AMOR, SE M'HA AVARIAT L'AVIÓ

De totes les imatges vistes, paraules escoltades als informatius de les televisions i pàgines llegides a la premsa escrita al voltant de l'accident de l'avió, ens quedarem amb alguns detalls que el nostre cervell retindrà molts anys o tota la vida. Ha estat una tragèdia que per desgracia es viu quasi cada dia a qualsevol país del món però aquesta vegada ha tingut lloc molt a prop nostre. La caixa negra dirà la veritat de l'accident i cada som més els convençuts que alguna negligència es va produir i que de ben segur va tenir molt a veure amb l'accident. Els testimonis comencen a parlar i els familiars de les víctimes també. Em quedo amb dues petites histories dins d'aquesta gran tragèdia. Les he llegit fa ben poc a El Periodico. La primera és aquesta que emmarco en negreta i penjo textualment:

Un dels bombers que va participar ahir en les tasques d'emergència de l'avió que es va estavellar a Barajas, Francisco Martínez, ha explicat que un dels nens rescatat preguntava constantment: "¿On és el meu pare?" i "¿Quan s'acaba la pel·lícula?". El nen, desorientat, "em preguntava si era veritat el que estava passant". El bomber va pujar el nen al camió per explicar-li el que estava succeïnt, però el petit "es pensava que es tractava d'una pel·lícula i preguntava on era el seu pare i quan s'acabaria la pel·lícula". El bomber també va rescatar la nena d'11 anys (M.A.F.) que es troba hospitalitzada en observació, amb fractura oberta de fèmur i pronòstic estable dins de la gravetat. Martínez ha declarat que la nena va ser entregada als bombers per la seva mare --de qui no es tenen notícies--, que va demanar que rescatessin primer la seva filla.

La segona història m'ha colpit encara més, de fet m'ha deixat destrossat interiorment. És aquesta:

Una de les víctimes del sinistre de Barajas va voler baixar de l'avió al veure que l'aparell podria tenir problemes, però no el van deixar, segons ha explicat avui la seva vidua. "Amor, se m'ha avariat l'avió", va ser el missatge de mòbil que va rebre a les 12.30 la dona d'una de les víctimes. Ella, preocupada, li va trucar per demanar-li que baixés de l'avió, però el seu marit li va respondre: "no em deixen". El fill del mort ha explicat que el personal de l'avió va obligar el seu pare a tornar a asseure's quan va voler abandonar l'aeronau, segons les seves pròpies paraules.

Us imagineu el pànic que havia de passar aquest home que tot i voler baixar perquè es temia el pitjor va acabar carbonitzat com la resta de passatgers? Us podeu imaginar tot el què li devia passar pel cap i els seus instants finals? Només pensar-ho em poso a plorar. La vida és molt injusta i espero que, malgrat no serveixi per a res perquè els morts seguiran estan morts i les seves famílies enterrades en vida, es posi a la presó per sempre als responsables de la tragèdia.