DIARI DE L'AIGUA CALMA (5): HABITEM, ANÈMICS, LA NATURA
Observo escorces moribundes, reposades en un tronc que mor tímidament
davant la tardor. Molsa i plecs ressecs conviuen en aquesta mena d’obra diària que
és la vida al seu final. Quan cau la força que t’abraçava, i ja no et toquen
els vents als descampats, s’inicia el teatre de les impotències.
Els poemes més vells dormen a les arrels, a les soques, en
una cambra sota el mar. Són barrocs, són nosaltres mateixos.
Comentaris