Header Ads

NO US DIRÉ COM (6): ELS NERVIS DEL CEL

No us diré com ni perquè però és cert que, quan tens temps per mirar coses que mai mires perquè no tens temps de mirar-les, acabes descobrint nous paisatges, elements insòlits. Abans d'ahir vaig ser a un municipi que comença per "Les Borges" i acaba per "del Camp". No sé si el coneixeu, suposo que si. Mentre esperava, no us diré a qui o què, vaig tenir temps de fer unes quantes fotos. M'agrada aprofitar els avantatges de les càmeres digitals que esgoten les piles però no els carrets cada 36 fotos. Tot té la seva vesant positiva i les digitals ens permeten fer la foto, mirar-la al moment, repetir-la si cal i descarregar-la a l'ordinador en qüestió de segons. Bé, esperant-me en una plaça del municipi esmentat, vaig fer una ullada al cel i vaig descobrir que sobre meu hi havia arbres. Eren arbres d'aquells que fa anys que es van plantar, que han crescut lliurement i que ningú es mira perquè ja formen part d'aquell paisatge que pensem que coneixem i que, realment, desconeixem del tot. El cas és que, feta la foto, he descobert aquest nexe entre cel i terra que tantes vegades he cercat. Les branques de l'arbre trenquen el cel, silenciosament i amb calma. Aquests braços nascuts de la soca inunden l'espai exterior o, com a mínim, o dissimulen molt bé. Aquesta imatge m'aporta certa serenor, tranquil·litat. Em sembla bella, desconeguda pel fet de no disposar del moment i el temps per aturar-me i dir en veu alta: aquí, sobre teu, hi ha vida i bellesa. Avui, un cop llegit aquest post, busqueu un arbre ple de branques, poseu-vos sota i mireu al cel. Hi ha noves emocions a descobrir.

6 comentaris

Jesús M. Tibau ha dit...

M'agrada perquè compartim sensacions.

Anònim ha dit...

M'agrada la historia i el títol que li heu posat. Sovint no veiem coses que hauriem de veure.

Salut!

J.R.S

Anònim ha dit...

OSTIA NOI, QUINA PAU.
però en recorda una resposta que vaig fer sobre la natura de Tarragona ciutat, la torno a ficar, això no es
Les Borges" i acaba per "del Camp"


Avui estic emprenyat
Aquest mati he decidit anar a veure les obres de la autovia de la carretera nacional 340
Que cabrons que son , s’han cargat tot, muntanyes, garrofers, cents i cents de pinars, matolls, marges de pedra seca, tot i tot es un desastre.
On trobaren la FARIGOLA, el Té de Roca , el romaní,
els CARGOLS, els Cargolins , la petita colònia d¡Esquirols que vivien als pinar
on trobarem els pardals, els Conills, les caderneres, les Sargantanes

on respirarem aire frec i pur , on passejarem on farem esport
digueu-me on es menjaren la MONA, I on anirem a buscar el dia de la farigola..............
que cabrons
desprès de tot aquest desastre amb la ma al cap i cagant-me en tot i tots i mes, dic vaig a fer una birra al serrallo amb tranquil·litat, collons he pasta per la platja del miracle i quant torno a beure aquella merda de monument patrimoni de la humanitat a la mala llet , una birra no dos, que emprenyat que estic.
Crec que la societat civil te a dir alguna cosa .
O mes no, com diu en gallec amb un parell
CADA CORAZÓN É UNHA CÉLULA REVOLUCIONARIA
Xa consumimos demasiado tempo instalándonos no mundo, prende a chispa que che fai falta e...
3, 2.1, adelane
RCM

Oscar Ramírez ha dit...

Jesús, gràcies pel comentari. A mi m'agraden molt certs posts que fas on també poses paraules a petits detalls, retalls d'una vida quotidiana que ens passa per alt.

JRS: moltes gràcies.

RCM: molt bon comentari que per cert ja havia llegit. Tens molta raó. El ciment canvia la fisionomia del nostre entorn i ens trastoca un paisatge que sovint només descobrim que existia quan desapareix. Menys ciment i més natura, menys preses i més atenció i sensualitat, és el que ens falta. Hi ha un fragment de la pel.licula "Más alla de las nubes", una obra d'art d'Antonioni i Wenders, on el protagonista és un comercial de la gran ciutat que acaba en un poble on ha de dormir aquella nit. Passejant, amb una de les veïnes del poble, diu: Tengo la sensación que en las grandes ciudades no hay nubes y en los pueblos si. Que interessant!
Passen els nuvols, lentament, barquetes sense timó (un fragment d'una cançó de LLuís LLach).

Mon ha dit...

t'ha quedat molt be aquest post...pre-primaveral si mes no...

Oscar Ramírez ha dit...

Moltes gràcies Mon.

Amb la tecnologia de Blogger.