Aquest post és el darrer escrit que dóna vida a aquest blog. El “Tot és possible” ja no té raó de ser a hores d’ara per motius diversos que fan que el nom del propi espai esdevingui fals, no adequat, poc adient. Hi ha labors incessants que no arriben a bon port i són aquestes les que provoquen la caiguda. Tot suma, a cop d’esforços, fins que deixa de sumar i et resta i omple d’entrebancs. La motxilla pesa massa en alguns sentits i les mans, i el cap sobretot, s’esgoten d’alimentar un espai virtual que sempre ha estat ben cuidat però que requereix estabilitat, concentració, creativitat i ganes de comunicar. El camí ha tingut massa pèrdues i hi ha dreçeres que perdo de vista ara. Es dibuixa un nou hortizó que repasso visualment a cada petjada. Moltes coses tenen el seu principi i el seu final, altres no tenen principi, altres no tenen final. I en aquest cas el final el poso jo, voluntàriament, agraint-vos a tots i totes la vostra confiança diària i la vos...
Anys i anys passejant pels carrers de moltes ciutats i pobles. Anys i anys amb la mania de fer fotos des d'alguns llocs més elevats per tenir una millor visió. Anys i anys per fer una gran descoberta. Tortosa és la primera ciutat que conec on les jardineres rodones, les que ocupen els carrers i que tenen tres boles de ferro que les subjecten al terra amb unes gotes de ciment, estan ben lliures i sense ciment. Em refereixo al model de jardinera que veieu a la foto. El cas és que fa unes hores, aquest divendres a la tarda, he decidit pujar damunt d'una d'aquestes jardineres, situada davant d'una de les portes de la Catedral de Tortosa, per fer una foto a la mateixa persona que altres persones també volien fotografiar. Ni us diré qui era, però era algú més que simplement algú quan cinc o sis persones li volien fer la mateixa foto al mateix moment. Ha estat un segon, pujar sobre la jardinera i baixar tot i que la baixada ha estat forçosa perquè aquest element del mobiliari urbà, no enganxat al terra com si ho està a tot arreu, s'ha inclinat i m'ha fet tornar al terra de cop. L'ensurt dels assistents, dels que volien fer i han fet la mateixa foto i del protagonista de la foto, ha estat important. Un senyor que hi havia al costat del protagonista de la foto, alt, ros i amb ulleres, m'ha dit amb simpatia: hem de remodelar aquesta plaça però tranquil que encara ha d'aguantar uns mesos. He pensat interiorment: tens raó, a la plaça li cal un bon rentat de cara però quan el feu, enganxeu les jardineres amb ciment.
Comentaris
salut
jajajajja
Mossèn: no, no està inmortalitzat perquè les altres persones que volien fer la foto eren davant meu i jo d'esquenes a ells. jejejeje. coses que passen.
Té la Mà Maria: En aquest cas només podem parlar del continent però no del contingut. És a dir, hi ha les jardineres però son plenes de brossa, cigarretes, males herbes, papers... En una jardinera ben florida mai hi pujaria.
Marm aguanta que encara no me'n vaig ni m'accidento, jejejeje.
Moltes gràcies a tots/totes.