29 d’abril 2014



La dolçor de la flauta i la sensualitat del piano en aquesta peça del Conrad, anomenada “L’herència de la llum”, em porten a escriure aquest text:

Onades de flors llueixen el seu bosc, el regalen a uns ulls que clamen bellesa i criden vida. No hi ha paraules noves quan jau tanta bellesa davant teu. I el ritme de les fulles als seus arbres, que quan cauen fan d’ocell, conviden a abandonar-se a l’aire i salpar cap al verd blau, ara cel o boscatge fràgil, que ens frega el cap i besa amb sentiment. 

Tanta rutina ens fa de bandera que no veiem el nostre signe més vital: la pausa per contemplar, el gest d’esguardar-nos ben endins de l’ànima, el silenci de la llum quan ens xopa el ulls i refem l’horitzó, la calma pel fet d’existir sense que ningú ho noti o pressenti. 

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -