20 de maig 2017



Hi ha personatges que t’impacten per la seva obra i també per la seva trajectòria vital. Paul Léautaud és un d’ells. L’escriptor francès, nascut a Paris el 1872, va crear moltíssim al llarg dels anys que va dedicar a la literatura.  Dels seus llibres, de vegades recopilacions dels textos que escrivia des que era petit, altres compilacions d'aforismes, destacaven les «Memoirs». 


Va anar creixent però el seu nom no apareixia mai al costat d’altres com Camus, Sartre, Drieu la Rochelle, Breton, Eluard o Proust. Les tres «Memoirs» eren Le petit ami, Amours i In Memoriam. Tres reculls de moltíssima qualitat que, com ell, no van arribar mai a enlloc quan tocava. 

L’any 1950 Paul Léautaud ja era una relíquia de la literatura francesa, una mena de memòria errant del qual se sabia que guardava als seus calaixos desenes de quaderns amb el seu diari. Però ningú semblava interessat en què aquella prosa sortís a la intempèrie. 


Quan aquest bon home era del tot perdut, incomprès i mig oblidat, se li va presentar a casa seva l’escriptor i periodista Robert Mallet amb una proposta. Volia fer-li una sèrie d'entrevistes a la ràdio, nou o deu, en les què pogués opinar del que volgués i fer memòria de les diferents èpoques per les que havia estat un transeünt que no crida l'atenció però que no perd detall.

Paul Léautaud podia parlar del París dels cabarets en els quals es va criar donada la professió dels seus oblidadissos pares, del París embogit per les avantguardes, destinació d'artistes de tots els colors i procedències , del París alegre dels anys 20, d’aquell París ocupat pels nazis que li va fer dir que la culpa de la invasió no era dels alemanys, sinó de la covardia dels francesos.



Léautaud va acceptar i les nou entrevistes pactades es van convertir en més de 50. El programa va ser un èxit. Léautaud es va convertir en una estrella. Si, va triomfar aquell vellet desdentat que no callava res, el que estava de tornada de totes les batalles i totes les il·lusions i era capaç de posar al seu lloc a tant gegant, el nen que es va passar la infància amagat sota una taula mirant-ho tot, apuntant-ho tot, tapant el riure abans de res, veient al seu pare grapejant a aspirants a actriu i preguntant-se on estaria la seva mare. 

El llibre que compilava les entrevistes no va trigar a aparèixer com apareixien els llibres importants de l'època. Així va néixer el Diari Literari d’una persona que es mereixia molta més atenció al seu moment, una obra gran que ara, a més, s’ha publicat al nostre país i en castellà. 



Per als qui ja coneixem una petita part de la seva creació, aquella que havia arribat a les nostres mans i podia ser compresa, la noticia de la publicació d’aquest recull de Paul Léautaud és molt gran. 


Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -