AGRICULTURA MENTAL

Hubiese escrito unos bellos versos en esta tibia noche de primavera, esperando recuperar la fe perdida, encontrando sin buscar la fe olvidada, recogiendo el pensamiento iluminado.

Un cop vaig escriure un conte per un nen. El protagonista era ell, el mateix nen, i un drac. Per un moment, posar-me a la pell d’un infant va ser preciós, intens, emotiu. I sempre ho tinc present a la memòria. Avui us proposo quelcom semblant. Llegiu amb amor aquesta petita història i regaleu-vos un instant d’infantesa per tornar a aquells anys on tot era creïble i res ens era dolent.  Una senyora que somriu en una andana mentre passa el tren. I un home que recull les coses, les posa a la motxilla i va corrent cap al tren que ja marxa. Una noia jove amb un abric vermell saluda al seu nuvi i no el veu. Però ella somriu i el saluda fins que, de cop i volta, ell puja al tren i el tren surt. Ningú se’ls mira mentre es besen a distància però s’endevina que s’estimen. I hi ha un rei que oblida les coses pel carrer, un rei que sempre ho oblida tot. I tot això potser només es veu des de la finestra del regne de les fades... perquè un dia sortirem junts del cinema i sabr...

Fa dies que volia compartir amb tots vosaltres les imatges que serviran per donar pas a cadascuna de les quatre parts del meu proper llibre que, com ja he dit altres vegades, es dirà “Invasión de campo” . Seran quatre parts per diferenciar les quatre temàtiques que abordarà el nou treball que vaig fent lentament però amb seguretat.  Avui us avanço els dos noms de dues de les parts i les imatges que he escollit finalment. La primera de les quatre parts del llibre serà un recull de poesies i contes eròtics que es dirà “Ars Amandi” .  La segona part del llibre es dirà “Decálogo de una herida” i aborda la temàtica del dolor intern i l'existència humana.  Les dues imatges que heu vist són les escollides però tot seguit comparteixo les altres imatges que també haguessin pogut estar al llibre. Si creieu que una de les descartades hauria de ser una de les escollides, accepto comentaris i propostes. Podeu enviar-me un correu i   us asseguro que els tindré...

He d’agrair al meu bon amic Joan que m’avisés el divendres del concert íntim, a porta tancada per a mig centenar de persones, que havia organitzat al seu pub de Tarragona. Havia escollit molt acuradament al públic assistent per escoltar a un músic que era de passada per Catalunya i havia vingut a Tarragona. De fet va venir a Tarragona per l’amistat que va fer amb el Joan quan ell, el Joan, va viure a l’Argentina quasi un any.  El músic en qüestió és el Gustavo Spatocco i se’l coneix com a “Popi” . És pianista, director d’orquestra i especialment director musical d’espectacles importants. El piano, la seva passió. Dirigir, el seu ofici. I tocar, el seu regal a les persones que l’escolten perquè té unes mans meravelloses que fan plorar fins i tot al propi piano. Això, el comentari que fa plorar el piano, li va dir la Mercedes Sosa amb qui el Popi va estar musicalment vinculat més de 20 anys.  Abans del concert (on va tocar peces seves i entre elles la banda sonora ...

Celebrar un aniversari a aquestes alçades és particularment agradable tenint en compte els darrers esdeveniments

Tots els escrits que comparteixo aquí els faig fil per randa, tal i com els escric, sense retocar ni una coma, els acabo i els penjo al blog. Però admeto que, de tant en tant, hi ha algun escrit en el qual m’hi deixo la pell perquè se’m resisteix. Potser són els que queden més treballats (potser no) o possiblement són els qui captiven més al lector per la seva major riquesa (possiblement no).  El cas és que he rebut moltes felicitacions pel text publicat el passat dilluns i que vaig titular “Hem de saber” . Desenes (i no exagero) de correus personals i de comentaris a Facebook em diuen que és un escrit colpidor, tendre, ple de bellesa, carregat d'amor, admirable i desenes d’altres adjectius que em fan enrojolar. Gràcies per les vostres paraules.  No l’heu llegit encara? Doncs feu-ho, si voleu, AQUÍ

Els lectors habituals d’aquest blog ja sabeu que el seu autor, un servidor, te predilecció per la bona literatura. I a casa nostra se’n fa. Ahir em va arribar a casa un llibre que havia comprat a Amazon. No és un llibre qualsevol, és una bona obra, de les que em fan passar molt bones estones. Parlo de “Per no perdre’m les molles” del bon amic Jesús M. Tibau.  La capacitat d’imaginació del Jesús és realment magnifica i traduir-la en pensaments breus que parlen de la quotidianitat certament no és fàcil. Però ell ho aconsegueix. No tinc permís per compartir el contingut del llibre però sé que el Jesús no s’enfadarà si cito dues de les seves aportacions, aforismes, pensaments...  “Diuen que els ulls són l’espill de l’ànima; els llavis, la porta”.    “Les margarides mai no t’ho farien; decideix per tu mateix”.  Senzillament... meravellós.   Enhorabona Jesús. 

L’Antoine és el responsable d’una Companyia itinerant que viatja per tots els carrers i places de tot el món. La Companyia va de ciutat en ciutat per portar a les persones l’espectacle de la vida i porten, davant la mirada meravellada dels espectadors, la rocambolesca comèdia humana.   Acròbates, pallassos i saltimbanquis encanten a grans i petits amb la seva màgia, els fan somiar i els hi obren la ment a la imaginació. Cada integrant de la Companyia d’Antoine té la seva història particular que cal explicar i conèixer. I així serà. Aquesta interessant introducció és l’essència del llibre “La Companyia d’Antoine”. Ahir me’l vaig trobar a l’obrir el meu apartat de correus. Me l’ha enviat l’amic Angelo Coscia, l’autor de l’obra.   L’Angelo és tot un expert en això de la màgia i la imaginació, en alimentar a les persones amb aquella dosi que tots hem tingut de petits i el petits gaudeixen ara. Treballa amb els nens, els fa espectacles de teatre i titelles amb personatges f...

Aquest text el tenia pendent des del passat 29 de maig. No és meu. És del Román Reyes, rector de la Euro Mediterranean University Institute –EMUI, i Catedràtic de Ciències Socials i Jurídiques de la Universidad Complutense de Madrid. Bé, el Román també és escriptor i, sobretot i especialment, un bon amic amb qui parlo i comparteixo tot i que molt menys sovint del que voldria. A la foto, el Román a classe. Aquest escrit, que ell va titular “Volar” em va agradar molt quan el va compartir al seu mur del Facebook on el Román escriu cada dia. I el comparteixo avui, amb el seu permís, amb tots vosaltres. Crec, sincerament, que és una d’aquelles joies literàries que cal tenir en compte, rellegir de tant en tant i no oblidar mai. No és un text fàcil ni lleuger. És un text nodrit, ple d'elements per pensar, que convida a la reflexiò en cada paràgraf. VOLAR Hay aves que vuelan bajo para recordar a los humanos que otro mundo es posible. Que podemos volar mucho más alto que ...

L’amic Nicola Vacca explicava ahir una historia real que pot sonar a graciosa per aquelles persones que no troben cap plaer ni utilitat a la lectura però que, pel contrari, indigna als qui vivim de les lletres i les necessitem.  El Nicola va comprar un llibre fa uns mesos i quan li va arribar, com podreu observar a la foto que va fer, estava del tot destrossat. L’editor va decidir enviar-lo al domicili del Nicola per correu normal i sense cap mena de protecció per garantir que arribés en condicions. I ja veieu el resultat de la mala gestió. El cas, és que el Nicola va escriure a l’editor demanant explicacions i aquest li va garantir que buscaria solució al problema. I la solució, no ha arribat. Explicada l’essència del problema, passo a traduir alguns dels fragments de la denuncia feta pública pel Nicola perquè crec que evidencien que hi ha gent que dóna als llibres el valor que es mereixen. Perquè els necessiten per viure i viuen millor gràcies a ells. Un llibre no é...

Mentre s’ennuvola el cel davant de casa i la tarda d’aquest diumenge tria els grisos i la foscor per acabar la jornada, escolto al meu estimat Vasco Rossi. I entre els seus temes, plens de força i vida, em sento identificat amb aquest que comparteixo i que es diu “Eh Già”, que traduït vol dir “Doncs sí”.  Us proposo veure el vídeo que teniu sota la lletra que també comparteixo tot seguit. Entendreu perquè hi trobo lligams i dic que m’hi identifico.  Pues sí - Vasco Rossi Pues sí, parecía el fin del mundo en cambio estoy aquí todavía hay que tener habilidad pues sí el frío cuando llega luego se va justo el tiempo para inventarse otra diablura Pues sí parecía el fin del mundo en cambio estoy aquí y no hay nada que no va bien no hay nada que cambiar. Con el corazón latiendo más fuerte la vida que va bien y va mal al diablo no se le vende, se regala. Con el alma que se arrepiente más o menos con el aire, con el sol, con la rabia en el coraz...

Qui em coneix ja sap que sóc un cul inquiet, que no se estar-me sense fer res. Per això se’m fa etern el repòs obligat pels metges durant aquestes dues setmanes. Aquest dissabte ha fet això, dues setmanes, de l’infart que vaig patir. I he fet la meva primera sortida social oficial. He estat a Cambrils, acompanyat de la Raquel, on hem dinat i hem descansat a peu de xiringuito.  Més tard hem anat a Reus on s’ha unit al grup l’Alejandro amb qui hem sopat al bell mig del passeig Prim. La sensació de poder compartir de nou amb els amics i fora de casa ha estat especial. Els metges em diuen que no vagi encara a treballar, que segueixi a casa reposant, que mantingui la dieta estricta sense sal i que continuï sense fumar. I jo, és clar, els faig cas en tot. O en quasi tot perquè he pres la decisió de tornar a la feina aquesta propera setmana.  Ho faré amb calma, amb molt menys estrés del que m’ha envoltat fins ara i ha causat en part l’infart, però necessito anar retorna...

Mirant la foto que acompanya aquest escrit i pensant en coses que ara no us puc comentar, he lligat la imatge amb un text que forma part del meu llibre “Agricultura mental”. El meu cap és ara un sac de sensacions i pensaments. Per això es lliguen segons quins elements... TORRE DE BABEL Tengo en mi cabeza una Torre de Babel que no me deja divisar jamás las alturas de su cielo, ese espacio de calma permanente desde donde uno percibe lo construido y lo cuida.  Y es en esa torre que me pierdo a mitad de camino, subiendo el equipaje en compañía, ascendiendo hacia unas nubes en un cielo azul que difumina ahora sus formas con el agua.   Da paso a la tormenta, otra vez, de nuevo la tormenta. Hay en mi cabeza una Torre de Babel sin invitados, llena de saltos, ventanas, precipicios y caídas al vacío. Y a cada escalón subido pierdes un paso hasta la cima imaginaria que nunca acabas de pisar. Pero uno no se rinde en el angosto viaje que supone empezar de nuevo. Es mi torre,...

Bertrand Russell deia que el més difícil a la vida és aprendre quin pont hem de creuar i quin pont hem de cremar. No us aportaré jo la solució als ponts de la vostra vida però si parlaré d’un pont que s’ha de creuar algun cop a la vida, el Pont de les Arts de París.  La tradició marca que les persones, sovint enamorats però no sempre, creuen aquest pont i hi deixen com a record un cadenat (candau) on hi posen la data amb els seus noms i, si els hi cap, algun missatge. Els qui no el posen en parella, hi apunten la data i un desig.   El problema és que amb els anys, i per les modes que mai passen, la tradició de penjar el cadenat ha anat en augment i ara fa pocs dies, el passat diumenge, un tros de la barana del pont es va trencar pel pes dels candaus i va caure a l’aigua.  Recordo haver vist el pont ara fa vint anys, quan vaig anar a Paris amb el meu germà, i feia goig veure’l perquè hi havia cadenats però no es produïa l’aglomeració actual que es veu a l...

Sempre cal una cop de bogeria per desafiar un destí. Amb aquesta frase de la Marguerite Yourcenar enceto aquest escrit que us havia promès fa uns dies, una mena de confessió – tal vegada concessió – de les decisions o conclusions que he pres aquestes dues últimes setmanes a l’hospital i a casa. És el primer text que escric des de casa després de l'ensurt. El repòs obligat pels metges s’ha traduït en moltes hores a soles, molts moments per a la reflexió, instants en blanc que s’han omplert de preguntes, respostes i decisions. Totes elles en ferm i algunes, la majoria, difícils però necessàries. I la majoria, en clau de reflexions que no us amagaré a aquestes alçades.  Hem de permetre més sovint molts gestos que ens neguem, saber que hi ha abraçades sense raó que tenen tots els motius, que hi ha petons d’aquells que semblen salvatges i anys després saben a trosset de fusta al mig de l’oceà.   Saber que a vegades sona el mòbil i som nosaltres els qui vibrem, que ...

Surto a passejar de bon mati pels camps que diviso des del finestral. La terra del camí marca les meves passes. Dos gossos borden defensant el seu petit terreny mentre l’aigua s’escorre per un petit marjal que mor als crestalls d’un hort encara humit. Transito el paratge mentre penso i reflexiono al voltant dels meus dies.  Ha estat tot molt ràpid i ara tot se’m passa lent. No goso a somriure, em diuen que estic trist i em noto canvis que encara no aconsegueixo endevinar però sé que em configuren en aquesta nova etapa en la que ja he pres algunes decisions.  Passejar és pinzellar els colors que observo mentre el cap s’emblanquina amb idees que neixen i se’n van al mateix temps. El cap no vol, ara, més pressions que proposin fer esquemes o plans. I torno a casa, al repòs que ara és temple. Dono al cor un nou alè. Doto a les hores de més vida.  Els dies i la pols del camí faran la resta. Ara, avui, resto encara aquí, viu.

Fa dies que us volia parlar d’una poetessa italiana a qui segueixo des de fa poc. He de reconèixer que m’ha impactat molt pels seus aforismes, també per les seves poesies, potser pel moment en què els vaig llegir i el contingut dels mateixos.  Merini va morir el 2009 però va tenir una vida plena d’emocions, passions, problemes i necessitats. Per saber-ne més coses sobre ella, us convido a llegir la seva biografia més que interessant, en AQUEST ENLLAÇ  Entre les seves vivències, Alda Merini va estar nominada pel Premi Nobel de Literatura i va dedicar tota la seva vida a escriure i, sobretot, a pensar. Entre els seus aforismes, comparteixo aquests: “No puc fer-me Santa perquè sempre tinc a les mans l’arma del desig” “L’infern és la meva gran passió” “El prodigi de la mort és l’art de saber atendre l’eternitat” “Quan l’home no és capaç de dominar la matèria, crea la metàfora” “El pensament no necessita la carn” A la seva filla la...

Hi ha cançons que sempre haguessis volgut escriure perquè les fas teves, les gaudeixes tant que t’omplen en totes les notes i totes les seves paraules. El grup Pol 3.14 (curiós el nom), canta aquest tema que comparteixo avui sense més aportacions que el vídeo de la cançó i la lletra. En aquests moments, en que dono a la vida una altra dimensió, aquest tema se’m fa imprescindible. Espero que us agradi. Escolteu-la, val molt la pena.  Jóvenes eternamente No está demostrado que yo tenga que morir Simplemente a palabra doy dios, Con perdón, tiene un extraño sentido del humor. A mi me gustaría que vivamos para siempre Y que seamos jóvenes eternamente Qué harías si tuvieras todo el tiempo Y no importara para nada si es verano o es invierno. Si tú quisieraS vivir conmigo para siempre… Entonces tú serías diferente del resto de la gente Si me siento derrotado Tú me haces más fuerte. Y yo que no puedo estar sin ti No he encontrado la manera de que no tengas que m...

El senyor Ramon és un home de camp, un pagès de tota la vida. Té el seu tros de terra, amb avellaners, ametllers i arbres fruitals, a La Selva del Camp. Fins fa ben poc treballava el seu camp cada dia. Però ara fa un temps   que es va començar a trobar fluix de forces i va haver de fer pauses, destinar menys temps al seu estimat conreu i dedicar-se més a cuidar-se i deixar-se cuidar.  El Senyor Ramon té les mans dures i llaurades com el seu tros, la pell fosca i ennegrida pel mateix sol que alimenta les seves terres. I regala simpatia nodrint als altres amb els seus somriures i el seu bon sentit de l’humor. Diríem que regala als altres allò que a ell li entrega la terra: vida.  El Senyor Ramon va arribar a l’hospital Joan XXIII de Tarragona el passat dilluns a la nit. El van posar a l’habitació 810, la mateixa on jo havia arribat hores abans, al migdia d’aquell dilluns. Va venir amb el Manel, el seu gendre. Era de nit i no varem parlar molt a fons fins al ma...

Volia escriure avui sobre decisions que he pres però esperaré a demà dimarts. Els metges, que sempre demanen a les pells alienes autèntics miracles, s'han tornat bojos i em fan fer repòs a casa, exercici diari, dieta equilibrada i tot això sense fumar perquè això va ser el primer que em van prohibir.   No us podeu imaginar l’esforç que suposa fer tot això plegat, al mateix temps, per un cos i un cap, els meus, que ja tenen prou feina en compassar-se habitualment amb els “divertimentos” que em regala la vida als meus dies. No sóc Superman ni tinc ganes d'aquestes gestes a aquestes alçades de la pel·lícula. Però amb tot, encara tinc ganes, esma millor dit, per seguir aquí. He d’agrair a moltes persones els moments que aquests dies dediquen a animar-me. Molt i molt especialment a qui m’ha enviat un parell de missatges aquest diumenge al vespre a través del mòbil. I també a qui em va enviar un parell de whatsapp el divendres a mig matí. Hi ha persones molt especials a la...

No vull entrar a polemitzar sobre qui ens ha portat a la situació actual. Tinc la meva opinió formada sobre el tema. Però és cert que allò pel que els nostres pares i avis van lluitar, i van aconseguir amb moltes dècades, ara uns quants s’ho han carregat en dos o tres anys.  I el model sanitari és un exemple de la pèrdua que us comento perquè, amb la crisi i les retallades, ha quedat tocat. I ho notem dos tipus de persones: els qui hi treballen i els qui som atesos com a pacients. La meva estada a l’hospital Joan XXIII, aquesta passada setmana, va servir per comprovar que el personal mèdic es deixa la pell i manté el seu grau de professionalitat tot i els problemes que ha d’assumir.  Quan em venien a prendre la tensió, sovint el tensiòmetre no funcionava i havíem de repetir la presa dues o tres vegades. L’habitació que em va tocar, la 810 de la planta vuitena, queia a trossos i estava del tot envellida. Les bates sanitàries, per passejar pels passadissos, anaven ...

Són les 23.31 hores El dels últims dies ha estat un silenci obligat. Dissabte vaig patir un infart. Ahir, dijous, em donaven l’alta mèdica. Avui puc tornar a escriure i dono gràcies a la vida, i als metges, per poder seguir aquí. He de confessar-vos que estic cansat, que necessito reposar (i ho faré durant uns quants dies a casa meva amb calma) tot i que em recupero amb ganes i molta il·lusió. I com torno a escriure, us poso al dia.  Vaig notar els símptomes de l’infart a primera hora del mati. Mal intens al pit, ofec i dolor a la part esquerra, des de l’esquena i fins la mà passant per tot el braç. I vaig tenir clar que patia un infart de manera que vaig trucar un taxi i quan va arribar vaig avisar al 112 per saber a quin hospital volien que anés.  Arribats al Joan XXIII, els metges van intentar reduir el dolor durant dues hores i al final van optar pel cateterisme i per posar-me tres molles (es diuen stents) a l’arteria que se m’havia obstruït. Vaig passar-m...