20 d’octubre 2014


De l'estada a les terres de vinyes en conservo instants molt dolços, imatges que sempre em regalaran tendresa quan me les faci venir al cap. La bellesa dels colors que gaudeixes en època de verema costa molt de definir. Com el somriure, la mirada i la bellesa de la Élise. Un s'hi queda per sempre, no en vol fugir, s'hi acomoda. Ella és mel i sap que destil·la aquella essència que ens atrapa als qui gaudim a fons dels porus de les pells alienes.

Em travessa el pasadis dels records mentals la cançó de Gainsbourg: Elisa rien que toi, moi, nous. Tes vingt ans, mes quarante. Si tu crois que cela me tourmente... Ah non vraiment Elisa.


A un altre passadís, el de la casa on he treballat aquests dies veremant, hi reposen, ordenades, les botes dels qui hem collit raïm, gaudit el camp i regalat somriures i històries als altres. Les petjades han quedat sobre la terra. Aquí hi deixem l'eina que ens ha evitat fondre'ns amb ella, conquerir-la amb duresa, malpensar-la. Ella dóna, tu et regales.


El diumenge, la trobada familiar és obligada i tothom l'espera. Junts s'hi asseuen la familia i els amics, els qui han compartit les hores als ceps i ara ofereixen el millor d'ells a taula. El pati exterior de la casa, ara que el fred encara no castiga, és l'espai on comproves que hi ha llocs dels quals no vols marxar. Però toca mirar endavant, seguir el camí, sumar més passes.

Bourgogne i Ardennes, octubre 2014

2 Responses so far.

  1. cantireta says:

    Passes no, però petjades sí, que les comptaré...

    :-) petons.

  2. Segur que algunes encara les podrem fer plegats per Tarragona quan vinguis de visita.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -