25 de maig 2017



Potser acabarà l’estiu i m’enxamparà fora, en un viatge iniciat sense retorn ni previ avis de la fugida permanent. Arriba, tal volta, el temps de fer equipatges i perdre de vista l’espai de sempre, els rostres amics, les pells més properes. 

Ha estat un bosc l’espai de saviesa que ha permès saber per on anava el camí a partir d’ara. Ha estat, potser de forma premonitòria i com escrivia fa pocs mesos en un text, que entre argila i molsa el caos de l’aigua ho ha envaït tot per vèncer a l’ordre de la jornada d’aquell bosc, l’últim bosc del darrer dia del viatge de comiat. Fugir o tornar, tot és coacció per a la memòria.

Penso que el final d’aquest text hagi de ser el pensament que obre “Invasió de Camp” al capítol més especial:

Veniu a visitar-me cada any, que és pecat l’adéu sinó és per sempre (Naguib Mahfuz)

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -