AGRICULTURA MENTAL

L’any 2013, en el primer viatge que vaig fer a Roma per a presentar al Centro Cervantes el meu llibre “Aforo completo”, vaig tenir l’ocasió d’hostatjar-me a la casa on va néixer l’escriptor i científic Goethe. Em va tocar dormir a l’habitació on va dormir aquest personatge històric que va destacar per tantes vessants creatives. Entre elles, la d’artista plàstic i dibuixant. La casa, situada a Via Corso que és al centre mateix de Roma i té a les dues primeres plantes el Museu de Goethe, és plena d’aiguaforts dibuixats per ell a les acaballes del segle XVIII i principis del XIX.  Veient amb calma les seves creacions, un dia que tot just el Museu era quasi buit, potser per l’hora en que hi vaig anar, a primera hora del matí, vaig anotar diversos textos i fer algunes fotos. Aquest aiguafort em va agradar especialment i aquell dia, vaig anotar aquest text que avui, quatre anys després, descobreixo.  Goethe em va encantar. Roma em va enamorar. Hi he tornat altres vegad...

Espero amb ganes (ànsia) la tardor i l’inici fred dels dies. Rescato una foto vella (recentment vella). Escric: I així se’n va la vida esplendent d’arbres de tardor i el festival de colors que pinten, fulla a fulla, la promesa de noves primaveres. Marxa el cel escumat en rojos i daurats, esbossant turquesa, blau i lapislàtzuli.  El moment és grat, l’ésser ple d’errades, la vida una esllavissada sense ocàs i molta llum. Tot és èxtasi en mi, en tu, en l’home.  ... Necessitava aquest tema del meu admiradíssim Serge Gainsbourg, interpretat ara per l’Evelyne Brochu, per acompanyar el text. Quina exquisidesa...

De cop i volta t’he vist i t’he mirat. Erets al meu costat, a sobre, a cada costat i en cada costura que em cus a aquest món. He pres nota del teu joc de colors, dels espais que t’omplen vista amunt, que m’ancoren a la terra per privar-me del desig d’alçar-me.  M’has acostumat al senyal del frec del teu aire, als teus punts cardinals, racons on ciavogo mentre intento perseguir-te. Per això callo i miro, et veig i prego pel palpeig sense distàncies. Foto: El cel, els nervis, ahir.

També el buit perd elements. La pedra perd la història. La molsa, la humitat. Les flors, la seva arrel.  I l’aire. L’aire perd el buit, la seva història i les arrels .    

Preparar esdeveniments culturals, socials o d’altres àmbits acaben aportant a la col·lectivitat, et fan créixer i molt a nivell personal. Aporten aprenentatge i maduresa, et revitalitzen i fan pujar els nivells d’adrenalina dedicada a recordar-te que tot surt bé si li poses ganes i confies en tu mateix. La parrafada feta és, tan sols, per explicar-vos que estic treballant en diversos projectes culturals molt interessants i de descoberta de nous valors. Sí, hi ha una part del jovent que val i té moltes habilitats i futur.  Dels dos principals projectes que tinc ara sota la meva tutela, un és un cicle musical amb un nexe en comú: la dona. L’altre és molt més personal i aquest dissabte he tancat un detall important, la data de la seva celebració (divendres 24 de novembre). Us puc avançar, només, que serà una acció cultural d’envergadura i que implica a diversos artistes.  Tornant a l’inici del post, sóc plenament convençut que posant vida als anys (i als dies perquè ...

Hi ha necessitats bàsiques a la nostra vida. Una de les meves és escoltar aquesta cançó de tant en tant. Avui, mirant-me aquesta foto que vaig fer fa pocs dies. Divendres 25 d'agost. 15.54 h.

La vida és meravellosa però és plena d’imperfeccions dolor i crueltat. Avui us comparteixo una breu història. Breu perquè seré breu i perquè parla d’un ésser humà que tenia tota la vida per endavant però li han tallat de cop els qui van atemptar a Barcelona fa pocs dies.  El Xavi era un nen de tres anyets que era aquell dia a les Rambles de Barcelona. La furgoneta dels terroristes li va passar per sobre i el va matar. Així de clar i de dur. El seu pare ha explicat que el nen, ja de ben petit, sempre deia que de gran volia ser Mosso d’Esquadra. Per això, el pare ha entregat al cos de policies una foto del nen amb la seva joguina preferida: un cotxe patrulla dels Mossos d'Esquadra. La foto i vehicle petit (que podeu veure aquí) són ara en una vitrina de la caserna central dels Mossos a Barcelona. El petit Xavi no podrà fer realitat el seu somni però quedarà a les nostres memòries per sempre més.  Però no acaba aquí la historia perquè els Mossos d’Esquadr...

La història de la Wadja em va impactar molt quan vaig veure aquesta pel·lícula que tinc entre les meves preferides. Aquesta nena somia tenir una bicicleta però té un problema: és dona i àrab. Això li comporta una lluita constant amb la seva mare i amb la resta de la societat que atorga un rol lamentablement secundari a les dones. Amb tot, la Wadja no s’atura en la lluita pel seu somni.  La pel·lícula és una bona obra d’art, té un guió magnífic, molt bona fotografia i una direcció excel·lent. Una altra de les característiques del film és que és el primer que va dirigir una dona a l’Aràbia Saudí. No li va ser fàcil apropar la veritat i realitat social del seu poble però ho va aconseguir amb aquesta petita gran història que ha trencat barreres socials i culturals. Us comparteixo el tràiler promocional i us recomano que us la mireu. 

Omnipresent en el paisatge, té llei pròpia la llum al fons d’aquest espai. Les herbes s’hi esquerden, el terra l’acull, l’aire s’hi aferra. La nit s’hi enamora.

Despert, baixa el riu derrotant onades. L’aigua quieta perd el rostre amagant-se al mar. El riu ja no té aroma de dolçor, mira veloç el moment. L’aigua és fang i el terra canya humida. La natura fa sàvia orgia del pas. Tot passa, riu avall, mar amunt.  ... Foto: natura morta, natura viva, mar i Delta. 

Fa ben poc que la meva admirada i estimada Gisèle Casadesus ha fet anys. Ha celebrat el seu 103è aniversari acompanyat dels seus éssers estimats que l’han anat a veure a la residència on reposa amb calma. Quin plaer saber que encara és entre nosaltres i gaudeix de bona memòria i una salut que, amb els condicionants que comporta passar del segle de vida, és delicada però sense massa perills.  En vaig parlar a principis d’aquest 2017 en un escrit que va tenir més de 400 visites i que podeu rellegir AQUÍ . Ànims Gisèle! Et penso i m’agrada saber que ets aquí!  La foto és de fa poques setmanes i l’autor és el Jean Montagne. La seva pel·lícula preferida per a mi (Mis tardes con Margueritte) la tornaré a veure ben aviat. 

És bell desfer els botons de l’ànima, escriure versos a l’ombra fèrtil, compassar-se a la pell que omple dues passes més enllà. Que sublim el gest que regales, bressant el cos i apetonant el camí dolçament. Saps? L’ombra perd forma i origen si no pots desfer-li el vestit. La voluntat del camí demana nuesa. Ets profunditat i lleugeresa.     ... Foto: Al sud, terra endins, mar enllà.

He passat, suposo que fruit de l’edat i les vivències, a aquell estat en que dic a les persones els sentiments que em desperten i no em fa res recordar certes etapes de la meva vida. No sé si ho podem anomenar maduresa o si es tracta únicament d’un estat melancòlic temporal. El cas és que no m’importa descobrir certs secrets ni imatges. Ja sabeu que la meva mare té un blog obert on aporta les seves experiències vitals i plasma amb dolçor retalls de la memòria. El seu nom de blocaire és Magnòlia i el blog és “Amb el cor a la mà”. Recordar, si és en positiu, sempre és bo. Aquests dies, en que ha estat el meu aniversari i el seu – jo el passat dia 16 i ella el dia 19- ella ha volgut fer un post de record a la meva infància i adolescència, un escrit també d’agraïment del que ella considera que ha d’agrair. Res a dir.  En tot cas, jo també tinc molt a agrair-li, molt més que ella a mi. Som aquí els dos, encara vius i amb ganes de veure i viure molts moments, i això és el...

Plena de vergonya i sorpresa, l’ombra es refugia als carrers. Per por a morir i perseguida, l’ombra s’amaga als carrers. Al migdia, en l’angoixa del sol d’agost, l’ombra s’abandona al plaer. I mor per l’esquena, com els records d’amors passats, com els senyals del camí que deixem lluny i enrere.

Un ramat extraviat busca al pastor de la desgràcia. Migra al fons del cel que busca aixopluc a la terra. Un riu efímer es creua pel davant, esborrant el seu nom de la marca dels dies, fent pas ferm a la sequera.  Hi ha escenes de combat, la mà que tremola en la ferida i fatiga als ulls. El ramat s’enfonsa a les arenes, ple d’imatges grises. Tot plegat és transparent, un miratge, la mort de l’encant. El ramat mor als peus del pastor, prop del cel i de la terra.    

El mar s’espanta quan s’apropa. Reposa a la falda de la terra en el retorn. Giravolta en les anades i vingudes. S’acarona amb escumes i bombolles. Recorda els orígens a les roques. Parla amargament en la foscor. I de nou, el mar s’espanta quan s’apropa, quan s’apropa, i s’apropa de nou inevitablement.

Un silenci remot es queixa del temps que està callat. Obert, profund i lent, el vent omple els espais buits pel desconcert. Una veu dormida, petita i trencadissa, porta ombra al carrer ple de gent apagada. Tot és turment, no hi ha l’hàbit del terror proper. Catarsi, cases buides, vida finita.

M’he topat amb un article que m’ha sorprès i molt. És un article del Pepo Jiménez a la web VozPopuli on despulla una realitat tan evident com el mal que està fent, sobretot socialment, cert tipus de turisme. Com diu ell mateix, de manera més que encertada en aquest article, aquest percentatge altíssim de persones que han convertit les seves vacances en una col·lecció de selfies davant dels monuments i paisatges on tothom es fotografia, són perillosos. I jo hi afegiria que hauríem d’extingir-ne a un percentatge alt, per tenir un món més normal. Ja sé que pensareu que sóc molt dràstic, i ho sóc, però el nostre món ja no funciona amb pedagogia perquè la gent –aquest tipus de gent- no escolta.  A més del missatge del Pepo Jiménez, que considero com us deia del tot encertat i us convido a llegir AQUÍ , mireu-vos les fotos i comprovareu la realitat del problema. Veure-les m’ha fet venir al cap un concepte que vaig descobrir en primera persona durant la meva visita a Amatrice, al...

El silenci a la pell és un vespre d’estiu, un decorat obert amb perspectiva, ple de bocins de l’imaginari suau i llis. L’ànima de la carn comença, tot just, en la pell d’aquest vespre d’estiu fosc.   En la pell calenta i la mà freda a sobre, en la follia de mirar i no trobar, no voler-ho trobar, el final. La suavitat és la gran bellesa, també un film mut, o una banda sonora sense notes de solitud. Amb el tacte, persisteix la veu i la idea de fugir. I les veritats del desig.

L'estiu, descalç, et portarà fins els indrets on s'aturen els avions, on els vaixells perden la consciencia del mar. Transcorreran els dies sense cap pressa i els cossos retornaran a la saviesa. D'imprevist, amb una doble sensació, la felicitat hi serà de nou. La mar infinita, el sol immediat.

Fue sin querer que ella lo dijo, ni lo había pensado. Fue sin querer que ella aceptó, ni le había gustado. Fue sin querer que ella mató, nunca había disparado.

A vegades buscant unes coses a Yotube, en trobes altres. Bé, de fet això passa sempre. El cas és que he topat amb una d’aquelles perles que no hagués vist mai perquè desconeixia la seva existència. És una versió molt i molt especial de la Bohemian Rapsody dels Queen, interpretada per cinc aules universitàries. Aquestes coses –em refereixo a l’existència de tanta qualitat i cultura musical fruit de dedicació constant i plena- només poden passar a dos llocs del món: als països nòrdics i al Regne Unit. En aquest cas ha tingut lloc en una universitat de Dinamarca i el resultat, com comprovareu, posa el pèls de punta. Per als amants de la música /oi de Queen (en el meu cas són les dues coses) és un vídeo més que interessant. 

Quan el poeta Pablo Neruda va marxar de Xile cap a l’exili, va recórrer diversos països europeus. Diuen que l’estada més llarga la va fer a Itàlia i que va ser allí on es va amistançar amb un personatge que li va marcar part de la vida. Neruda havia llogat una casa en un petit poblet d’una petita illa i rebia allí la correspondència, molta per ser qui era i sobretot perquè molts xilens li enviaven cartes demanant-li que no defallís des de la llunyania de la seva pàtria.  L’illa on va anar a parar Neruda era antagònicament intel·lectual, plena de gents humils i treballadores però amb pocs estudis, o cap. Don Pablo es va amistançar amb qui va tenir més a prop, el seu carter que cada dia li portava cartes i paquets.  D’aquella història real en va néixer la pel·lícula que Michael Radford va estrenar l’any 1995 i que van protagonitzar Massimo Troisi (carter), Philippe Noiret (Neruda) i Maria Grazia Cucinotta (Beatrice). El film es va rodar íntegrament a l’illa de Proci...

Jean Paul Sartre és un dels personatges més interessants, productius i polifacètics del segle XX. Va exercir amb qualitat grans oficis que costen portar sobre les espatlles: escriptor, novel·lista, filòsof, dramaturg, crític literari, pare de l’existencialisme i activista polític. I va emmalaltir massa jove per morir a una edat que no tocava, als 74.  Sartre va tenir, però, molts plaers en la seva intensa vida com ara el reconeixement de la seva obra i, molt especialment, el de tenir al seu costat a una altra persona brillant com era la Simone de Beauvoir. Van ser, sense cap dubte, una parella única i insuperable en aquells anys complicats que a França van estar marcats pel maig del 68 i els seus efectes posteriors. Sartre i Beauvoir van sobreviure a molts fets i sempre en van sortir reforçats.  Per això, quan ell va morir, el 1980, ella va decidir tirar endavant una obra que considero cabdal al meu rànquing de llibres llegits i gaudits. Es tracta de “La cerimònia...

En diversos comentaris m’heu recordat que teníem a mitges el meu llistat de peces de cinema, literatura i música preferides, recordeu? Doncs aquests dies remataré el llistat i compliré.  Hi ha veus que omplen i altres que et traslladen a un altre estat. Quan vaig descobrir a la protagonista d’aquest post em va succeir això, que la veu d’ella –i l’acompanyament del grup- em van portar d’un estat de calma prudent a una calma total. I a partir d’aquell moment, cada cop que escolto, tendeixo a desaparèixer.   Florence and the Machine és una aposta per la qualitat si has escoltat molta música i saps destriar el gra de la palla. Ella, la Florence, desprèn elegància en cada moviment que fa des d’aquella mena d’estanqueïtat humana que refila, ancorant el cos al terra i desarrelant només, i lentament, els braços. Rere seu, un boscatge musical que creix i penetra, que inunda l’espai.  He escollit una de les peces enregistrades al concert del Royal Albert Hall, act...

Ens envolten perspectives que no coneixem. Ciutats de paper, països que obliden ser-ho, persones segures de ser alguna cosa, homes que encara no han caminat, plaers que estan de moda i ningú assaboreix. A tot això l’acompanya, per fer més tragicòmic el carnaval de la nostra contemplació, la cerimoniosa involució de les masses, la nuesa intel·lectual dels més crítics i aquella caterva de massais socials que creuen seves totes les estacions de l’any i els vianants que les circulen.  Cert, ens envolten perspectives que no coneixem ni viurem. Ens salvarà, per fortuna, el desordre del pensament i el tribalisme que ens belluga. ... Foto: escultura de Max Leiva  

En el comiat, el temps em timbra de nou el pensament. Som efímers, circumstancials, ben poca cosa. Un rellotge m’ho fa veure i m'ho rememora a la cara. A l’avió, corprès, anoto el que han escrit els meus ulls en aquell moment:   Ens fa mal el temps quan cau. Es malden moments, retorns a la superfície cada primera puntada de l’agulla del dia. Ens fa mal el temps.  Cauen moixons, moren tribus, àmfores s’esmicolen, es viuen morts salvatges, triomfen tancs sobre soldats, es perden pescadors amb canya, hi ha més salvatges presents, s’esquerden cases i el planeta... ja no és rodó.  Ens fa mal el temps quan cau, envoltat d’homenets d’avui que són ja de prehistòria. Cau el temps i ens diu, en la pluja indolent, que som una espècia satisfeta i resolta.  Tanco aquest diari, com la llibreta, amb una reflexió breu i poc concreta: Resistim perquè no sabem res.

Avanço pels carrers d’aquest bulevard parisenc, propers a la gran fabrica, on la llum canviant m’esbossa uns jardins. Fins i tot en un mal dia d’hivern, de cel gris i núvols trastocats, eviten aquestes flors la fatiga de l’ànima.  En l’instant precís d’un cop de vent, et penso. A tu i els mots, els dits, la treva del crit, els ritus oblidats, formes que es buiden, fragments d’alè. La mà que repta pel ventre, l’espessor de l’absència que fuig, aquelles gotes que omplen. Les teves giravoltes, com flor que segueix la llum, com bri d’herba que l’aire mormoleja, que donen durada al moment i aturen l’època.  El petit bosquet fa rodolar els seus secrets davant meu. Una intuïció em reté i res se m’escapa. Aquest tot, moment en que el silenci es trenca i retorno a la vesant més corpòria, em fa feliç i present. Hi ha distàncies que il·luminen, com la del jardí a la fàbrica, com la del palpeig que separa el rostre dels peus.  Nous avançons toujours . Toujours...

Una atapeïda i completa biblioteca es rendeix als meus peus en el passadís que em guia a la cambra. A banda i banda, Proust i Maupassant se m’ofereixen amablement. Duras i Camus van del bracet si els vull prendre. Montaigne prefereix venir sol, com el sempre esquerp Sartre a qui, finalment, trio per fullejar.  Un sopar breu i una nit silenciosa em permeten llegir abans de l’esmorzar: cafè amb llet fresca i croissants acabats de nàixer del forn, daurats i cruixents, amb aquell sabor d’antuvi que mig món ha perdut i l’altre mig no coneix. El miratge i el temps són, tal volta, enèmics de la mà de l’home.  Ja al patí, reneixo amb els aromes de les flors que fan festival matinal. Aquests aromes em transporten. Noto... la proximitat d’una tempesta, el després, l’abandó, aire humit, la bellesa, harmonia de les ones, una barca ensorrada, el cel rosa, la memòria d’infant, el mar baix, la sorra, els peus... la creença en els colors del l’horitzó i els jocs amables ...

Perdo, en el repòs, el fil de la tarda i les llavors de les hores que mai es planten abans d’un vol. El llit és el naixement d’aquesta ciutat, blanca, que esdevé la cambra immensa que m’han destinat. Però hi manca poesia, no hi ha el ritme dels gestos ni el color de la teva esquena, ni el perfum de l’instant, el sabor del bateig entre els braços, la teva lluna. I el so, intemperant, el fons del teu cos. El tresor del moment és l’aclucada d’ulls forçosa. En el somni, visc ficcions, invento realitats, faig descobriments de contraban. L’hora arrapada a la tauleta em retorna al declivi del moment. Una dutxa. Dues trucades. Tres minuts i a la porta.  D’un detall en podem fer un tresor. D’una carícia en el record, tot un emblema de l’instant.