HI HA UN ROBOT QUE EM ROBA L'AIGUA I EL SABÓ

Faré el post en to sarcàstic per evitar que la indignació que tinc em porti a dir encara més bajanades. Aquests darrers dies m'estava avorrint i vaig pensar en buscar alternatives d'oci. Per això, el passat dissabte vaig començar a caminar pels passadissos inacabables del nou hospital de Sant Joan de Reus, un edifici tan gran com fred. Passejo, de bon matí i fins el vespre, per les seves habitacions, tafanejo de lluny els despatxos i observo el trànsit del servei d'urgències. 

Amb tantes hores mirant i parlant amb les infermeres, puc concloure que ja sé qui té la culpa de les retallades aplicades a aquest centre sanitari. Als malalts ja no els donen aigua (l'has de comprar a les màquines que hi ha a cada planta) i els donen una bata de roba mida única (de les que et tapen el davant i et deixen a la fresca l'esquena i el cul). Al servei de cada habitació ja no hi ha sabó (te l'has de portar de casa) i per l'aixeta de la pica no hi surt aigua (et diuen que enviaran al tècnic però la resta de pacients de la planta tampoc en tenen). 

També han eliminat les tovalloles o sigui que, sense elements per rentar-te i eixugar-te, en dos dies fas la mateixa pinta que el Tom Hanks a "Naufrago" quan parlava amb els cocos.  Per ajudar-te a superar les hores de silenci i sense visites, han instal·lat una televisió que funciona amb tarja. Amb 20 euros pots veure la caixa tonta durant dos dies. Deu euros per jornada, com un hotel de luxe però ple de penùries.
Als boxes d'urgències, encara que t'hi hagis de passar un cap de setmana sencer, els llits van sense coixins i no en tenen cap en tota la sala de manera que te l'acabes fabricant amb la teva pròpia jaqueta. La teva estada en aquest servei dependrà del nombre d'urgències que s'atenguin. Si hi ha 20 casos més greus que el teu, et nominen al moment i t'envien cap a casa. 

Tanta retallada té el seu perquè. Ho he comprovat avui quan, tot passejant pel passadís que em duia a l'habitació on anava, m'ha adelantat un robot ple de llums. A l'arribar a l'alçada de l'ascensor, la porta s'ha obert per art de màgia i aquesta bestiola de metall ha entrat dintre i ha desaparegut. Primer he decidit seguir-lo amb l'altre ascensor, com a les pel·lícules, però no sé a quin pis anava l'estrany ocupant. M'he esperat cinc minuts al costat de la porta de l'elevador i, sorpresa, ha tornat a sortir el robot però en aquest cas ben carregat. Duia a sobre un armari de plàstic de grans dimensions i l'armari contenia els sopars de tots els pacients ingressats en aquella planta. 

Amb una conducció perfecta, el robot ha deixat l'armari a la zona marcada per les línies verdes i ha marxat de nou, amb les mans buides (és un dir), vía ascensor. Ha estat fàcil d'entendre que les retallades explicades abans són fruit de la macro inversió realitzada en aquest hospital que peca de ser massa gran i massa modern en temps de crisi on cal estalvi en tots els sentits. A l'edifici li sobren la meitat dels metres quadrats construits i la inversió milionària feta en aquests robots que viatgen tot triant medicaments o repartint comandes. 
El robot no en té la culpa però en el fons sap, en cas que pensi amb el seu fred cervell, que gràcies a ell m'han pres l'aigua i el sabó, la tovallola i la bata, els serveis mínims. I sort del personal del centre que, tot i viure el què estan vivint, no perden el somriure davant els pacients i els seus acompanyants.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS