20 de març 2017



Deu ser que els meus anys -i els danys- m’han fet madurar massa ràpid, però cada dia estic menys per tonteries, actituds infantils o gestos de pati d’escola que haurien d’intentar solucionar els professionals. Les dues primeres presentacions del meu nou llibre han estat dues mostres d’amor de tantes persones que m’estimen i són al meu costat en moments importants.

He transitat sempre per aquesta vida intentant ser generós i ajudant, amb l’únic objectiu de tenir al meu costat a persones bones, el suficientment adultes i capaces de generar una certa reciprocitat, empatia i estima real. Sempre he estat al costat dels meus amics en els moments dolços i amargs, de la mateixa manera que m’agrada rebre abraçades tendres quan les coses surten bé o malament.

Us preguntareu el perquè d'aquesta reflexió en veu alta, reflexió que fa temps que havia de fer i que avui toca perquè així ho he decidit. Doncs la faig perquè ja era hora que digués que no em malden ni disgusten certes absències de persones que he considerat importants a la meva vida. Estic en aquell punt vital de plena maduresa on faig, realment, el que em dona la gana i dic el que penso. De manera que hi absències que temps enrere m’haguessin fet mal i ara, ves per on, em semblen belles i em fan riure quan penso en el motiu que les provoca.

Hi ha una frase que diu, molt encertadament: compte amb el gos que no burda i amb l’aigua silenciosa.

Quanta raó en una sola frase i quanta saviesa adquirim les persones en certs punts i estats: les coses que en aparença semblen rares, acaben sent rares. Els gestos i les persones, també. Com m’agraden les belles absències que ja són del meu passat per sempre més.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -