DIUEN QUE PLOU
Diuen que plou.
És bo pels camps i conreus, per les collites i els embassaments, per evitar
incendis i tenir recursos fins que els malgastem de nou. Després, a part de les
evidències, hi ha la part poètica de la pluja.
Us heu assegut
mai a la vora de la finestra a mirar com les gotes llisquen formant petits rius
pel mig dels vidres? Com desemboquen al terra tot regalimant gota a gota? La
fragilitat amb la que acaronen les flors de les plantes de la nostra terrassa?
La suavitat amb la que recorren els nostres dits si traiem la mà uns segons a
l'exterior? Les sensacions que ens aporten interiorment quan ens enxampa la
pluja a mi camí i ens deixa xops?
I hi ha una
tercer part, la més melancòlica i nostàlgica, la més trista. Sovint coincideix
la pluja amb un dia trist per moltes persones, penses en altres, recordes a les
que ja no hi són i plores a les que marxen. És el contrast de l'aigua que cau
donant un nou alè i la que reposa al terra segons després per desaparèixer fins
el proper aiguat o plugim.
Potser per això
diuen que mai plou a gust de tothom. Perquè la pluja, com moltes altres coses i
entre ella la vida, és quelcom efímer que va i bé, que torna o que mai ha
estat, que es queda per sempre o que portem dins nostre. Diuen que plou, que
els àngels ploren o que Sant Pere rega. Però diuen que plou.
Comentaris