UN DIA "CHUNGO"
M’agrada el títol d’aquest escrit, jajaja. Té doble intenció perquè el “chungo” és el gos de la foto i ara que no el tenim ens sembla una mica “chungo”. M’explico però abans, tranquils, el gos no s’ha mort.
El diumenge a la tarda la Mar va comparèixer a casa acompanyada d’un gos que s’havia perdut i que havia anat a parar al seu costat, mentre ella parlava amb uns amics al mig del carrer. Era un gos de raça, un Samoyedo, molt ben cuidat, net i recent sortit de la perruqueria, i jove. Davant un exemplar com aquest ja tens clar que el gos durarà poc a les teves mans perquè el seu propietari el reclamarà i perquè el primer que va fer la Mar va ser trucar a la Policia Local de Cambrils advertint que l’havíem trobat.
Aquí varem saber que el gos s’havia perdut a la vila, a l’altra punta de Cambrils, i que la Policia Local l’havia dut a la Caserna on els guarden un parell de dies a l’espera que algú els reclami i en cas contrari els duen a la Protectora de Reus. Un cop a la Caserna, el gos es va escapar de la Policia i va caminar fins la zona de Vilafortuny.
En aquest punt cal que algú demani explicacions a la local de Cambrils per saber com se’ls hi va escapar el gos. Fa un any també se’ls hi va escapar una cabra (no és broma) i sembla que enlloc de mans tinguin totxos. En tot cas, el gos va ser a casa fins el dia següent, moment en que la seva propietària va trucar a la Policia Local i li van dir que el teníem nosaltres.
La Mar l’havia batejat, tot fent broma, amb el nom de “chungo” tot i que la bestia era del tot educada i s’asseia quan li deies, no bordava i dormia sense muntar cap escàndol. Tornar-lo no va ser cap problema perquè ja ho teníem assumit. Al final el gos es dia Roco i la seva propietària si que feia la pinta de “chunga”. Encara esperem que ens doni les gràcies com cal i sempre recordarem la cara del gos que, un cop la va veure, es va quedar del tot indiferent i va decidir fer carantoines a la Mar i no pas a la seva mestressa.
Potser el fet que fos la segona vegada que el Roco s’escapava influïa i aquí cal preguntar-se el perquè d'aquest deliri per fugir de casa però aquesta pregunta la deixem per un altre dia. Explico això per compartir aquesta experiència i per a demanar als qui tenen gossos que els cuidin i per dir-los que si se’n cansen, haver-s’ho plantejat abans de comprar-lo a acceptar-lo com a regal. De fet tinc una cosa ben clara: mai em compraré un gos mentre hi hagi les gosseres municipals i les protectores plenes de mascotes abandonades i amb les mirades tristes. És una opció de responsabilitat personal.
El diumenge a la tarda la Mar va comparèixer a casa acompanyada d’un gos que s’havia perdut i que havia anat a parar al seu costat, mentre ella parlava amb uns amics al mig del carrer. Era un gos de raça, un Samoyedo, molt ben cuidat, net i recent sortit de la perruqueria, i jove. Davant un exemplar com aquest ja tens clar que el gos durarà poc a les teves mans perquè el seu propietari el reclamarà i perquè el primer que va fer la Mar va ser trucar a la Policia Local de Cambrils advertint que l’havíem trobat.
Aquí varem saber que el gos s’havia perdut a la vila, a l’altra punta de Cambrils, i que la Policia Local l’havia dut a la Caserna on els guarden un parell de dies a l’espera que algú els reclami i en cas contrari els duen a la Protectora de Reus. Un cop a la Caserna, el gos es va escapar de la Policia i va caminar fins la zona de Vilafortuny.
En aquest punt cal que algú demani explicacions a la local de Cambrils per saber com se’ls hi va escapar el gos. Fa un any també se’ls hi va escapar una cabra (no és broma) i sembla que enlloc de mans tinguin totxos. En tot cas, el gos va ser a casa fins el dia següent, moment en que la seva propietària va trucar a la Policia Local i li van dir que el teníem nosaltres.
La Mar l’havia batejat, tot fent broma, amb el nom de “chungo” tot i que la bestia era del tot educada i s’asseia quan li deies, no bordava i dormia sense muntar cap escàndol. Tornar-lo no va ser cap problema perquè ja ho teníem assumit. Al final el gos es dia Roco i la seva propietària si que feia la pinta de “chunga”. Encara esperem que ens doni les gràcies com cal i sempre recordarem la cara del gos que, un cop la va veure, es va quedar del tot indiferent i va decidir fer carantoines a la Mar i no pas a la seva mestressa.
Potser el fet que fos la segona vegada que el Roco s’escapava influïa i aquí cal preguntar-se el perquè d'aquest deliri per fugir de casa però aquesta pregunta la deixem per un altre dia. Explico això per compartir aquesta experiència i per a demanar als qui tenen gossos que els cuidin i per dir-los que si se’n cansen, haver-s’ho plantejat abans de comprar-lo a acceptar-lo com a regal. De fet tinc una cosa ben clara: mai em compraré un gos mentre hi hagi les gosseres municipals i les protectores plenes de mascotes abandonades i amb les mirades tristes. És una opció de responsabilitat personal.
Comentaris
Per cert, la propera setmana inicio la campanya del BACA.