ELS XIPRERS DE LA SOLEDAT
No es lo mismo perder que no llegar, diu Miguel Delibes a “La sombra del ciprés es alargada”, la meva última lectura. Divendres passat vaig comprar llibres a la Rambla Nova i entre ells, aquest que avui us comento.
La narració d’aquesta
novel·la ens parla de Pedro i de Don Mateo. El primer és un nen que es queda
orfe de petit i el segon és el seu oncle. Don Mateo educarà a Pedro però ho
farà tot inculcant-li que per no ser desgraciat cal evitar qualsevol relació
amb el món, tota emoció o contacte amb les persones. Òbviament el tema dóna
molt tenint en compte que Delibes és un mestre en generar escenes i personatges
especials.
Hi ha un fragment
en concret que he anotat i que evidencia les creences que Don Mateo li imposa
al jove Pedro:
Hacen falta años para percatarse de que el no ser desgraciado es ya lograr
bastante felicidad en este mundo. La ambición sin tasa hace a los hombres
desdichados si no llegan a conseguir lo que desean.
Més
endavant, per parlar de la soledat de l’home i la importància que Don Mateo li
dóna, hi ha fragments que, quasi a l’estil dels moralistes francesos del segle
dinou, relacionen el cos, l’ànima i Déu. Aquest és un exemple:
Él entendía que el hombre de cinco o diez siglos antes vivía más en la
realidad que el actual. Se afanaba en levantar murallas, conventos o
catedrales, porque tenía un concepto más serio de la vida: conservar la
existencia para llegar a Dios.
Resumint,
el paisatge explicat a la història d’aquest llibre és de l’Espanya dels
cinquanta i seixanta, d’èpoques en que es donava a la soledat humana un significat
que, per sort, no té avui en dia. A Don Mateo se li faria impensable ara la
necessitat que tenim tots per tenir estones de soledat personals però també les
de compartir amb altres persones. És impensable, en la societat del coneixement
i les noves tecnologies, aïllar-se constantment. Viure passa per acomodar-nos
als dos estatus: soledat i companyia. I no sóc jo qui ho diu.
Miguel
Delibes, és un autor que defenso ara i des de sempre. Per alguna cosa he llegit bona part de la seva obra i
formo part de la Càtedra que porta el seu nom.
P.D: Aquest, per cert, és el primer dels dos escrits d'avui. El segon, sobre les 12 del migdia.
P.D: Aquest, per cert, és el primer dels dos escrits d'avui. El segon, sobre les 12 del migdia.
Comentaris
Aquest fragment ho diu tot Òscar. Eren altres temps en que la soledat era un remei. Avui en dia és una malaltia de la manera en que es viu. Tancades a casa com els cargols, moltes persones perden els dies refugiant-se en no saben què...
Són reflexions personals d'una persona que ha deixat marxar massa temps en un silenci que al final ofega. Que tingueu tots un molt bon dia.