DUBLÍN (3)
A primera hora del matí, amb el cafè recent engolit, les paraules i les imatges sorgides del no res fan possible textos com aquest:
Quan tot està bé, quan res ens amenaça, els nostres cors
comencen a anhelar, encara en secret, el desordre d'una passió. L'angoixa,
l'agonia, la incertesa de l'enamorament, dolç o terrible, ens commou.
Sense saber com vam passar a un altre estat de consciència; una consciència concèntrica amb un únic sol, l'altre.
Fins i tot si aconseguim dominar la nostra aparença, vivim en el vertigen del desconeixement, en el desassossec de veure que els nostres peus no ens obeeixen; de sentir-nos parlar i no poder fer callar la veu. Ens convertim en perfectes estranys per a nosaltres mateixos. És només llavors quan som més grans i miserables que mai.
Comentaris