QUE ÉS PECAT L'ADÉU SINÓ ÉS PER SEMPRE
Potser
acabarà l’estiu i m’enxamparà fora, en un viatge iniciat sense retorn ni previ
avis de la fugida permanent. Arriba, tal volta, el temps de fer equipatges i
perdre de vista l’espai de sempre, els rostres amics, les pells més properes.
Ha estat
un bosc l’espai de saviesa que ha permès saber per on anava el camí a partir d’ara.
Ha estat, potser de forma premonitòria i com escrivia fa pocs mesos en un text,
que entre argila i
molsa el caos de l’aigua ho ha envaït tot per vèncer a l’ordre de la jornada
d’aquell bosc, l’últim bosc del darrer dia del viatge de comiat. Fugir o
tornar, tot és coacció per a la memòria.
Penso que el final d’aquest
text hagi de ser el pensament que obre “Invasió de Camp” al capítol més
especial:
Veniu a visitar-me cada any, que és pecat
l’adéu sinó és per sempre (Naguib
Mahfuz)
Comentaris