NO SÓC DEL BARÇA. ÉS PECAT?

Faig aquesta pregunta perquè n’estic fart d’escoltar que si ets català, has de ser del Barça i per argumentar la meva visió del futbol, esport que m’encanta i m’enamora. Fa anys que no compro motos ni submarins per més que estiguin de moda. Per a mi, personalment, el Barça no és cap senyal d’identitat i encara menys del patriotisme català. Quedi clar que tampoc tinc cap sentiment de catalanista i que quan es convoqui la consulta sobre la independència a la ciutat de Tarragona, si es convoca algun dia, no aniré a votar perquè a hores d’ara és un tema que no em motiva.

Torno al tema esportiu. Considero que avui en dia el futbol és un negoci pur i dur, un negoci que representen totes aquelles empreses que es fan dir “clubs” i que mouen als seus clients, els socis que paguen el carnet de temporada i es compren les samarretes i la resta de marxandatge. Dir que un club fundat a Barcelona o a Madrid i ple de jugadors estrangers és català, és una greu equivocació. Tenir la obligació d’assimilar que l’escut d’un club d’una ciutat que no és la nostra ens identifica és una altra equivocació.

Ja se sap que la gent no en vol saber res dels perdedors i que sempre és millor estar al costat dels guanyadors, els líders. Per això els lleidatans no són del Lleida , els tarragonins del Nàstic i els de la Costa Brava del Girona. I si ho són, primer són del Barça i en segon terme del seu equip que milita a categories inferiors.

Per aquesta regla de tres que em faig meva i no demano que ningú la comparteixi, perquè he d’animar a uns jugadors estrangers que juguen a un club d’una ciutat que no és la meva? Perquè he d’anar a favor d’una empresa del futbol que no em diu res o que, fins i tot, em desperta animadversió pel fanatisme dels seus seguidors?

Si el futbol és un esport i l’esport és un oci, perquè he de barrejar sentiments, política, història i oci? Quin mal faig no sent del Barça? Sóc un mal català si animo a l’Inter?

Jo ja tinc resposta a totes aquetes preguntes i també tinc la consciencia molt tranqui-la. Per acabar, us confessaré les meves preferències futbolístiques. En primer lloc sóc del Nàstic (he anat durant molts anys al Nou Estadi). També sóc un amant del futbol anglès (el vaig cada cap de setmana per La2 i entre setmana, per Internet, em miro els partits de la First i Second Division (vaig ser soci del Bristol Rovers que milita a la Second). Després m’agraden certs equips italians com el Palermo, el Catania i l’Atalanta. De la lliga espanyola em quedo, perquè em desperta simpaties, amb el Sporting de Gijón. Sóc anti-barça i anti-madrid (no em cauen bé les multinacionals).

QUI LA FA, QUE LA PAGUI

Passejar el gos pel mig de la platja deixant que hi faci les seves necessitats, menjar pipes i llençar les closques a terra, fumar i confondre el carrer amb el cendrer, fer pintades a les parets o pixar-se a qualsevol racó de la ciutat. Són aquelles coses que mai faríem a casa nostra però que moltes persones si fan a la ciutat quan surten i es tornen del tot incivilitzats. Qualsevol d'aquestes accions incíviques ha de ser castigada i amb contundència.

Per això felicito a l'amic Carles Castillo, regidor de l'Ajuntament de Tarragona. El Carles ha decidit tirar endavant una normativa creada per l'anterior govern que fins ara mai s'havia aplicat. Ell si que ha cregut amb el document que marca quines són les sancions a aplicar i en quins conceptes. En poques pàgines se'ns diu com cal viure i conviure, com ser bons ciutadans.

Ara que s'aplica la normativa, alguns polítics tarragonins consideren que l'import de les sanciones és desmesurat i crec que aquí s'equivoquen. Si no es posen multes elevades, les que realment fan mal a la butxaca, tot quedarà igual i els infractors o incívics seguiran infringint i donant mal exemple.

Reitero, amic Carles Castillo, felicitats!

DEL BLOG AL BLOC

No he abandonat aquest quadern de bitàcola. He estat una setmana de vacances i en aquesta ocasió he optat pel silenci absolut que suposa no prendre, com faig sempre, l’ordinador portàtil on escric cada dia la crònica de la jornada. Tocava desconnectar sense dir massa cosa i la desconnexió ha servit. L’he fet a terres italianes, les meves estimades terres italianes.

L’illa on m’he amagat i silenciat és un paradís on el sol i la platja passen a un segon terme. En primer hi són els colors rogencs i verdosos que et regalen les seves muntanyes i prats, el silenci que es respira tot i el moviment constant dels seus habitants i, sobretot, el plaer de viure intensament aquestes jornades amb la persona que estimes i amb qui, en el meu cas, he compartit els darrers mesos no gens bons pels fets que ja he parlat aquí en diverses ocasions.

Hem fet el viatge acompanyats de dos amics. En una altra ocasió ja vaig manifestar que sóc una persona acostumada a viatjar millor en solitari o en petit comitè que no pas en bloc, amb moltes persones. Reitero aquest plantejament. No és un problema dels altres, és propi i no penso cercar-hi cap solució.

Les vivències de l’illa les tinc ben anotades però per primer cop, en lloc de publicar-les al blog d’Internet les he escrit al bloc de paper i ja les compartiré, o no. L’exercici d’escriure a mà no s’ha de perdre, cal fer-lo sovint per evitar complicar encara més una cal•ligrafia difícil ja d’origen.

Per acabar us diré que el viatge m’ha servit per autoanalitzar-me més a fons com a persona i per a extreure un decàleg bàsic dels meus principis. No tinc cap por a mostrar-me com sóc i per aquest motiu aniré publicant part d’aquests principis els propers dies. La foto que acompanya el post la vaig fer fa un parell de díes a l'illa que m'ha acollit i no ha estat retocada en cap moment.

JUJOL, MALKOVICH I L’ART DE LLENÇAR ELS DINERS

Organitzar les festes de Santa Tecla li suposa a l’Ajuntament de Tarragona una despesa de 750.000 euros que permeten organitzar els 400 actes que configuren la programació. És una xifra important però no la criticarem pas perquè tota aquella inversió que es faci en cultura o en oci que repercuteixi en el ciutadà, està ben feta.

Jo em pensava que enguany, amb això de la crisi, es reduiria sensiblement el nombre d’actes i que el pressupost seria un pel més humil. Veig que no és així, ans el contrari. El consistori tarragoní ha decidit que ara, a més de gastar-se els diners que deia abans en un bon concepte, cal agafar un feix d’euros i llençar-los per la finestra.

Parlo, ja ho sabreu la majoria, per la visita que farà a Tarragona l’actor John Malkovich, enamorat de l’obra de l’arquitecte Josep Maria Jujol. Feia anys que hi venia d’amagat i ara que l’han descobert s’ha destapat dient que és un amant del modernisme i especialment de tot allò que va fer el pare del Teatre Metropol.

El cache de Malkovich és de 230.000 euros i les despeses de producció de l’espectacle que presentarà i l’allotjament dels actors i els costos de traducció augmenten la xifra fins els 340.000 euros. Actuarà dos dies al Metropol i el podran veure els 860 afortunats que van aconseguir comprar totes les entrades disponibles en tres hores. L’Ajuntament se’n quedarà 300 més per a regalar als seus compromisos.

Tot plegat és, més que modernista, del tot surrealista i quedi clar que no tinc res en contra de Malkovich a qui admiro i molt especialment pel seu paper a la pel•lícula “Més enllà dels núvols”. És surrealista que en tems de vaques magres es gastin aquests diners que gaudiran una part minsa dels tarragonis. Els actes de carrers els poden veure els 140.000 ciutadans censats i aquells que venen de fora però al Malkovich, qui hauria de pagar per complir un dels seus somnis tot actuant en un recinte de Jujol, hi aniran els privilegiats i ho pagarem tots.

La cultura, com el servei municipal de transports i altres, ha de ser deficitària però mai s’ha d’arribar a aquests excessos que acaben sent un insult a la intel•ligència de tots els ciutadans. Si encara hi ha temps, que l’Ajuntament rectifiqui i parli amb en Malkovich per a rebaixar el cache, canviar d’escenari o prolongar el nombre de funcions al Metropol per arribar a més gent. En cas contrari, que l’actor es quedi a casa i els qui ara governen se’n vagin a la seva.

QUI SÓC?

El temps passa i amb ell tornen les coincidències. En aquest jorn de paraules en silenci, orfe de sons i ple de tristesa i record, han estat unes altres paraules les que m’han vingut a cercar, amb la màxima casualitat, tot recordant-me a la perfecció la pregunta que em formulo dia a dia els darrers mesos. No passa sovint però passa, com el temps. No les buscava i han vingut, alguna cosa vol dir. Per això comparteixo aquestes paraules, traduïdes al català, i extretes d’aquesta gran cançó.

Qui sóc? Qui sóc jo? El cel és primordialment pur i immutable mentre els núvols són de caràcter temporal. Les aparicions conjuntes desapareixen amb l’esgotament de tots els fenòmens. Tot és una il·lusió sense substància. Tot és buit.

I som aquí, encara vius, encara aquí des de temps immemorials. No s’aprèn res dels mateixos errors, inevitablement, els mateixos horrors de sempre, com sempre.

Però en una sala buida la llum s’uneix a l’espai, en una sola cosa. La llum es combina amb l’espai, en una sola cosa, indivisible.

Qui sóc. Qui sóc jo?

LES COMPARACIONS SÓN ODIOSES

Els ajuntaments tendeixen sempre a estirar més el braç que la màniga. I fruit d’aquest acte, del tot irreflexiu, endeuten les arques municipals fins a uns límits inimaginables. Explico això un cop he llegit a la premsa local que la província de Tarragona és la setena de l’estat espanyol amb un major deute per habitant. La llista publicada per aquest rotatiu, amb dades del Ministeri d’Economia i Hisenda, ens permet saber quins ajuntaments de les nostres comarques estan més endeutats.

Tarragona i Reus lideren el rànquing i tanquen la llista dels cinc més endeutats els consistoris del Vendrell, Cambrils i Calafell. Consulto les dades del Ministeri i amplio els coneixements a la seva web on encara hi ha xifres més interessants. Em centro en Cambrils, municipi on visc actualment i on l’equip de govern s’omple la boca constantment amb la frase “som un referent en ...”.

Dels 8.115 municipis espanyols que apareixen a la llista, Cambrils ocupa el lloc número 88 al rànquing d’endeutament. El seu deute és més gran que el d’altres ciutats i fins i tot capitals de província amb molts més habitants com ara Càceres, Cuenca, Lugo, Palència, Ciudad Real, Guadalajara, Zamora, Soria, Igualada, Santa Coloma de Gramanet, Lloret i un llarg etc.

Amb més de 1.430 euros de deute per habitant, Cambrils ocupa la desena posició provincial i és molt per sobre d’altres municipis que tenen la mateixa població. Cito totes aquestes dades per a demostrar al tripartit cambrilenc que les comparacions són sempre odioses. Cada cop que ells diuen ser referents en alguna cosa, citen municipis propers i similars en habitants però quan els convé, callen i no comparen res.

Què en fan dels diners dels cambrilencs per gastar-los amb tanta rapidesa i endeutar-se fins el coll? Com han arribat a aquests límits? Són conscients que no poden solucionar-ho ni a mig ni a llarg termini i que han hipotecat la ciutat per molts anys?

Ara podria citar inversions que s’enduen gran part del pressupost anual i que han provocat part d’aquest endeutament. Podríem parlar de l’augment dels sous del govern local començant per l’alcalde, de la col•locació dels famosos coordinadors d’àrea que cobren sous insultants, de l’increment de la plantilla de treballadors municipals, d’empreses municipals creades sense cap motiu aparent de la millora de la gestió, de l’encàrrec d’informes i estudis a preus desorbitats i de moltes altres decisions preses pensant més en el carnet que no pas amb el cap.

Citar tot això és convertir-se en demagog però no passa res, assumeixo el rol. Per a mi no és cap demagògia, és la pura realitat, tan trista com certa. Tots aquests consistoris endeutats fins el coll les passaran magres per aconseguir inaugurar alguna obra el proper any, quan les eleccions municipals. Algun regal els farà ZP en forma de PlanE o altres campanyes que els governs locals es faran seves. Així és la política.

SI EN SÓN DE PETITS ELS XINESOS

Els qui es van queixar al seu dia de les dificultats de viure en un pis de 30 metres quadrats haurien de veure la nova moda xinesa pel que fa als habitatges. Es tracta d’uns minúsculs apartaments de només 2 metres quadrats on hi cap el llit, estret com una mala cosa, i la tauleta de nit.

El seu inventor és un home de 78 anys, Huang Rixin, que va veure els hotels capsula del Japó i va pensar que podria crear un habitacle similar. De moment ja existeixen 8 mini apartaments de 2 metres amb la seva pròpia porta d’entrada i parets de cartró ploma. Valen 25 euros al mes i de moment ja hi ha una persona que ha decidit llogar-ne un. La idea de l’inventor és oferir aquests mini pisos als estudiants que hagin acabat de graduar-se a la universitat i busquin feina.

La primera inquilina és precisament una estudiant de 25 anys que ha decidit llogar el seu pis de 20 metres quadrats i viure, com a mínim un any, al mini habitacle de 2 metres. Diu que els primers dies va passar molt fred i li faltava espai però que ara ja s’hi ha acostumat i hi viu de meravella. Aquesta jove treballa en una companyia de publicitat i cobra 550 euros mensuals o sigui que estalvia molts diners amb la formula que ha triat.

Al diari China Daily hi podreu veure la foto del Sr. Rixin i dels seus mini pisos (feu clic aquí) . Ells titulen la notícia: Petites habitacions, grans somnis.

113 PARAULES PER CAROD

Llegeixo que en Josep-Lluís Carod-Rovira ha recuperat la faceta de filòleg al llibre "113 paraules per salvar", en què recull un seguit de mots genuïns de la llengua catalana que encara són d'ús habitual per a molta gent, però que han caigut en desús. Entre aquestes 113 paraules hi ha enguany, bony, eixugar, porticó, bressol, amarar, bec, ficar, potinejar, setrill, xona, cigala, llufa o gargall.

Segons ha explicat en Carod, escriure aquest llibre ha estat "un divertiment cultural" que li ha omplert les vacances i les hores lliures. Amb el mateix divertiment cultural que en Carod tot i que en hores de feina i no pas de vacances, li dedico aquesta carta amb 113 paraules entre les quals hi ha algunes de les que vol salvar.

M’amaro per posar en remull la seva consciència i em permeto treure el bec a passejar per a recordar-li que el govern del tripartit no ha parat de ficar la pota i ha desgovernat Catalunya, potinejant tot el que trobava per convertir-ho en un gargall. S’ha de tenir el cap més buit que un setrill per aconseguir cabrejar tot un poble prenen decisions desencertades que l’únic que han fet ha estat toca la xona i la cigala als catalans. Amb les esquerres al poder portem la llufa tot l’any perquè sou un govern de broma que, per sort, enguany canviareu d’escenari passant a tenir el paper que us toca, el d’oposició per sempre.

PENSAMENTS LLEUGERS (8):EL PA DE CADA DIA

FOTO:EL CAIRE 2009

Perquè em trobo sol escrivint, parlant en nom propi, amb certs encàrrecs covards?

Perquè he d’afrontar aquesta lluita, sovint confusa en una escriptura que se m’imposa com a obligada per mantenir viva la memòria d’una persona que, tot i no ser-hi físicament, em demostra la seva presència constant?

Perquè he d’assumir certs rols que no em pertoquen per les pors dels qui en són propietaris metafísicament parlant?

No comprenc que s’amaga dins de tantes foscors, ja prou negres, que intenten fer-te partícip de les seves pors, temors, capítols foscos, històries rares, de poble.

Estic net! Ben net! No tinc trampa ni cartró, res a camuflar. Em trobo cobert d’una porqueria que no em correspon, d’un llençol de mitges veritats o senceres que desconec i vull desconèixer.

Demano aire pur, sortides dignes, comiats previsibles, adéus que ja tarden, un pas a l’oblit per aquells que han fet el què tocava en el moment precís i han de iniciar un nou camí, lluny del nostre.

TOT COM SEMPRE

Sense novetats. Han passat els dies i seguim tenint un país de pandereta, un president català que sembla un zombie, els carrers mullats i els calaixos dels comerços eixuts, més aturats a les llistes i un govern frenat i sense prendre decisions. En Santiago Carrillo segueix desbarrant a la SER, Intereconomia fot canya al Barça i Telecinco a Catalunya. A Garzón el volen engarjolar per demanar allò que volem tres quartes parts del país i li han obert procés els seus companys a petició de les ultra dretes més radicals. 
Els pares de la Marta del Castillo sobreviuen al dolor per l'absència de la seva filla però per sort el jutge ha imputat l'ex-novi qui no anirà cap a casa tan tranquil com era a punt de fer. Salou segueix sent la capital mundial del jovent consumista d'alcohol mentre al consistori van cavant forats els uns als altres i l'avi Ferran anuncia que tornarà a presentar-se. Polònia està de dol perquè un avió ha fet volar la vida de les autoritats del país i TV3 li dedicarà un programa aquest dijous. El Barça ha tornat a vèncer al Madrid i els merengues ja tremolen en pensar que enguany els cules s'enduran la Champions al Bernabeu. No podem viure sense la pilota, la caixa tonta i la critica als altres. 
Som, ens hem convertit, en "marujes de luxe" que treuen la llengua a passejar i opinen de tot i de tot en saben ben poc. Tot plegat sembla una pel·lícula de por barata feta per un grup d'estudiants i sense cap pressupost. Vuits i nous, i cartes que no lliguen.

L'HOME D'AIGUA

Poques vegades em passa que acabo un text i no trobo un nom correcte per a encapçalar-lo. Sovint em surt el títol a la primera o, fins i tot, poso primer el títol i amb ell neix tot el text. El cas és que aquest passat dijous, tot escrivint quatre ratlles per l’acte de presentació del darrer llibre del company blocaire i escriptor Jesús Tibau, acte que es va fer al Centre Cultural de Cambrils i al veig tenir l’honor de participar, se’m resistia l’encapçalament.

Per a mi el Jesús és exemplar en moltes coses. Té constància al seu bloc on sap que no pot deixar orfes de lletres al seus lectors diaris, té la virtut de crear en poques línies i en format de conte curt una història que podria créixer fins a convertir-se en novel•la. Sap emprar les paraules adequades transformant els seus escrits en una atractiva arma de seducció presentada en un elegant vestit de paper que t’embolcalla i et captiva. A més, és una persona que desprèn senzillesa, proximitat i amb la qual hi trobes ràpidament un punt d’empatia.

Per parlar sobre ell, el seu bloc i la seva extensa bibliografia, vaig utilitzar una metàfora marina tot recordant que ara, a la xarxa Internet, hi ha barquetes sense timó a la deriva (blogs abandonats), barques de vela (blogs que anem fent) i creuers de luxe (blogs de referència i de cinc estrelles com el del Jesús). També vaig recordar que el Jesús és nascut a Cornudella de Monstant on hi ha un pantà, que viu a Tortosa on hi ha el riu Ebre i que la presentació es feia a la capital de la mediterrània, Cambrils.

Amb tot això, mentre en Tibau llegia un dels seus contes, em va venir el nom del meu text. Si sumem aquesta presencia massiva d’aigua que us deia, la meva metàfora sobre les barques i les sensacions que desprèn el Jesús com a persona, és clar que es tracta d’un Home d’Aigua.

Si, amics i amigues. És el primer cas conegut al món. Coneixem les dones d’aigua, essers especials envoltats de llegendes que viuen envoltats d’aigua. Ara sumem a aquest fenomen desconegut el cas del Jesús, l’home d’aigua mig cornudellenc i mig tortosí que es passeja pel mar tot regalant paraules en forma de conte i alimentant, des del seu creuer de luxe, tots els qui habiten l’oceà d’Internet.

Gràcies Jesús, no canviïs. 

NOTA: La foto que acompanya el post és de l'acte de presentació a Cambrils. El vídeo porta per nom "una sortida digna" i és una cançó del Jesús Fusté (va actuar també a Cambrils) i és el nom del darrer llibre del Jesús Tibau. 

PENSAMENTS LLEUGERS (7): LA MAR

Sóc nascut a l'interior. Vaig descobrir la mar fa vuit anys, de tard en tard i gràcies als amics que m'hi van dur. I me'n vaig enamorar per la seva senzillesa a primera vista i  per aquells elements que, de tornada, no coneixia. I el temps va compatir el meu enamorament i la mar m'estimava tot sabent que jo era, llavors, un simple observador i passatger. I el mateix temps, savi com la sorra que banya la mar, em va embolcallar d'ella mateixa, captivant-me sense remei i sense saber que les seves onades, tranquil·les o braves segons el dia, m'havien fet far de les seves penes i alegries.
Com a nàufrag que troba una roca on aferrar-se a cada instant en aquest oceà ple de restes de naufragis, la mar, molt més calmada a jorns i més revolta amb el pas de les hores, ha estat element vital, arrel a les palpentes ben encertades que et salva dels esculls.
I el sol, astre brillant quan vol assimilar aquest paper sempre complicat, m'ha secat de tantes desgràcies properes en el moment més difícil, apareixent quan tocava i sense demanar el perquè del canvi, de les reaccions kafkianes que, un servidor i sense saber el perquè, manifesta a l'instant, com a cridat a ser el profeta d'una terra que no coneix i desitja desconèixer, per plaer, per afrontar més naufragis.     

Visca la Mar! Gràcies Mar!

DE JOVES BORRATXOS I DE BORRATXOS PEL PODER

La Generalitat s’ha cobert de gloria un cop més. A Salou les estan passant magres per culpa de la caça de bruixes iniciada per alguns mitjans de comunicació, com Telecinco, que senten animadversió, amb puntes d’odi, per Catalunya. Tot ve derivat de la presència dels joves anglesos, atrets per la famosa oferta de l’agencia anglesa que venia Salou com la capital mundial de la borratxera. Vaig ser el primer en criticar-ho i també he estat el primer en rectificar part del meu discurs.

Entenc que hi ha crisi i que els 5 milions d’euros d’impacte econòmic que suposa l’estada dels joves britànics al municipi no es poden deixar perdre. Entenc que ha de ser la policia local la qui ha de controlar, fent complir les ordenances vigents, a aquest jovent quan vagin del tot col•locats. Comprenc aquestes argumentacions perquè també he entès (abans ho desconeixíem tots) que Telecinco, Antena3, El Mundo o l’ABC entrarien “a matar” contra Salou, Tarragona, Catalunya i els catalans.

El que no em cap al cap és la reacció del Director general de Turisme dient que no volia a aquests joves a Salou. Si aquest senyor no els vol, que aporti solucions i ens canviï els 5.000 angelets de la Gran Bretanya per 5.000 turistes de “més qualitat”. I posats a posar la pota i cobrir-se de gloria ha arribat el Conseller de Turisme. Josep Huguet ha decidit acabar de crispar els nervis dels hotelers quan el que calia era calmar-los. El Conseller ha advertit que si es tornen a veure actes incívics, Salou podria perdre la marca “Turisme familiar” que tants anys li va costar aconseguir.

Nova canonada per aconseguir dinamitar a un govern que fa pocs mesos va aconseguir el poder a través d’una moció de censura que deixava a l’oposició als socialistes, els mateixos que ara demanen el cap de l’actual alcalde. Fets curiosos, tàctiques estranyes, persecucions dirigides des de fora vila, estratègies dissenyades i executades amb precisió.

EN NOM DE DÉU TOT ÉS POSSIBLE

Santidad, no está sólo, los fieles no se dejan impresionar por las murmuraciones del momento', afirmó el cardenal Angelo Sodano al dirigirse al Papa durante la Misa de Resurrección, en la que le expresó el apoyo de la Iglesia ante los ataques que recibe por los casos de pederastia 

Magre favor fan aquests fidels a la seva pròpia religió amagant l’escàndol, no exigint cap responsabilitat i recolzant a un papa decrèpit que no ha estat capaç d’actuar fent rodar els caps dels capellans pederastes. És per aquesta i altres moltes coses que l’església catòlica és en crisi. Desfasada en el temps, amb idees retrogrades i plantejaments medievals, la Santa Seu i tots els personatges que l’envolten i hi viuen estan aconseguint que cada cop siguin més els creients en Déu que els girin l’esquena.

El passat no s’oblida. Tots sabem que han fet aquests representants del catolicisme en segles anteriors i sempre en nom de Déu. No es passa pàgina tan veloçment quan els pecats a purgar es van acumulant i omplen de porqueria al Vaticà fins els colzes.

Un Sant Pare que el passat Dijous Sant va ser capaç de citar la frase “Jesús, insultat, no va respondre als insults” evidencia que viu en un altre món o que és ple de demagògia i tan impresentable com la colla que l’envolta i s’engreixa gràcies a les subvencions, aportacions estatals, donacions dels fidels i, sobretot, al llegat espoliat durant segles als pobres i també als rics.

Si no saben mantenir el vot de castedat que pengin els hàbits i facin vida sexual normal però que deixin de traumatitzar nens exercint de pederastes sabent que Roma els ajudarà i no els castigarà. Això ja no és cap religió, és una secta que viu de les orgies dels seus professors que enlloc de fer pedagogia fan praxis del sexe prohibit.   

EL 8 D’ABRIL: CONTES I MÚSICA

Serà una jornada especial. Parlo del proper dijous 8 d’abril, dia de presentacions a Cambrils. La primeta cita ens portarà al Centre Cultural del carrer Sant Plàcid on el Jesús M. Tibau, escriptor i blocaire de referència a Catalunya, presentarà el seu darrer llibre “Una sortida digne”, un recull de contes de molta qualitat que ens permeten, amb petites dosis, esbargir-nos i desaparèixer del mon real mentre devorem les pàgines d’aquesta obra. Tinc el plaer d’anunciar-vos que el Jesús em va preguntar si volia fer l’acte de presentació d’aquest llibre i, òbviament, vaig respondre afirmativament. No passa cada dia que puguis participar un acte important com aquest i allí serem, dijous dia 8 a les 19.30 hores al Centre Cultural de Cambrils.

No avanço gaire més sobre l’acte però si que us dic que, possiblement, hi hagi sorpresa musical inclosa. Parlant de música, el mateix dijous dia 8 es presentarà, a les deu de la nit al Marro Cafè de Cambrils, l’associació “Cambrils, la Mar de Jazz”. Aquesta nova entitat encetarà el seu camí amb una Jam Session coordinada pel músic Xavi De la Salud. Des d’aquí felicito als impulsors d’aquesta iniciativa i especialment a l’amic i company blocaire i periodista Isaac Albesa. El Marro Cafè és al carrer Frederic Mompou número 14.

Les dues entrades, presentació de llibre i concert de jazz, són gratuïtes. La diversió és assegurada el dijous dia 8. Us recomano que participeu als dos actes. Ens hi veiem!

PENSAMENTS LLEUGERS (6): BUSCO BOSCOS

Cerco boscos per a mi, espais on viure en calma, racons nous i verges, caminades amb desconeguts que em parlen de nous paisatges, horitzons. Cerco boscos per a mi, noves melodies que m'allunyin de tu, de les essències compartides, de les raons malenteses, de les baralles banals, dels capricis utòpics. Cerco boscos on desaparèixer sense fer mal perquè: qui se'n va quin mal fa?

IN MEMORIAM

Aquest article d'opinió o, més ben dit, carta personal, la publica avui el Diari de Tarragona. La trobareu al llibret especial de Setmana Santa, a la pàgina 3. Agraeixo als companys del diari Xavi i Isaac la seva amabilitat per haver rebut el document, situar-lo on toca i publicar-lo el dia indicat. Espero que us agradi.

clic sobre la foto per ampliar-la

PENSAMENTS LLEUGERS (5): ELS ARBRES PLOREN

Els arbres tenen moltes semblances amb les persones. El cor són les arrels, el cos és el tronc i les venes i arteries, les branques. Són essers vius. Els arbres nus ens esdevenen morts però reviuen, els arbres florits són nadons, aire nou, alés de vida. Res ni ningú pot arrencar la vida a aquests elements quotidians que ens ofereixen ombra a la primavera, fulles seques que ens evoquen sentiments de cobrir amb els braços als més estimats a l'hivern, quan el fred ens fa febles i tendres, com les seves branques nues.

Per això no entenc certes imatges que he hagut de fer i us regalo sense massa plaer, amb el cap confús per retratar vida que es trenca de cop, una poda al febrer en uns arbres que ens comencen a regalar les seves tendres flors tot anunciant l'estiu o la primavera. Aquest crim s'ha comés al barri tarragoní de Torreforta i és fruit d'alguna ment inconscient. Els humans tenim aquestes coses, fem la vista grossa al creixement de la mare natura. Els arbres ploren, no ho dubteu.