LA VESCOMTESSA, L’ODALISCA I NAPOLEÓ

Observo que el Museo del Prado acull, fins el proper mes de març, una mostra retrospectiva d’una dels grans de la pintura sota el meu humil parer, Jean Auguste Dominique Ingres. No puc jutjar el grau real de coneixement que la població té sobre ell però és innegable que la seva pintura és, i torno a tenir en compte la meva opinió, per quedar-te bocabadat observant. 

Sobre Ingres us comento que és un dels grans exponents del romanticisme i que també representa al moviment de l’orientalisme. El retrat de la Vescomtessa Othenin d’Haussonville, amb uns ulls blaus captivadors, el llaç vermell que indica joventut i una posició de la mà esquerra que evidencia personalitat i seguretat, frega fins i tot l’hiperrealisme.

La gran Odalisca, obra amb la que enceto aquest post, és un altre clam a la bellesa. La dona estirada nua sobre el llit regalant amb elegància una mirada intrigant que obre moltes incògnites i no resol cap dubte. Aquest quadre té 200 anys.

Com a tercera obra, de les moltes que va pintrar Ingres, us ofereixo el retrat de Napoleó. L’emperador en el moment d’auge i triomfal, al seus seient on assaboria el poder. I de nou hi ha els trets realistes i els colors justos i precisos per equilibrat tots els elements de l’obra.

Si aneu a Madrid no us perdeu aquesta exposició. Ingres és un clar exemple d’artista que no té massa anomenada i mereix moltes més revisions que les que rep. Ens va deixar fa quasi 150 anys però segueix sent un dels grans.