LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DE CERTS CAMINANTS
Torno
d’un cap de setmana que ha tingut molts moments de calma i passejades per la
natura en bona companyia. Un temps que m’ha permès també fer algunes reflexions,
inicialment en veu interior però que ara comparteixo amb vosaltres. De totes elles en faré una mena de diari. A mode de tast, aqui teniu aquesta primera reflexió.
És ben clara i sense dobles sentits, parla sobre l’amistat. Les altres,
possiblement així les entendreu, seran més obertes a generar possibilitats
sobre el sentit de cadascuna de les paraules. Tots els textos aniran
acompanyats de fotos fetes a Vallfogona de Riucorb aquests dies de repòs.
LA
INSUPORTABLE LLEUGERESA DE CERTS CAMINANTS
Com
una pedra, sòlida i embellida pel pas dels anys, l’amistat és també trencadissa
i efímera. Canvia el paisatge i es moren certes arrels, neixen esquerdes i, amb
elles, el gest evident que aquelles persones es miren però ja no es veuen, se
saben però ja no es toquen l’anima ni l’ombra.
Per
fortuna, hi ha més pedres i paisatges que neixen, noves mirades i abraçades que
esperen a l’inici del nou camí. I tot, absolutament tot, té un motiu
Comentaris