Header Ads

VORERES D'AIGUA




Passadissos plens de pluja xopen les parets amb les meves salvatges petjades. Sóc el pacient impacient i a cada nou pas, noto les veus més llunyanes. Fora de la cambra tot és ple d’arbres de metall, de cometes de cotó que es resisteixen a volar en aquest cel de fusta que tanca el recinte i ens emmotlla a tots. 

Ara, estic fet de neu i tinc llet enlloc de sang. Sóc veloç fugint però l’ordre que deixo enrere m’atura. Fos, m’escorro pel terra fins al finestral. Allí, moro gotejant sis pisos avall, esclafant-me en la vorera que em va du fins aquí. 

Casa meva és el silenci. El meu cos, una novel·la trista i breu.

Amb la tecnologia de Blogger.