Header Ads

EL BES




Las historias no acaban porque alguien escriba la palabra fin, no siempre hay un asesino, algunas veces toca morir...

Aute, com vaig explicar al seu moment, a Invasió de Camp, m’ajuda sovint en aquelles estones en que pateixo bloquejos literaris i em costa molt tirar endavant un text. Succeeix, per sort poc sovint, que certs escrits em poden turmentar i jo, lluny d’abandonar-los, insisteixo en ells i els acabo traient la part més sucosa que hi trobo. Ull perquè no significa pas que la part més sucosa sigui la més atractiva que tenia. Com si es tractés d’una escultura de Chillida –recordeu que en vaig parlar fa pocs mesos- crees una obra a partir d’un espai i en el mateix espai hi perds totes les altres obres que també existien però no has vist.

En tot cas i tornant a Aute, gràcies a ell he tancat un text breu però rebel, molt metafòric i gens surrealista (malgrat ho sembli) que se'm ressistia. L’he titulat “El bes” i és aquest:

Un bes pasta a la nostra memòria i el paisatge ha mort d’un tret silenciós procedent d’un espill sense reflexes.

El bes insisteix en la seva rutina i espanta l’avorriment mentre el paisatge ressuscita a càmera lenta. 

El bes abandona el paisatge però s’escolten de lluny els seus ecos mentre la memòria pasta ara en la immensa solitud.

El paisatge deixa la nostra memòria mentre les paraules del voltant del bes canvien de nom i nosaltres plorem sobre una pàgina en blanc.

El bes pasta ara al buit mentre les paraules són assegudes sobre ell i el paisatge se’n riu de nosaltres.



Amb la tecnologia de Blogger.