ESTIMAT CARLES

Estimat Carles:

Se'm fa molt difícil escriure aquestes línies. He hagut d'esperar tres dies per reunir les forces que em permeten, ara si, dir-te tot allò que ja saps i vull que mai oblidis. Acompanyo l'escrit amb la foto que ens varem fer amb els pares el dia de la meva boda, el juny del 2007. Un any abans havies tingut una "isquèmia o infart intestinal" i més tard, a l'hospital de la Vall d'Hebron, et van fer el primer trasplantament d'intestí realitzat a Catalunya. Els darrers tres anys han tingut de tot, alegries per la teva bona evolució, ensurts cada cop que hi havia petits problemes, mals de cap quan els problemes eren més grossos i, al final, llàgrimes i un dolor immens en veure que ens deixaves.
Però no han estat tres anys perduts. Aquest regal que ens has fet, aquests tres anys de lluita constant demostrant les teves ganes de viure, oferint-nos somriures tot i el teu dolor, ha servit de molt. Tot ha tornat al seu lloc. Havies de marxar en pau amb tothom i nosaltres amb tu, ho sabies. Hi ha hagut temps per parlar, recordar, compartir, escoltar i caminar plegats. Hi ha hagut estones de confessions i de concessions, moments de tendresa i altres, menys, de rialles. Un cop més ens has allargat la mà, la mateixa que t'he pogut agafar fins el moment en què ens has dit adéu. He notat que marxaves en calma, en pau. He sentit com la teva anima s'enlairava al cel i t'acollien al cel com si fossis un nen. I he plorat com un altre nen, un infant orfe, davant el teu cos quiet tot sabent que mai més parlaríem, ni riuríem, ni estaríem plegats. I ara, ara sé que no he perdut un germà he guanyat un Àngel al meu costat.

Deixem dir-te gràcies. Gràcies per jugar amb mi quan érem petits, per barallar-nos com a bons germans, per compartir als amics, per fer el gamberro junts, per buidar la font de cava de la plaça vermella, per donar menjar als nens pobres cada tarda amb Mossèn Bara, per pagar-los els entrepans quan et demanaven diners a qualsevol racó o carrer, per recuperar part de la historia de Reus tot creant el Recull d'Estudis Històrics, per segrestar la imatge de Sant Antoni mentre es restaurava la seva capella tot amagant-lo a una església, per mullar-te amb la teva ciutat i les seves entitats, per donar sense esperar rebre res a canvi, per ser tendre i humil, per ser un gran germà, un gran fill, un gran net i un gran marit. I sobretot, gràcies per aquestes converses que hem mantingut els darrers mesos i que ens han permès dir-nos a la cara, sense vergonyes ni ressentiments, tantes vegades "t'estimo".
Permetem que, en nom teu, en el meu i dels pares, la Carme i la Mar, li digui també gràcies al doctor Xavier Nuvials de l'UCI de la Vall d'Hebron. Doctor Nuvials, gràcies pel seu tracte humà, per la seva delicadesa, per la seva proximitat, la seva sinceritat i, sobretot, per haver-nos deixat estar amb el Carles fins l'últim moment. És vostè un gran metge i una millor persona. No canvii, li prego.
I gràcies també a les infermeres de la planta 8 que li havien preparat un regal de benvinguda a la seva habitació i que van anar baixant a l'UCI per dir-te adéu. I gràcies a tots els qui heu passat pel Tanatori de Reus, ens heu trucat per telèfon, deixat missatges en aquest blog o a través del facebook i als qui ens vareu acompanyar a l'Església de la Sang de Reus.
Per acabar, estimat Carles, afegeixo el text de comiat que et vaig escriure i que l'amic Ignasi va llegir aquest dilluns a l'Església. També hi poso una cançó que et dedico molt especialment (toqueu el botó de Play). No tinc més paraules, només un gest, una carícia eterna sobre el teu rostre i un petó que t'acompanyi allà on ara facis el teu bé. T'estimo.

--------------

Hola Carles

Et dic aquest hola perquè em nego a un adéu. Et dic aquest hola perquè no vull pensar que mai més et veuré, que no podré gaudir amb tu, parlar, riure, opinar i compartir. Com a germà has estat el millor que em podia tocar. Deixant a banda les baralles de petits, gran part de la nostra adolescència la vam viure plegats tot fent grans coses com anar a la festa del cava de Prades, fundar El Radical, posar-nos a la junta d'una associació de veïns d'un barri que no era el nostre i vestir-nos de tuaregs ben camuflats per passejar-nos per Reus pel Carnaval.

Més tard, el temps i les coses de la vida ens van allunyar, fins i tot enfrontar. Què serien dos germans si no es barallessin, oi?

La mateixa vida, amb les seves coses, va donar un gir radical a la teva vida i de, pas a les de les persones més properes a tu. La teva malaltia, un nou estat de vida en el que vas passejar, com el millor malabarista, per sobre la corda que separa la vida i la mort. I vas triar la vida.

I triant la vida ens vam retrobar i ens vam tornar a conèixer. Vas decidir, perquè sempre has estat una persona que ho donava tot, regalar-nos tres anys més. Han estat tres anys d'una lliçó que mai podré oblidar, d'una lluita per seguir endavant que jo no hagués superat ni de bon tros. A cada entrebanc hi posaves forces i a cada caiguda et tornaves a aixecar. Això no és únicament valentia, se'n diu ganes de viure.Volies tornar al teu Reus estimat, ho demanaves i pregaves els darrers mesos. I avui ets al teu Reus que et dirà un fins sempre i que t'ha rebut vestit com allò que sempre has estat, un cavaller.

Ara mateix al teu costat hi ha els nostres pares Marià i Josepa, la teva dona Carme, la iaia Laura, el teu germà Oscar i la teva cunyada Mar, els teus tiets, molts altres familiars i, sobretot, els teus amics. Tots aquells amb qui vas compartir la vida, als qui vas regalar somriures i estones, moments i sensacions. Falta l'avi, els altres dos avis, els amics que has anat perdent i moltes altres persones que, n'estic segut, t'esperen allà dalt.

Acabo. Tens la millor dona que et podia correspondre, uns pares que ho han donat tot per nosaltres, uns avis que ens han fet grans i un germà que t'estima amb bogeria i que et portarà per sempre al cor i com a estàndard de la seva vida. Fa pocs dies escoltava aquesta frase: quan vas néixer tu ploraves i nosaltres rèiem. Avui tu somrius i nosaltres plorem.

TOQUEU EL BOTÓ DEL PLAY