EL NÀSTIC, LES RÀDIOS I LES IGUALTATS

Ja fa temps que sabem que la gestió del Nàstic de Tarragona és més aviat pèssima si tenim en compte la caiguda de socis que s’ha patit els darrers anys i que va lligada als resultats del primer equip. El pas per primera divisió va ser el pitjor que ens podia passar perquè va significar el “pa per avui i fam per demà”, 38 jornades jugant entre els millors per acabar baixant en picat cap a segona i iniciar el declivi esportiu i social.

Tothom sap que la gent va al camp quan les coses van bé i que deixa tirat al seu club, menys els tres mil que sempre s’han mostrat fidels si som a segona o els mil cinc-cents que ho han estat tota la seva vida militi on militi l’equip. Però el club, la junta i l’equip tècnic, han de ser els primers en mostrar serietat.

Fins ara, poca n’he vist. Els fitxatges que es fan cada any deixen molt a desitjar i hi ha la sensació que es jugui a passar els dies i les temporades sense cap altra aspiració que la d’existir sense fer soroll. A la mala política que comento cal sumar-hi ara el despropòsit que el president del Nàstic s’ha plantejat per aconseguir que Tarragona Ràdio pugui emetre els partits després que el passat diumenge cap emissora pogués treballar al Nou Estadi fruit de la decisió de la LFP de fer pagar a les ràdios un cànon per exercir el dret a fer les emissions.

A la ciutat de Tarragona la majoria d’emissores, moltes d’elles delegacions de les grans cadenes nacionals, fa anys que van al camp del Nàstic a cobrir els partits. No té cap lògica ni és de justícia que es decideixi defensar a l’emissora municipal marginant les altres. O tots o ningú. I si no saben fer les coses millor, que pleguin.

Els darrers anys ha quedat clar que el futbol és un simple negoci que juga amb les emocions de les persones que segueixen fidelment aquest esport i encara no volen creure que, a part dels diners, el noranta per cents dels jugadors no senten els colors del club on treballen perquè els importa únicament guanyar més. Els clubs són diferents, cap d’ells té en compte els socis perquè s’han convertit, tots, en màquines de fer diners. Els preus que es paguen pels traspassos a Primera, i en conseqüència i seguint el barem a Segona, Segona B i altres categories, ho diu tot.

I com el monstre ja està creat, l’hem d’alimentar com sigui. Per això cal escurar a cada instant i ara les ràdios han de pagar per parlar, les televisions per ensenyar i els diaris per escriure. Ja no hi ha marxa enrere, ni solució possible, ni remei. Morirem absorbits per la gran pilota que cada cop es farà més grossa i aixafarà del tot la nostra societat ja prou tocada per la pèrdua de valors i assedegada pels diners.