LA TERRASSA GRAN DE CASA DELS PARES

El pis dels meus pares té dues terrasses i els records que en tinc d’elles, des de sempre, són de veure-les plenes de plantes, de torretes de totes les mides i de flors de tots els colors. A casa sempre ens van inculcar el respecte a les persones grans i l’amor cap a la natura. I ens va servir de molt. 

En aquestes terrasses, la gran especialment perquè és on fèiem vida a l’estiu, tothom hi feia alguna cosa. L’avi pintava les torretes de fang quan estaven fetes pols o quan se’n compraven de noves. L’àvia era la responsable de triar què s’hi plantava i de tenir la màxima cura de cada planta d’aquell bell jardí que es feia a base d’esforç, saviesa i molta dedicació.

Els meus pares regaven les plantes. Una manega llarga permet arribar a tots els racons de la terrassa. Recordo especialment al pare perquè s’hi entretenia, no tenia cap pressa perquè aquell exercici tan senzill de regalar vida a la natura el relaxava i el feia feliç. 

El meu germà Carles no va ser menys en mantenir la tradició familiar. Tenia plantes a casa seva, feia esqueixos i trasplantava les plantes quan no cabien a la torreta. A casa dels meus pares encara n’hi ha de les que ell va trasplantar. 

Ara que els avis, el pare i el Carles ja no són amb nosaltres, és la mare qui cuida les terrasses de casa. Avui, ajudant-la a trasplantar dues plantes grans a dues torretes noves, hem compartit aquest instant que, de manera mínima i des del silenci, ens han transportat a anys enrere. 

Ella parlant-me dels detalls de cada planta i torreta que abans havien tocat ells, els nostres estimats Lluis, Laura, Marià i Carles. I jo, portant a la memòria els vells i bells records d’aquells anys d’infància en aquella terrassa que manté encara, i que duri molts anys, aquell aspecte d’antuvi. 

Avui, mentre ajudava a la mare, m’ha semblat veure’ls a tots quatre, allí davant meu, a la taula que presideix la terrassa gran de casa, mirant-nos a la mare i a mi. I semblaven molt feliços. 

...

Les fotos són fets avui mateix. La música és una d’aquelles que fa anys que em transporta. En aquest cas, al meu jardí intern.