ESPERIT VERSUS ÀNIMA
Permeteu-me que inicií
així aquest escrit, amb un dels pensaments lleugers que formaran part del meu
futur llibre que, si tot va bé, podria publicar a meitats d’aquest any. Abans
tocarà presentar-ne uns altres dos que estic enllestint aquestes setmanes, en
un dels casos, i tot just començant, en l’altre cas.
En tot cas, el pensament
s’escau perquè hi ha tres amics amb els quals, ara fa uns dies, varem parlar,
tot fent una agradable tertúlia intel·ligent i amb debat, d’aquelles que tant m’agraden
i per sort puc gaudir, de la necessitat d’anar per la vida nets i lleugers d’equipatge.
Als tres – Antonio, Pere
i Anton – els dec aquest post on mantinc allò que vaig dir, i ells van
compartir, quan parlem de permetre que sigui el nostre interior el qui ens
parli en moments durs o que reclamen exercici d’interiorització. És just en
aquest instant, quan deixem que en la foscor d’aquest hivern personal aflorin
realitats i es dibuixin paisatges que altres cops ens dominen - com un arbre
que ens tapa el bosc – que veiem el camí, les petjades i les dreceres.
Hem de caminar endavant
sabent amb qui i amb què comptem realment. Caminar sense que ningú, per més proper que
sigui, ens condicioni i ens dibuixi el rumb fora de la nostra pell perquè la
nostra pell ningú l’habita. Escoltar per aprendre és bo però si escoltar suposa
sotmetre’ns a processos rars i simplement per provar, pot esdevenir l’errada.
En aquest punt hi ha un altre amic, l’Alejandro, que també s’apunta a aquesta
argumentació. La calma que notem amb persones que escolten topa amb la confusió que ens provoquen els qui
aconsellen a una ànima aliena a la seva.
Igualment cal caminar
sempre pendents de petjades que han quedat enrere (s’hi han quedat o les hem
deixat) per allò que deia abans de les dreceres. Sempre hi ha senders que es
bifurquen però més tard es tonen a unir. El temps, a traïció com sempre, ens
passa ràpid i sovint cal anar corrent per escapar o per recuperar. Com deia l’Antonio
l’altra dia, és possible escapar i recuperar més tard però es fa impossible
recuperar-se aturat mentre quelcom s’escapa.
El temps mana en totes
les estacions però si ens ho proposem és dòcil. Compassar les petjades és l’instint de
retrobament si els dies no s’esmicolen massa de pressa. Sempre hi ha el moment
per canvis i recerques si sabem quan és hivern i com centrar el nostre esperit.
Per acabar, i disculpeu
el sentit filosòfic del text – els hi devia als amics -, és tot molt més
senzill com sempre dic. Què volem? Quan ho tenim? Esperit versus ànima.
Comentaris
Antonio