07 d’abril 2014


Tantos senderos nuestro pie camina con meta o al azar, tanto avizora nuestro ojo inquisidor, y tanto explora nuestra insaciable mente peregrina. A tantos cuerpos hemos ascendido con más logro anhelado que obtenido, que el saldo negativo incita a duda.

Rellegint poemes de Safo, escrits fa més de 2.600 anys però encara vigents als nostres dies, em disposo a disculpar dolors contrets els darrers anys per compte aliena, a tancar ferides encara obertes per rancúnia i a dispensar les immadureses foranes que m’han malmès molts dies i se m’han endut uns anys.
  
La soledat no traeix ni condiciona en nom dels altres, regala bons moments si un se’n enamora, evita naufragis i males emocions. La soledat és la pau d’un camp erm que només un alimenta. I com vaig escriure al seu moment:

Quan el silenci convida a no dir res. Quan el gest és la pausa, estar-se quiet. Quan el luxe és la senzillesa i la riquesa, el teu propi espai. Quan el símbol i el llegat... la teva memòria. 

Us convido a la reflexió d’aquestes paraules tot escoltant i veient aquest vídeo del grup de Còrsega que I Muvrini. Són de Còrsega. Admireu l'orquestra i als 2.000 coristes en un tema que et posa la pell de gallina i obre els llagrimalls d’emoció. No ens podem morir sense viure i veure aquests regals per l’ànima.  


Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -