RELLEGINT GIBRAN

Feia temps que no gaudia d’un parell d’hores per a dedicar-me a un dels meus principals ocis, llegir. I avui ha arribat el moment i he gaudit com un nen amb sabates noves tot i que, en aquest cas, la lectura no era nova per a mi. He estat rellegint un dels meus autors predilectes, Gibran Khalil Gibran. 

Tot redescobrint la seva obra “El rodamón” m’han vingut al cap dos textos del seu llibre bessó que es diu “El foll”. Ha estat un plaer apassionant recordar les seves sàvies paraules que comparteixo tot seguit amb vosaltres. Els de Gibran aporten molta saviesa i són, per cert, llibres molt viatgers o sigui que tenen una importància especial que a mi m'agrada destacar. Tot seguit un text del foll i un del rodamón.  

Del llibre EL FOLL

ROSTRES

He vist un rostre, i a través de la seva resplendor podia veure que no era més que una sola expressió, com fet amb un motlle.  He vist un rostre, i a través de la seva resplendor podia mirar la lletjor de sota, i un altre rostre la resplendor del qual em calia aixecar per veure com era de bell. He vist un vell rostre que semblava desdibuixat, i un rostre suau i serè en el qual totes les coses quedaven gravades.

Conec els rostres perquè miro a través de la tela que els meus propis ulls teixeixen i copso la realitat de sota.

Del llibre EL RODAMÓN

El vaig trobar a la cruïlla de dos camins. L’home només duia un bastó. Cobria les seves robes amb una capa i el seu rostre amb un vel de tristesa. Ens vam saludar l’un a l’altre i jo li vaig dir; - Vine a casa meva i sigues el meu hoste. 

I ell va venir. La meva dona i els meus fills ens esperaven a la porta de casa i ell els va somriure i ells van estar contents de la seva arribada. Després ens varem asseure a la taula. I tots ens sentirem feliços, com l’home. I amb l’alè del silenci i el misteri que l’envoltava. 

I després de sopar ens reunirem davant del foc i els vaig interrogar per conèixer els seus peregrinatges. I ens va explicar moltes històries durant aquella nit. I també al dia següent. Les històries que jo he registrat aquí són fruit de l’amargura dels seus dies tot i que ell mai es va mostrar amargat.  I estan escrites amb la pols del camí. 

Quan ens va deixar, tres dies després, no el sentíem com un hoste que parlar del seu comiat, sinó més bé com un de nosaltres que era al jardí i que encara no havia entrat.