2012: LA PORQUÈRIA ARRIBA AL CINEMA


Hi ha persones que gaudeixen envoltades del dolor, tragèdies, traumes i misèria. El director de cinema Roland Emmerich és un clar exemple d’aquesta part de la societat que, enlloc de mostrar la cara maca de la vida, opta per portar a escena la destrucció total, la fi del món provocada per fenòmens estranys i part de la humanitat. Intenten donar lliçons pel maltracta al qual sotmetem la terra i ho exemplifiquen amb l’apocalipsi feta a mida per tarats mentals addictes a les seves produccions cinematogràfiques.
La pel•lícula en qüestió es diu 2012 i, com el seu nom indica, se situa en aquest any que és l’últim d’existència de la nostra civilització. D’aquesta porqueria que es projectarà a tots els cinemes del món i que batrà records de vendes no en cal explicar massa cosa més. Onades immenses, terratrèmols, pluja de meteorits, pànic entre la població, els americans com a salvadors de la situació i el món en què vivim a prendre pel sac. La foto del post és un dels exemples que us comento i pertany a 2012.
Cal fer una reflexió en veu alta, sincera i real. No es tracta de fer únicament pel•lícules d’amor i comèdia però en aquests moments, amb una crisi mundial i amb una societat en crisi i a la deriva, aquest catastrofisme sobra. Ja sé que els americans s’ho passaran teta i que altres sonats europeus també però hi haurà molts milions de persones que, la veuran per morbo al cinema o a la televisió de casa d’aquí un parell d’anys, i quedaran impactats. El cinema té això, que no creiem allò que veiem a la pantalla malgrat les principals seqüències dels films ens quedin gravades per anys.
Un consell, no aneu a veure aquesta brossa i aprofiteu el temps per mirar al cel, a l’horitzó, a les muntanyes. Observeu els colors que ens regala aquest món i penseu com cal actuar per conservar-los.

Comentaris

Agnès Setrill. ha dit…
D'entrada ja tinc molt prejudicis per anar a veure americanades, que no vull dir qualsevol pel-lícula americana, però pel que dius, aquesta n'és una amb tota regla.
Així que no pateixis, que no hi aniré., però com aquesta la versionin en català la ràbia que em foterà! Que n'hi ha de bones que m'hagués fet molta gràcia veure-les amb la meva llengua.

(Per cert, "Faixa o Caixa" Molt bo, de raó no te'n falta)
Oscar Ramírez ha dit…
Agnès, en cas que la facin en català, escoltaràs les mateixes estupideses que en la versió original o la de castellà. Aquesta si que és una americanada en tota regla.

Sobre Caixa i Faixa, Ok, moltes gràcies. Sé que hi ha gent que ha agraït aquest escrit i això m'agrada.
zel ha dit…
Oscar, no riguis, pero l'anire a veure...tot sigui per sortir i veure un mon diferent...
Lluís Bosch ha dit…
De pelis com aquestes en van unes quantes i tenen molta tradició. Quan jo era petit es titulaven "Aeropuerto" o bé "El rascacielos en llamas". Ara tenen més truquets i efectes òptics i etc, però els guions segueixen sent tan lamentables com abans. De tota manera i en perspectica sociològica crec que el cinema de catàstrofes sempre ha anat lligat a èpoques de crisis. Recordo The day after i fa poc The day of tomorrow, totes dues horribles. Tot plegat dóna per reflexions diverses.
I per cert felicitats, estan fent un blog molt bo.
Oscar Ramírez ha dit…
Zel, Ok, et prometo no riure. Ja em diràs què et sembla. Petonets.
Oscar Ramírez ha dit…
Lluís, és cert. Avui llegia crítiques de la pel.lícula i els entesos citaven les mateixes que tu. I també és cert que cal fer diverses reflexions.
Sobre el tema blog, gràcies. El fem entre tots.

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS