Header Ads

DE VITA BEATA

Hi ha autors avançats al seu temps, incompresos quan viuen la seva època i aplaudits més tard, quan ja ens han deixat. Les crítiques socials que han d’aguantar en vida contrasten amb els homenatges pòstums que els fan els intel•lectuals de torn, grans debats sobre les seves obres que ja voldrien escoltar els artistes en qüestió.

No cal negar que, molt sovint, els personatges famosos als quals faig referència, acostumen a ser persones que busquen la polèmica per destacar o que la creen sense voler i acaben convivint amb ells sense problemes.

Jaime Gil de Biedma és un d’aquests personatges que van viure en uns moments que no els tocava i en una societat que no era la més adequada. La pel•lícula “El Cónsul de Sodoma” descobreix algunes etapes de la vida del poeta tot i que molts, els qui el van conèixer especialment, diuen que no s’ajusta massa a la realitat.

Sigui som sigui, i aquí va el motiu d’aquest post, vull recordar dues poesies de Gil de Biedma que crec, vistos aquests temps que estem vivint i per la situació que travessem, que són fetes a mida. La primera, es diu “De vita beata”, la vaig escoltar recitada per l’actriu Charo López al mític programa L’illa del tresor que presentaven Joan Barril i Joan Ollé a Canal 33. La segona l’he escoltat moltes vegades per diversos rapsodes i també la canta en Bunbury. Es diu “no volveré a ser joven”.

Pels motius que us deia abans, les comparteixo avui amb vosaltres.

 
DE VITA BEATA


En un viejo país ineficiente,

algo así como España entre dos guerras

civiles, en un pueblo junto al mar,

poseer una casa y poca hacienda

y memoria ninguna. No leer,

no sufrir, no escribir, no pagar cuentas,

y vivir como un noble arruinado

entre las ruinas de mi inteligencia.



NO VOLVERÉ A SER JOVEN


Que la vida iba en serio

uno lo empieza a comprender más tarde

-como todos los jóvenes, yo vine

a llevarme la vida por delante.



Dejar huella quería

y marcharme entre aplausos

-envejecer, morir, era tan sólo

las dimensiones del teatro.



Pero ha pasado el tiempo

y la verdad desagradable asoma:

envejecer, morir,

es el único argumento de la obra.

Amb la tecnologia de Blogger.