18 de novembre 2017



Observo escorces moribundes, reposades en un tronc que mor tímidament davant la tardor. Molsa i plecs ressecs conviuen en aquesta mena d’obra diària que és la vida al seu final. Quan cau la força que t’abraçava, i ja no et toquen els vents als descampats, s’inicia el teatre de les impotències. 

Els poemes més vells dormen a les arrels, a les soques, en una cambra sota el mar. Són barrocs, són nosaltres mateixos.    

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -