Header Ads

EL SENYOR RAMON



El senyor Ramon és un home de camp, un pagès de tota la vida. Té el seu tros de terra, amb avellaners, ametllers i arbres fruitals, a La Selva del Camp. Fins fa ben poc treballava el seu camp cada dia. Però ara fa un temps  que es va començar a trobar fluix de forces i va haver de fer pauses, destinar menys temps al seu estimat conreu i dedicar-se més a cuidar-se i deixar-se cuidar. 

El Senyor Ramon té les mans dures i llaurades com el seu tros, la pell fosca i ennegrida pel mateix sol que alimenta les seves terres. I regala simpatia nodrint als altres amb els seus somriures i el seu bon sentit de l’humor. Diríem que regala als altres allò que a ell li entrega la terra: vida. 

El Senyor Ramon va arribar a l’hospital Joan XXIII de Tarragona el passat dilluns a la nit. El van posar a l’habitació 810, la mateixa on jo havia arribat hores abans, al migdia d’aquell dilluns. Va venir amb el Manel, el seu gendre. Era de nit i no varem parlar molt a fons fins al mati següent. El primer que em va dir va ser que era molt jovenet, que tenia 85 anys. I a partir d’aquí la conversa va seguir fluint. Tant amb ell com amb les persones que el van acompanyar aquells dies a l’hospital. La seva dona Teresa, la seva filla Regina i la seva neta Marina. Un home de primera envoltat per tres dones de primera. Què més pot demanar Sr. Ramon?

Personalment, sempre aprenc de les persones i més quan les persones que tinc davant poden explicar tantes experiències com ell, el Sr. Ramon. Amb ell he recordat, i consti que ja ho sabia, que als pobles s’hi viu sempre molt millor que a les grans ciutats, que la gent dels pobles encara es coneix si són d’aquells de tota la vida, que el camp es mereix ser camp perquè hi ha persones que el cuiden i el mimen com cal. 

També he comprovat, un cop més, que les persones grans són grans persones, que necessiten sentir-se útils i utilitzades per la bonhomia o que sense elles aquest món perd la capacitat de tendresa que necessitem per aixecar-nos i sentir-nos humans cada dia. 

Jo vaig marxar de l’hospital el passat dijous i a ell li van donar l’alta el divendres. En el moment del comiat em vaig endur dos regals: una bossa de préssecs frescos, naturals i dolços que la seva filla i el seu gendre m’havien collit del tros del Senyor Ramon, i la generositat del cor dels seus familiars. Amb la Regina, la seva filla, ens hem fet amics al Facebook i anem parlant. 

En aquesta vida tot passa per alguna cosa. Fins i tot allò menys agradable com les malalties. Ara he pogut conèixer al Sr. Ramon, un nou regal del cel que agraeixo.

2 comentaris

Marina Franco ha dit...

Oscar m´has emocionat, veure que hi ha persones que en el poc i troben el molt es d´agrair. Moltes gràcies per la dedicatòria feta, em recordaré tota la vida jo i la meva familia. Aqui ens téns pel que necessitis!!!

Oscar Ramírez ha dit...

Marina, moltes gràcies pel teu comentari. Saps una cosa? Haver-vos conegut a vosaltres (a tu, la teva mare, els avis i el teu pare), ha estat un plaer dels que val la pena gaudir. Sou nets, sou purs, sou bona gent. I això és molt important. Dóna un petó molt fort als teus avis, als pares i també al teu germà a qui no vaig poder conèixer però sé que el coneixeré. A tots i totes: abraçades i petons!

I penseu que les meves paraules surten del cor, com els vostres gestos.

Amb la tecnologia de Blogger.