Header Ads

LA DOLÇA CAIGUDA EN EL CAOS




Tinc esquerdes a la memòria. Bretxes, fissures, clivelles que dessequen bells instants que eren poesia. Ara, badats tots els costats del meu ésser, no reconec res ni ningú. Em llenço als braços del no sé qui, ni com. Plou al meu voltant però jo no em mullo. 

Neixo de manera successiva, per fortuna o per desgràcia, no sé qui sóc i perdo el cos. La vida se me’n va per cada orifici sense procedència que veig al fons, quan guaito a la paret. Esgotat – tal volta mort – torno a la matèria, a la infantesa. 

Nota: Aquest escrit, i tants altres que heu llegit els darrers dies i llegireu aviat, els vaig escriure la primera setmana d’abril a l’hospital Joan XXIII, tot recordant moments viscuts hores abans o en aquell mateix instant.
Amb la tecnologia de Blogger.