12 de juny 2014



Sempre cal una cop de bogeria per desafiar un destí. Amb aquesta frase de la Marguerite Yourcenar enceto aquest escrit que us havia promès fa uns dies, una mena de confessió – tal vegada concessió – de les decisions o conclusions que he pres aquestes dues últimes setmanes a l’hospital i a casa. És el primer text que escric des de casa després de l'ensurt.

El repòs obligat pels metges s’ha traduït en moltes hores a soles, molts moments per a la reflexió, instants en blanc que s’han omplert de preguntes, respostes i decisions. Totes elles en ferm i algunes, la majoria, difícils però necessàries. I la majoria, en clau de reflexions que no us amagaré a aquestes alçades. 

Hem de permetre més sovint molts gestos que ens neguem, saber que hi ha abraçades sense raó que tenen tots els motius, que hi ha petons d’aquells que semblen salvatges i anys després saben a trosset de fusta al mig de l’oceà.  Saber que a vegades sona el mòbil i som nosaltres els qui vibrem, que podem ser allò que vulguem per algú perquè aquell algú ja és allò que volem per nosaltres. 

Hem de saber que, en ocasions, abraçar a distància es enviar reforços. Saber que estem enamorats perquè el nostre lloc preferit no és un lloc, és una persona. I també que després d’uns anys i un temps, un home i una dona ja no estan per quedar-se amb les ganes de res. 

I sabeu què?  Sempre hi ha un comiat que no es pot oblidar: aquell on varem donar la mà i ens van agafar l’ànima. El més bonic és que sempre hi hagi algú que et vulgui esperar, encara que arribis tard. Tots mereixem que algun dels nostres somnis es compleixi, com a mínim, un cop a la vida. 

La capsa dels desitjos és oberta i no es demana res que dues mans i un cor no puguin abastar. Si s’ha de tornar res, que siguin petons perduts pel camí, petons que mai han trobat el destí, que s’han gastat per l’espera i el temps. 

El silenci no és cap espai buit ni un llibre en blanc i sense mots. La distància no separa res si el nostre cap no dibuixa barreres. I el temps és jove i mai s’ha perdut perquè du la brúixola dels sentiments.  

La mort no arriba amb la vellesa, sinó amb l’oblit. Recordar és existir, aprendre és donar i rebre, viure és ser-hi i compartir. L’amor és abraçar i abraçar és estalviar totes les paraules.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -