EN LA CAIGUDA DEL TEMPS
Els passadissos no arriben i tot
pesa. L’intent de fugida és absurd, una gran mà em clava a terra. Les juntures
del cos es descusen i se’m desborden els orígens, rebento amb un dolor greu i
breu. El drama mor amb l’arribada dels ocells que em devoren, suaument, al mig
del sol naixent. Des de la pell buida, amb l’ànima nua, observo el moment.
El present és salvatge. El futur,
un descans definitiu.
Comentaris