més narratiu i menys avorrit aquest post, faci un símil amb la història fantàstica que de fet ara és real.
Hansel i Gretel van a la seva bola i decideixen argumentar que el llop és més ferotge del que el pinten. Tot allò que els passa de dolent al mig del bosc és culpa del llop. Si algú els diu les seves veritats a la cara, la culpa és del llop. Si reben cops i no saben d'on venen, els cops són del llop. Si alguna bestiola del bosc els mossega, davant del dubte, sempre és el llop. I en aquesta història jo sóc el llop però el llop, cansat de ser el dolent de la història, ha decidit posar punt i final a la llegenda i demostrar que, en aquest cas, el dolent no és ell.
Afrontem la realitat.

Un servidor, Oscar Ramírez, té un blog a internet i es dedica a publicar cada dia, últimament i pecant és cada dos dies, un post.

Un servidor, Oscar Ramírez, sempre ha donat la cara a tots els espais de xerrada, foros i tertúlies.

Un servidor, Oscar Ramírez, ja té prou feina amb els seus afers i gasta el poc temps que li queda en coses interessants que els mortals anomenem llegir, escriure, veure la tele, escoltar la ràdio o música, fer vacances, fruir en família, compartir amb els amics i mil coses més.

Un servidor, Oscar Ramírez, quan finiquita de la seva vida a alguna o algunes persones ho fa en condicions i aquestes condicions passen per parlar dels finiquitats quan jo vulgui al meu racó anomenat blog però mai, i menys sense donar la cara, a altres racons aliens.

Jo llenço les molles de pa, com Hansel i Gretel, al meu propi bosc. Jo NO vaig amagant el cap sota les ales perquè no tinc cap motiu per a fer-ho malgrat alguns desinformats així ho pensin. Són aquests desinformats, ex-membres de la meva vida, els qui fa poc m'han deixat dues perles enregistrades al meu telefon mòbil que, potser aviat, compartiré amb tots vosaltres. Són perles convertides en insults i amenaces que tenen autors, data i nou xifres de mòbil. Com les perles mai es llencen, les vaig enregistrar en un CD, les vaig passar a net en un foli i les vaig entregar en forma de querella (dues querelles), ara fa pocs dies al jutjat. Els qui acusen hauran de demostrar que allò que ells pensen que és obra meva, del llop, és realment obra meva. Serà llavors, quan hagin de preparar la seva defensa, quan comprovaran sorpresos que acusar per acusar i sense proves pot portar molts mals de cap. Si sóc el llop que es demostri però aquest llop, que no mossega i mai ha mossegat, té memòria i no pensa perdonar. Tinc la consciència molt tranquila i també tinc el plaer d'haver entregat una segona còpia del CD i dels documents a un notari i una tercera a un amic. Ho he fet així per si les mosques que ara a l'estiu són molt pesades.

Endevinalla: Què faran Hansel i Gretel quan vegin que el seu bosc té altres llops i el llop que ells pensaven no és tant dolent?

La jornada ens porta dues sentencies esperades i que crearan debat entre els partidaris i detractors dels condemnats. Uns diran que son penes excessives perquè els defensen i altres les consideraran justes perquè encara volien més justícia. En tot cas, aquestes dues clatellades judicials tenen els seus motius. La primera l'ha rebut el periodista Federico Jimenez Losantos, personatge del micròfon que es creu en poder de la veritat i dedica la seva jornada laboral a ofendre i desprestigiar. Primer el van condemnar pel cas Ruiz Gallardón i avui ha estat pel cas ABC. Losantos va insultar a José Antonio Zarzalejos, ex-director d'aquest diari, i ara li haurà de pagar 100.000 euros. D'aquesta manera es demostra que no existeix la màxima de "parlar per parlar" perquè totes les paraules tenen preu i et porten cap a la popularitat o el desprestigi.L'altra condemna, clatellada judicial, de la jornada ha estat per Jaime Giménez Arbe "El Solitario". Aquest individu expert en l'assalt als bancs i caixes ha estat condemnat a 47 anys de presó per la mort dels dos guàrdies civils de Castejón. La seva prepotència malaltissa admetent l'autoria dels robatoris i negant la de les morts no li han servit de res. El Solitario estarà ben acompanyat pels altres presos del centre on el tanquin uns quants anys però abans encara haurà de passar pels jutjats de Portugal a purgar altres penes fruit de les males feines realitzades al país dels fados. Ara, amb les dues sentencies encara fresques a la nostra memòria, cal obrir un debat en societat. Hem de plantejar-nos la necessitat de fer veure als qui poden prendre decisions que és important que gent com El Solitario passi a la presó tots els anys de condemna i que personatge com en Losantos no puguin sortir cada matí a insultar i difamar pel simple fet que són rics i poden pagar totes les condemnes del món. Amb les causes injustes cal ser molt més intolerants mantenint els marges mínims de respecte que es mereixen.

Els dies de col·lapse i preses donen pas a un jorn de calma i relax. Aquest dilluns toca veure el món amb uns altres ulls, mirant el cel i buscant les formes dels núvols que juguen davant nostre, fent enrere les onades més atrevides que ens volen mullar els peus, pensant en res en aquest exercici tant nou i tant poc habitual de pensar en blanc. El so del mar, les carícies del vent i el tendre soroll de les pàgines llegides al dir-los adéu per proclamar la benvinguda a les següents. La desconnexió se'm presenta com a feina urgent ara. Ens veiem al vespre, ens escoltem aviat. Ja us faré cinc cèntims d'aquest viatge curt i sense preu.

Aquesta primera conversa té lloc a la platja de Riumar, a Deltebre, fa un parell de dissabtes. Estic menjant en un restaurant molt a prop del riu i em trobo un molt bon conegut. Coincidencies que es produeixen en cap de setmana quan les persones fan les seves escapades. Ell entra a l'interior del restaurant i jo segueixo menjant a la terrassa. Al cap d'uns minuts torna a sortir, amb cara de preocupació. Me'l miro. Em mira i em parla.

La conversa:

Ell: Vaig a veure el barcu que l'he deixat allà mal aparcat de qualsevol manera.

Problemes importants per alguns, problemes inexistents per als altres. Coses que passen quan es té vaixell i "s'aparca" malament.

No ens cal anar massa lluny per buscar qualitat. Molts ajuntaments contracten grups de fora i no aposte pels de casa, problemes endèmics. Si juguèssim més les nostres cartes els productes de la terra serien realment apreciats. Els Pets és un dels arguments locals que cal escoltar, vendre i comprar. Fa anys que els segueixo i m'encanten. Avui us poso aquest tema que, personalment, em sembla una joia.

Tot això fa fàstic. Prou de paraules. Un gest. No escriure més. Aquest va ser el comiat d'un dels escriptors que més m'ha impactat en la meva vida, Cesare Pavese. Va escriure això que heu llegit i, efectivament, no va escriure més. Es va suïcidar ingerint somnífers a l'habitació 346 de l'Albergo Roma de Turin. Pavese havia tingut una vida molt agitada emocionalment i no havia superat els diversos desenganys amorosos patits els darrers anys. El 1908, amb només sis anys, mor el seu pare i arriba el seu primer trauma que s'agreuja gràcies a la dura educació impartida per la seva mare. El 1935 el persegueixen per dur a terme activitats antifeixistes i uns anys més tard, a la tornada del seu exili, descobreix que la dona de la qual estava enamorat s'havia casat. Amb tots aquests traumes que no podia superar, el 18 d'agost de 1950, als 42 anys d'edat, acaba amb la seva trista vida i ens deixa un llegat molt important.

Les dues protagonistes del post d'avui eren germanes. Es deien Viola i Cristina Ebrehmovich i tenien 15 i 13 anys. Aquest passat dissabte la Viola i la Cristina van anar fins la platja de Torregaveta, al nord de Nàpols. Vivien a Scampia, un dels barris marginals de la ciutat on la camorra hi ha fet vida i trafic de tot el que ha volgut utilitzant a més aquesta zona, rebatejada com a "Il terzo mondo" (el tercer món), com a espai on dur a terme les seves revenges entre clans i famílies (130 morts de 19 clans l'any 2004).
Tornem a les dues germanes. Havien marxat de casa de bon matí per anar a la platja a vendre braçalets de bijuteria amb dues amigues. Després de menjar uns entrepans amb part dels diners que havien fet van decidir submergir-se a l'aigua. Les onades les van començar a empènyer contra el roques i els esculls i el perill era imminent. Un socorrista es va llençar a l'aigua i amb el suport d'una llanxa dels bombers van treure dues de les noies. Quan van tornar a rescatar les altres dues ja era massa tard. La Viola i la Cristina havien desaparegut. Al cap d'una estona les corrents les van tornar a la superfície però ja eren mortes.

Les dues germanes havien un pecat que a Nàpols, ciutat té un preu. La Viola i la Cristina eren d'ètnia gitana i justament aquests dies ha començat a Itàlia un polèmic cens dels habitants gitanos que ha obert un debat on els napolitans i la resta d'italians s'han dividit entre transigents i prohibitius, tolerants i dictadors, racistes i persones normals. Quan van treure els cossos de les dues nenes a la platja els van tapar amb una tovallola blava i un pareo verd i a partir d'aquell moment es va demostrar la manca de sensibilitat, humanitat i sentiments que tenien el centenar de persones que hi havia a la platja. Ningú es va immutar i tothom va seguir fent la seva com si res hagués passat. Uns es posaven crema, altres menjaven la pasta que havien portat de casa, i uns altres prenien el sol. Mireu la foto que acompanya el post o la d'aquest enllaç i veureu la passivitat de la gent. També teniu eniu un recull d'imatges que fan fredor just aquí.

Els dos cadàvers van estar allí al mig una hora i mitja i ningú va preguntar res ni va fer cap gest per marxar cap a casa o posar-se a plorar per la situació. Les havien vist abans, venen braçalets barats, havien comprovat que eren gitanes i ja es podien morir. El Cardenal de Nàpols, Giuseppe Sepe, ha posat el crit al cel criticant amb duresa aquesta actitud en un país manat per la dreta que separa les persones per races i les margina per aquest fet. Mig país està indignat amb els cent banyistes i l'altra mig ni pensa amb les dues nenes perquè, com els qui eren a la platja, no les vol veure. Si us plau, un canvi ja!

Acudit explicat en un restaurant de Cambrils tot just a les postres, en aquell moment on la política i els temes banals dibuixen els següents minuts tot fent el cafetonet i les gotes de licor. Un dels clients critica amb contundencia a Carod Rovira i altres personatges, no tots, d'Esquerra Republicana.

La conversa:

Cambrer: Hola, aquest és el contestador de Carod Rovira. Si vol ser atès en català apreti l'1, si vol ser atès en castellà toqui el 2.

La proposta d'avui, en forma de post, és musical. La dedico a tots els qui entreu cada dia a aquest blog, als qui opineu i participeu, als qui hi feu simplement una ullada, als qui entreu amb la il·lusió de trobar-hi coses noves o als qui hi feu cap forçats pel morbo de saber quins temes tocaré. Tots formeu part d'aquest espai i com tot és possible, d'aquí a una estona marxo cap a la Costa Brava a veure el concert que oferirà aquesta nit als jardins del Cap Roig el meu amic Franco Battiato. Si el temps m'ho permet el saludaré i en cas contrari em limitaré al plaer d'escoltar les seves cançons en un paratge únic. Us deixo amb un dels temes del seu darrer disc anomenat "Il vuoto" que vol dir "El buit". Qui vulgui que el visqui i qui vulgui que s'hi llenci o hi acabi de caure. Com diu la cançó ... res és com sembla, res és com aparenta perquè res és real.

A Zapatero li han hagut de regalar un disc per que se'n adoni que hi ha crisi mentre el Ministre d'Economia espanyol, Pedro Solbes, molt més sensat des d'un primer moment però amb les mateixes qualitats d'encantador de serps que el president, ja parla de la crisis més complexa de la història. El govern desvia l'atenció publicant unes balances fiscals maquillades i retocades a mida per evitar la còlera d'algunes comunitats però no se'n adona d'altres termes econòmics que sumen despropòsits en aquests moments tan complicats. La balança comercial d'Espanya fa riure. Ho podíem veure ahir mateix en un programa de televisió on ens explicaven en essència el perquè d'aquest descontrol en l'àmbit exportació-importació. Comprem molt més a l'estranger del què venem fabricat o produït per nosaltres a la resta de països. Aquest mal hàbit creix any rere any i actualment som el país europeu amb més dèficit en les balances comercials.

El Jutjat d'Instrucció número 4 de Reus ha condemnat a quatre mesos de presó i 16 mesos de retirada del carnet de conduir al conductor salvatge i amb poc cervell que fa uns dies va atrevir-se a conduir a 224 quilometres per hora per l'autopista AP-7 al seu pas per Vandellòs. Aquest ciutadà rus de 41 anys, resident a Torrevieja, ja ha estat sotmès al judici ràpid que li tocava però ara, llegit el veredicte i vista la falta, cal plantejar-nos el problema. De fet el problema és ell i ho són tots els conductors que decideixen posar la seva vida en perill i de pas, sense demanar permís, la dels altres. Per culpa de gent com aquest personatge les carreteres són plenes de creus i rams de flors que han deixat els familiars de les víctimes que hi han perdut la vida. En molts casos eren les mateixes víctimes les culpables però n'hi ha molts altres on es produeix la injustícia i moren innocents que reben l'impacte dels kamikazes del volant. Crec que els quatre mesos de presó que no complirà en cap moment i els setze mesos de retirada de carnet són molt poc. D'aquí a setze mesos aquest individu, tot un perill públic, tornarà a tenir a les mans el seu cotxe i segur que tornarà a reincidir utilitzant la nacional o l'autopista com si es tractés del circuit de Catalunya. Cal un canvi del codi penal que tipifiqui encara amb més força els delictes contra la seguretat viaria. Cal parar els peus a aquests impresentables abans que ells posin punt i final a més vides. Si per ells moren justos per pecadors, que purguin el pecat tota la vida.

A les demagògies insultants del president del govern maquillant la crisi que ara, al final i a base de bufetades de la resta de líders europeus, admet en aquests termes, hi hem de sumar les altres demagògies que ens arriben des de casa nostra. Aquestes són, òbviament, menys valuoses al venir d'il·luminats que són a Madrid perquè en algún lloc han de ser. La més recent ens arriba per part d'un diputat al Congrés que anuncia 2.000 nous llocs de treball a Tarragona. Ho fa public al seu blog, d'una manera més que frívola si pensem en els moments que ens toca viure veient com cada més creix la llista dels aturats, pugen les hipoteques, els bancs tanquen les aixetes i l'IPC l'hem de mirar amb el cap ben alt perquè és als núvols.
Ell ens parla de 2.000 nous llocs de feina com a gran noticia i llavors, un cop ha despullat el mort que ens ha intentat vendre a tots nosaltres, societat agonitzant i enganyada, ens parla d'un projecte que té previst el Port de Tarragona per la construcció de dues noves terminals que crearan aquests dos mil llocs de feina directes i indirectes. Què senzill és fer volar coloms intentant captivar als quatre badocs que encara queden parlant de projectes d'institucions que s'impulsaran gràcies a les empreses privades. I que trist és parlar d'aquests nous llocs de feina quan no es donen terminis i un representant del govern, expert en destruir ocupació enlloc de crear-la, es fa seves aquestes futures ocupacions laborals . Jo si puc aportar els terminis amb aquest simple clic al Diari de Tarragona. Una terminal estarà operativa el 2010 i l'altra cap el 2012. Gran solució a l'atur que tenim en uns temps de crisi que es prolongarà, diuen els entesos, fins el 2010 moment en què, si no hi ha retards, entraria en funcionament la primera de les terminals.

Santa barra per dir-ho i Santa Innocència qui es cregui aquests discursos nascuts d'una imaginació que frega la perversitat i sobrepassa l'insult cap aquelles persones que hi ha aturades a les nostres comarques i que, per desgràcia i gràcies als qui manen, va in crescendo.

És el tema de conversa avui a la ciutat de Tarragona. Ho hem pogut llegir al Diari de Tarragona, al Punt i a diversos diaris de tirada nacional. Agustí Mallol té nova ocupació, nova feina. Us reprodueixo una petita xerrada escoltada aquest mateix matí a la terrassa del Moto Club, en plena Rambla Nova. La protagonitzen dos homes jubilats tot llegint el diari.

La conversa:

Home 2: I que t'extranya. Si tots són iguals.

Home 2: Doncs ja esta! Aquest paio és llest que l'han colocat. Els burros són els altres que l'han posat on l'han posat.

Recordeu l'acudit de l'Eugenio sobre les ovelles blanques i les ovelles negres?

M'ha satisfet saber que la Generalitat de Catalunya ha proposat una multa de 21 milions d'euros a Endesa i Red Electrica Española per deixar sense llum a més de 320.00 abonats de Barcelona a finals del juliol de 2007. El caos va tenir lloc el 23 de juliol però en algunes zones afectades va prolongar-se uns quants dies obligant a modificar les dates d'algunes operacions quirúrgiques previstes per aquells dies als hospitals i, en el cas dels comerços de menjar i restauració a més de molts particulars, a llençar el menjar podrit o descongelat. Va ser una perla més de les companyies elèctriques que s'han convertit en una maquina de fer diners amb l'únic objectiu d'ingressar euros i no gastar-ne cap en la modernització de les línies i altres instal·lacions. Així van les coses gràcies a aquests monstres de la electricitat, talls en el subministrament a dojo i cap incentiu en el rebut per als afectats ni cap noticia de millores tècniques.
El que em preocupa és el fet que la sanció demanada sigui de 21 milions quan el màxim que es podria per llei demanar són 30 milions d'euros i a aquest fet cap afegir-li la possibilitat que tenen ambdues companyies de recórrer la sanció perquè al final serà molt minsa per no dir ridícula. Ha passat moltes altres vegades i a les comarques de Tarragona, les oblidades, ho sabem i no únicament en l'àmbit de les elèctriques. Quants vessaments de cru s'han produït a l'estiu a les nostres platges i quantes sancions han rebut les empreses responsables? Quants abocaments il·legals han tingut lloc al riu Ebre per part d'una empresa que ningú ha tancat? Quants talls de subministrament elèctric hem patit els darrers anys sense rebre cap compensació?

Que Tarragona és de segona per al govern de Barcelona i no existeix pel de Madrid ja ho sabem però espero que les elèctriques no se'n enfotin ara a la cara de la capital catalana i se'n vagin pagant quatre euros per les seves errades incomprensibles. En aquest poble, protagonista en aquest blog fa uns mesos, les coses segueixen igual.

Si, ho de reconèixer. D'ençà que visc a Cambrils la meva incontinència verbal s'ha incrementat fins el punt que em costa molt callar quan veig algunes de les accions del govern municipal. De la meva incontinència no en tinc tota la culpa. És que me les posen en safata.

Resulta que el Departament d'Ensenyament de la Generalitat ha cedit un solar on s'ha de construir el futur nou CEIP la Bòbila. Mentre les obres no estiguin enllestides, parlen del 2010-2011, cal buscar una solució per als alumnes del centre i l'Ajuntament va oferir al govern català dues possibilitats, dos solars on ubicar els barracons on hauran d'estudiar. Al final han triat el solar més llunyà, situat al costat del jaciment arqueològic de La Llosa. Primer problema derivat dels caps pensants de la Generalitat que no van veure mai el capítol de Barrio Sésamo on en Coco diferenciava el "lejos" del "cerca". Feta la tria i davant el silenci del consistori cambrilenc, els barracons aniran a l'altra punta de poble i els nens i nenes afectats per aquesta distancia, una quinzena, ho tindran complicat. O els munten uns "plegatines" dins els barracons per dormir sense haver d'anar a casa o els compren un paler de Red Bull per volar cada matí de casa al col·legi. Bé, hi ha altres solucions que passen pel terme de la mobilitat, un terme ampli que es pot aplicar de moltes maneres i que, en aquest cas oh sorpresa!, es posa en practica de la pitjor forma. Els caps pensants de la Regidoria d'Ensenyament de Cambrils (el dia del capítol del Coco devien estar de vacances) proposen que els nens vagin cada dia a escola en taxi. Com ho sentiu. Cinc nens en cada taxi i problema solucionat. Transport de luxe per uns quants i el "coche de San Fernando" per la resta.


Resumint: es pot afirmar que l'audiència del Barrio Sésamo no era tanta com ens pensàvem i que els nens d'aquella època que ara ja tenen una edat pateixen un problema de càlcul de les distancies. Fruit d'aquest problema, si els afectats acaben formant part d'un govern ja sigui local o autonòmic tenen moltes dificultats per raonar amb coherència davant un problema. Si tenen previst portar als nens en taxi a escola, exigeixo un tracte semblant cada cop que m'hagi de desplaçar al centre a fer la compra. Si pot ser, trio una limusina enlloc d'un taxi. Si pot ser, trio uns altres polítics més preparats per la vida moderna, dels que veien la tele quan eren petits enlloc de xupar càmera ara que ja són grandets.

Per acabar i pel mateix preu, una entrega molt interessant de Barrio Sésamo amb l'Epi i en Blas.

Coses que passen quan en una taula, tot menjant, s'hi ajunten persones de totes les edats i nivells culturals. Uns parlen de motos i altres de llibres, uns de cinema i altres de documentals. Bé, un dels homes parla amb una de les dones i un altre dels homes intervé a la conversa per a fer-se el graciós.

La conversa:

Home 1: Enguany fa cent anys que va neixer Salvador Allende. De fet és un any de molts centenaris. Ho llegia l'altra dia a El País i vaig quedar parat perquè d'alguns ningú en parla.

Home 2: Clar que el conec, si fa poc en van fer una peli que van rodar a Barcelona.

Aquest post és el número 305 que escric i té una significació especial. Avui fa just un any que vaig posar en marxa aquest blog anomenat Tot és possible. Com vaig explicar al seu moment, el blog té dos anys de vida perquè inicialment hi penjava els articles que escrivia al gratuït Tot Tarragona fins que un bon dia, canviant la plantilla i per error, vaig esborrar tot el contingut i vaig decidir començar de zero. I aquí estic un 3 de juliol, un any després, dient la meva en aquelles temes que em motiven, apassionen, captiven o em causen indignació.

El balanç que faig d'aquest primer aniversari és més que positiu. El suport rebut per les persones que entreu a diari a llegir i el d'aquells que han entrat una sola vegada és encoratjador. Vaig tenir clar des del primer moment que parlaria de temes que m'interessin i no faria en cap cas un espai de lectura dels temes més actuals. Ja em coneixeu, aquí hi ha hagut de tot i així seguiré. El més enriquidor és el llistat d'amics, alguns encara virtuals i d'altres ja no, que he fet en aquest temps que també ha servit per acomiadar falsos companys de viatge que es mouen per interessos personals vivint gràcies als noms d'alguns i a l'esforç dels altres. Llençats els sacs de llast, aquest globus virtual ha seguit navegant per la xarxa més pur i més alt que mai.

De dades en parlaré poc però permeteu-me que en citi quatre com diu ben clar el titular del post. Aquest primer any els meus escrits han rebut més de 700 comentaris vostres. Ara, quan escric aquest post, el blog és proper a les 28.000 visites que han arribat, segons les estadístiques de webstats, de 108 països d'arreu del món amb un 95 per cent d'entrades de l'Estat Espanyol. Als qui me'ls han concedit els agraeixo els set premis que ha rebut aquest blog: Thinking blogger, Blog Activista, Blog Solidari, Premi Waipueduca, Premi d'Arte y Piko, Premi Dardo i Premio Fonte de Amor - Amigos para siempre. Per part meva, enguany entregaré en la segona edició els premis Espais Molts Interessants i Políticament correcte. No em queda massa més a comentar. Reiterar les gràcies a tots els qui encara gaudiu de la lectura d'aquest blog tot desitjant-vos que els vostres somnis es facin realitat. Penseu que ... Tot és possible.

Foto acte de constitució de l'AV Els Ametllers

M'agrada viure envoltat de persones que sempre tenen ganes de fer coses i especialment de treballar pels altres, pels col·lectius, associacions i entitats. Gràcies a les accions voluntàries d'aquestes persones existeixen les rialles dels nens, els somriures dels pares quan somriu el nen, la futura col·laboració d'aquests pares que somriuen i que formaran part del col·lectiu que farà somriure...

Crec que les associacions de veïns són un d'aquests col·lectius necessaris per fer fluir la germanor, fer participar als menys tímids i regalar alegria a canvi de res. Ara fa uns mesos, l'octubre de 2007, es va crear l'Associació de Veïns dels Ametllers, el barri de Vilafortuny on visc. La gestació del projecte la vaig viure de ben a prop perquè els pares de la criatura van ser l'Anton, el meu veí, i la Mar, la meva dona. Després lògicament s'hi van anar sumant persones com la Ceci, el Raul, el Ramon o la Marta, es va fer l'assemblea de constitució de l'associació i els veïns de la zona es van anar associant i han anat prenent part a les diferents activitats que s'han organitzat. En pocs mesos, molts actes i sempre amb un gran èxit de participació. Va haver-hi festa per Tots Sants, es va fer cagar el tió i es va rebre la visita dels patges dels Reis d'Orient. Les activitats menys festives també han estat nombroses: reunions amb l'alcalde de Cambrils, visites dels regidors de barri o d'urbanisme i trobades amb tècnics per parlar de seguretat o de la recollida selectiva. Un altre pas important va ser la creació del blog de l'associació. Tot això evidencia que els responsables de l'Associació estan fent molta feina i molt ben feta. La fan sense cobrar un duro i amb l'objectiu de treballar pel be comú de la resta d'habitants dels Ametllers. La tasca de persones com l'Anton, la Mar i els altres que us he dit fan que em tregui el barret perquè en una societat tan individualista com la que tenim costa trobar bona gent.

El proper 12 de juliol l'Associació dels Ametllers ha preparat la primera trobada veïnal amb activitats esportives i tallers per als nens i nenes i música amb orquestra per als pares i avis. Amb pocs diners i molta il·lusió es prepara una festa que serà de les millors de Cambrils, una jornada de germanor plena de rialles de nens i somriures dels pares. Un 10 ben gros per col·lectius com aquests i un crit ben alt i clar: pensar en els altres enriqueix a un mateix.

Un home gran i un de jove conversen en un bar. El fill de l'home gran es casa a meitats de juliol i el jove amb qui parla és un dels convidats. Parlen sobre les moltes despeses d'una boda i en aquest cas, dels vestits.