NO HI HA MÉS CEC QUE AQUELL QUE NO HI VOL VEURE
He vist un reportatge a La2 que m’ha produït un moment agredolç. El programa el presenta una noia discapacitada i en aquesta ocasió parlava de les noves tecnologies aplicades a la vida quotidiana de les persones invidents o amb deficiències visuals. La conductora de l’espai i un jove invident han sortit a passejar per Madrid per comprovar les millores que s’han fet a la ciutat per a eliminar les barreres arquitectòniques. Ella va en cadira de rodes i ell té com a company de viatge el bastó.
La primera part del trajecte els ha portat fins el Metro de Madrid on ell ha demostrat que les maquines per compra els bitllets estan preparades per a les persones invidents. Una veu indica al comprador en quina part de la pantalla tàctil cal prémer per seguir els passos i aconseguir el tiquet. Feta la compra, primer problema. Falta un sistema de protecció, instal•lat a altres línies de Metro espanyoles, per evitar que la persona invident caigui a les vies o entre els vagons.
La segona part ha consistit en la visita a una oficina de l’administració equipada amb un sistema que es connecta al telèfon mòbil i que indica a l’usuari el contingut de l’edifici, ubicació dels despatxos i ruta a seguir per arribar a la secció que toca. Amb el mòbil a l’orella, el jove invident ha pogut arribar sense problemes a un despatx on havia de resoldre uns tràmits administratius.
La tercera part els ha portat a un conegut museu de la capital espanyola on, amb un sistema similar al de la segona part del trajecte, es pot caminar pel recinte sense molts problemes i escoltant amb detall les explicacions de les obres exposades que, en molts casos, estan acompanyades d’un plafó explicatiu del quadre o escultura en format Braille.
El reportatge m’he encantat perquè he vist que les dificultats que tenen les persones invidents o amb deficiències es van eliminant però al mateix temps m’ha indignat perquè he pensar quins dels invents tecnològics mostrats tenim, per exemple, a Tarragona. Les nostres comarques, com altres parts de l’estat espanyol, encara són plenes de traves i barreres, obstacles per a les persones que necessiten poder caminar amb tranquil•litat i seguretat.
No n’hi ha prou amb crear rampes als edificis oficials i a les delegacions de les administracions. Aquesta feina que encara està pendents a molts indrets fa anys que havia d’estar resolta però a Madrid estan a anys llum de nosaltres. A Tarragona , un invident no té el dispositiu per aconseguir realitzar un tràmit administratiu tot sol, amb el sistema comentat abans. A Tarragona, els museus no disposen del sistema que garanteix que l’usuari invident pugui anar sol per les sales i recintes. I òbviament, a Tarragona els invidents no poden anar amb Metro. I la resta de mortals, tampoc.
N’hi ha per pensar-s’ho, oi? Em quedo amb una frase: no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure.
Comentaris