Aquest post és el darrer escrit que dóna vida a aquest blog. El “Tot és possible” ja no té raó de ser a hores d’ara per motius diversos que fan que el nom del propi espai esdevingui fals, no adequat, poc adient. Hi ha labors incessants que no arriben a bon port i són aquestes les que provoquen la caiguda. Tot suma, a cop d’esforços, fins que deixa de sumar i et resta i omple d’entrebancs. La motxilla pesa massa en alguns sentits i les mans, i el cap sobretot, s’esgoten d’alimentar un espai virtual que sempre ha estat ben cuidat però que requereix estabilitat, concentració, creativitat i ganes de comunicar. El camí ha tingut massa pèrdues i hi ha dreçeres que perdo de vista ara. Es dibuixa un nou hortizó que repasso visualment a cada petjada. Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vos...
Comentaris
algun dia els sindicats d'aquest país permetràn analisis durant la jornada laboral, i llavors sí que aprareixeran sorpreses.....
salutacions
Ricardo Santiago
Ricardo: Si fessin els controls que tu dius, cinc de cada sis petava la maquina. I ara em poden sortir els sindicats majoritaris a dir el que vulguin però és així. La cultura de l'esmorzar ben regat amb la mitjana i el "carajillo" i, a vegades, la copa i la recopa, continua existint.