XORIÇOS: DONEU-NOS JA EL TOC DE GRÀCIA

XORIÇOS: DONEU-NOS JA EL TOC DE GRÀCIA

L’espectacle és lamentable però fa tant temps que dura que ens hi hem acostumat. El degoteig constant de casos de corrupció que llegim, veiem i escoltem als mitjans de comunicació s’ha convertit, en certa mesura i perquè hem passat de la indignació inicial a la resignació d’ara, en un espectacle morbós.

Ara, cada matí al llevar-nos, sabem què ens trobarem als diaris i a les televisions. I fins i tot esperem, sense cap por, que surtin un nou cas de “xoriceig” per part de qualsevol polític i de qualsevol partit. De fet necessitem aquesta dosi de masoquisme diària que ens recordi que vivim en un país diferent als altres, on l’art d’estafar per part dels qui més guanyen està garantit, un país del qual en parlen els altres estats com si fos el paradís dels lladres i els cecs.

Les nits dels dissabtes, el dia de la setmana amb més consum de televisió, la merda ens arriba al coll tot fent zàping. Els debats de les principals cadenes tenen un sol punt de referència: Bárcenas i els sobres, el cas Nóos amb la Infanta i Urdangarin o els ERES d’Andalusia amb un dels dos sindicats majoritaris fent de víctima i l’altre rentant-se les mans.

L’alternativa a aquests debats promet atès els noms dels programes que ens ofereixen. En un canal la sèrie “Con el culo al aire” que ens recorda com ens han deixat tots els xoriços de torn. En un altre emeten “Los Quién” que ja paga amb el títol i la oferta es completa amb nous capítols de “Urgencias 24” i “Splash, famosos al agua”, dos exemples més de la realitat del poble que fa mesos que viu a la UCI i del desig d’agafar als protagonistes dels casos de corrupció i, més que ofegar-los a l’aigua, llençar-los als lleons.

I és en aquest punt on comparteixo opinions contundents que temps enrere potser podien ser viscerals i radicals, convertides en cartes públiques de persones amb qui no combrego massa però amb qui ara tinc un punt en comú. Parlo, per exemple, del publicista Risto Mejide o de l’escriptor Jose Luis Sampedro, dos personatges públics que han cantat, a la cara i sense estalviar-se paraules, les veritats als nostres representants.

Crec, com ells, que el millor que poden fer ara tots els lladres coneguts, als qui ja se’ls ha destapat el joc brut, i tots els qui encara estant robant o intenten amagar la porqueria sota la catifa abans que els enxampin in fraganti, és acabar d’espoliar el país. Que enllesteixin els seus treballs fins d’enginyeria financera traduïts en desfalcs i fraus, que facin l’últim cop i deixin les arques buides i al país en la misèria absoluta. Que ens facin tocar fons del tot, ens acabin de xafar i ens humiliïn del tot. Que ens donin l’estocada final, el toc de gràcia. Potser serà l’única forma de recomençar el camí i intentar posar-nos drets de nou.

Tal i com estan ara les coses, amb petits cops a l’esquena que ens van corbant però no ens rematen, l’agonia no acabarà mai i al final, si ningú ho para, es muntarà un ciri de dimensions bíbliques que portarà una mena de guerra civil on ni els cossos de seguretat amb les seves càrregues podran salvar el cul a aquesta colla de lladres que, a més de fotre’ns els pels i els estalvis, tenen protecció policial i esdevenen intocables.

Volem que ens deixin ja, quan abans, a la ruïna absoluta. Perquè només es planteja aquesta opció com a punt d’inici per aixecar de nou el vol, refer-nos de les cendres com l’au Fènix, i enfortir-nos per començar a perseguir-los. Amb les dosis constants de corrupció ens tenen esgotats i juguen amb nosaltres però no serà possible acabar amb ells fins que tots els estaments, administracions, institucions, partits, i també els bancs i caixes alimentats per tots ells, posin les cartes sobre la taula i llegeixin el llistat de les seves corrupteles. No volem píndoles del dia després que ens ofeguin lentament. Necessitem la caixa de pastilles sencera per patir una sobredosi de ràbia i tenir l’esme d’agafar les regnes del país com a societat democràtica que som i que clama un canvi que ens pertoca.

Cal que els enviem a tots a prendre pel sac però obligant-los abans a buidar el propi sac que ells han omplert amb els nostres estalvis, les nostres pensions, els nostres llocs de feina, les nostres cases i el nostre plat de menjar calent. Ja és temps de revolta social i neteja política i financera.

Entrades populars d'aquest blog

COSTA AVALL I SENSE FRENS

ELS CÀNONS DE LA BELLESA

TRES POEMES ERÒTICS