DIARI DE L'AIGUA CALMA (5): HABITEM, ANÈMICS, LA NATURA



Observo escorces moribundes, reposades en un tronc que mor tímidament davant la tardor. Molsa i plecs ressecs conviuen en aquesta mena d’obra diària que és la vida al seu final. Quan cau la força que t’abraçava, i ja no et toquen els vents als descampats, s’inicia el teatre de les impotències. 

Els poemes més vells dormen a les arrels, a les soques, en una cambra sota el mar. Són barrocs, són nosaltres mateixos.    

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS