05 de juny 2014



Són les 23.31 hores

El dels últims dies ha estat un silenci obligat. Dissabte vaig patir un infart. Ahir, dijous, em donaven l’alta mèdica. Avui puc tornar a escriure i dono gràcies a la vida, i als metges, per poder seguir aquí. He de confessar-vos que estic cansat, que necessito reposar (i ho faré durant uns quants dies a casa meva amb calma) tot i que em recupero amb ganes i molta il·lusió. I com torno a escriure, us poso al dia. 

Vaig notar els símptomes de l’infart a primera hora del mati. Mal intens al pit, ofec i dolor a la part esquerra, des de l’esquena i fins la mà passant per tot el braç. I vaig tenir clar que patia un infart de manera que vaig trucar un taxi i quan va arribar vaig avisar al 112 per saber a quin hospital volien que anés. 

Arribats al Joan XXIII, els metges van intentar reduir el dolor durant dues hores i al final van optar pel cateterisme i per posar-me tres molles (es diuen stents) a l’arteria que se m’havia obstruït. Vaig passar-me dos dies, tot el dissabte i el diumenge, a la UCI de Crítics Coronaris i els quatre dies següents he estat a la planta número 8, habitació 810, que és de la cardiologia. 

Dit això, que us volia explicar ara que ha passat el pitjor, he d’agrair i molt la tasca que realitza tot el personal mèdic de l’hospital Joan XXIII, metges, infermeres, auxiliars i estudiants en pràctiques, amb els pocs recursos de que disposen actualment. Els faré un post especial el proper dilluns però avanço aquest agraïment per la seva professionalitat i simpatia en el tracte amb els pacients. De fet, la propera setmana hi haurà més escrits al voltant de la meva experiència d’aquests dies i garanteixo tendresa, humanitat i dosis de diversió. 

Segueixo. Gràcies, moltes gràcies, també als qui m’heu vingut a visitar un cop heu sabut què m’havia passat. És cert que jo vaig demanar que s’avisés a les persones més properes (els meus pares) però al final s’ha fet xarxa i heu estat desenes els amics i amigues que heu vingut, encara que només hagi estat una estona, a fer la visita. És en aquests moments quan es nota el rol de tothom a la vida que un viu en primer persona. 
Hi ha tres persones molt especials que no han pogut venir a visitar-me pel tema de les distàncies. Parlo del Bartolomeo Smaldone, el Francesco Fiore i el Nicola Vacca, els tres amics poetes italians que han estat cada dia connectats amb mi en privat i que han pregat per la meva recuperació. Agraeixo molt especialment les paraules del Bartolomeo, a qui conec molt més, i acabaré amb un vídeo que ell mateix, el meu caro fratello italià, va dedicar-me públicament al Facebook el dilluns. 

La cançó la canten els U2 i es diu “Pride”. 



Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -