AGRICULTURA MENTAL

Gràcies a l’home de sac (Urdangarin) ja sabem quan ens costa als qui paguem impostos la Casa Real i la monarquia borbònica que la gaudeix. I fent els comptes i sumant-ho bé no surten pas les xifres donades a conèixer ahir per aquesta institució. Als 292.000 euros de sou anual del Rei Juan Carlos i al global de 8,4 milions d’euros que diuen que ens costa la família reial cal sumar-hi altres partides. Surten de diferents ministeris. 415.000 euros per 15 viatges oficials pressupostats, 304.000 euros en despesa corrent de bens i serveis, 5,9 milions en despeses de personal (135 persones), més de 10 milions d’euros en serveis de la corona i actes d’estat i més de 34 milions en el sosteniment del Patrimonio Nacional que vol dir empleats als palaus i manteniment i conservació de palaus i jardins. Hi ha tres imports que s’haurien de sumar però que no es desvetllen: les despeses de seguretat, les de la Guàrdia Reial i la dels automòbils i els 71 xofers que els condueixen. No és ca...

Els qatarians acabaran comprant tota la ciutat de Tarragona. Fa poc que m’ho deia un amic i tenia raó. Fa pocs dies s’anunciava la possibilitat que els actuals propietaris del Port Tarraco aportessin el milió d’euros que necessita el Nàstic de Tarragona per eixugar el seu deute. I ara es confirma que estan disposats a invertir en una obra molt important per la ciutat, la de reforma del Mercat Central. Un bon amic, membre de la junta de Marina Port Vell, empresa que gestiona la Marina de Barcelona comprada fa un any pels qatarians i que ara també té a les seves mans la gestió del Port Tarraco em comentava ahir que aquesta rica família àrab té la intenció d’invertir a la nostra ciutat de la qual sembla que n’estan enamorats. Els qatarians pagaran els 32 milions d’euros que costa la reforma del Mercat Central, 24 que havia d’aportar l’Ajuntament de Tarragona i 8 que venien de l’estat espanyol, i faran efectiu el pagament íntegre durant les properes setmanes. És la solució a u...

Estic d’acord amb certes mesures imposades per la Generalitat per aconseguir ingressar més diners. Les rebaixes dels sous dels funcionaris i d’alguns dels privilegis que gaudien fins ara, el pagament d’un euro per recepta i altres propostes poden ser correctes però sempre si van acompanyades, visualment i de cara a la societat, d’altres retallades que afectin a qui les imposen, els propis polítics. Que no cobrin dietes ni desplaçaments, que viatgin menys i no disposin de tants vehicles oficials o que es rebaixin realment el sou i redueixen el nombre de pagues. Però el que em sembla inadmissible és la proposta feta pel Conseller Mas Colell d’imposar una taxa d’un a tres euros als qui pernocten a casa nostra quan vénen de turisme. Parlem de l’únic sector que, de moment, ens esta “salvant el cul” i sobreviu a la crisi. Posar-los aquesta taxa és absurd i equivocat atès que perjudica la decisió final que pren una persona quan tria la seva destinació de vacances i obliga al sector ...

No són temps per pensar en xorrades. En època a de vaques primes toca aplicar el seny i consti que aquest escrit no pretén ofendre a ningú sinó més aviat demanar serietat i coherència.   Parlo del dilema sorgit a la ciutat de Reus al voltant de les restes del cos del General Prim, il·lustre personatge de la ciutat que el 1971 va rebre els honors de tornar, el seu cos òbviament, cap a la seva ciutat on se li va construir un mausoleu de luxe al cementiri. Ara fa un parell d’anys es va comprovar que la construcció patia greus desperfectes i, aprofitant que es va desmuntar, es va analitzar l’estat de la caixa i el seu interior per saber en quin estat es trobava el cos que sempre s’havia pensat que era embalsamat. I resulta que els estudis fets determinen que no va ser embalsamat i que el cos es va preparar per evitar que patís una ràpida descomposició per aguantar uns anys en bon estat de conservació. Diuen els experts que ja no queden restes de teixit humà i que la cara de...

Hi ha persones que impacten a la teva vida i hi deixen la seva empremta particular. És el cas, el meu cas, de la Rita Borsellino. La vaig conèixer via internet pel fet de ser la germana del jutge Paolo Borsellino assassinat per la Cosa Nostra el 1992. La mort del Paolo va provocar una reacció a la Rita que la va portar a iniciar la seva lluita pels drets i la justícia, per derrotar per la via de la paraula i les lleis a una realitat, la màfia, encara arrelada a Itàlia i molt especialment a l’illa de Sicília. Fa anys que treballa col·laborant en diferents associacions i també, etapa més recent, en l’àmbit de la política. Enguany, al juny als Premis Ones on va rebre un dels reconeixement de la Fundació Mare Terra Mediterrània on treballo com a Cap de Premsa i Comunicació, vaig conèixer molt més a la Rita. Un dinar a Salou, el sopar i l’entrega dels premis, un dinar a Tarragona i el viatge per acompanyar-la fins l’aeroport del Prat, van ser motius ideals per conversar amb ella de m...

                                                                       Comencem entre tots i totes a recollir aliments, mantes i medicines per José Maria Fraile, Alcalde de Parla (Madrid) que s’ha tancat a la Real Casa de Correos de la Puerta del Sol fins que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, no li solucioni el seu problema. On rau el tema? Ben senzill. Fa quatre anys l’Ajuntament de Parla, governat pel PSOE i amb Tomás Gómez com alcalde en aquella època, va posar en funcionament un tramvia que arriba a tots els racons del municipi. Passats quatre anys el consistori deu a l’empresa propietària del tramvia més...

El debat obert sobre la possibilitat que es faci pagar algun tipus de taxa o peatge per conduir per les carreteres em diverteix. Fa gràcia veure com la resta d’Espanya es posa les mans al cap davant la possible mesura que a Catalunya tenim aplicada fa anys a les autopistes. Som així nosaltres, avançats als temps que corren tot rascant-nos la butxaca des de fa anys sabent que algun dia igual seria un sistema per la resta de mortals. Els governs que hem tingut no han fet res per evitar aquest sistema que ens ha escurat encara més. Primer CiU, més tard el tripartit i ara de nou la federació nacionalista, no ha aconseguit acabar amb el pagament de peatges. Hi ha masses interessos pel mig i entre ells el gegant intocable que es diu La Caixa que xupa de tot arreu i també és accionista de les concessionàries de les autopistes. Ja sabem que a Catalunya hi ha tres coses intocables: el Barça, Barcelona ciutat i La Caixa. Mentre esperem que es decideixin a implantar el pagament a tot Dé...

Davant del dubte de saber què fer amb la figura del Síndic de Greuges de Tarragona atès que ens costa més car que un ministre no cal pensar més: que sigui el primer en aprimar l’administració ara que es parla del seu sobrepès. Si ens ha de costar 177.000 euros anuals per acabar fent 113 actuacions (surt a 2.700 de les quals la meitat no acaben sent admeses a tràmit, més val que es quedi a casa i que no tinguem cap més Síndic. Ja coneixeu la meva oposició envers aquesta figura que considero passada de moda, inútil i ineficaç. Si el ciutadà vol queixar-se d’algun problema ja té l’OMAC o altres vies per aconseguir que la seva veu sigui escoltada. Si féssim una enquesta a la ciutat , un 99 per cent dels enquestats no sabria definir ni què és el Síndic ni quines funcions té. Per tant, un altre motiu per dir-li adéu. De vividors amb sous d’escàndol ja en tenim masses i prou que els hem d’aguantar. Si s’ha d’aprimar l’administració que comenci llençant llast (lastre) i elimini so...

Us recomano l’entrevista publicada al darrer número de la revista TAG que edita el Col•legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona i que té com a protagonista al Director dels Serveis Territorials de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Cèsar Puig. Fa anys que col•laboro amb aquesta revista fent entrevistes i en aquesta ocasió us puc assegurar que, com en moltes altres per no dir sempre, va ser una conversa molt agradable i de la qual se’n pot treure molta informació. Parlem de mobilitat, infraestructures, territori, de port, de medi ambient i de molts altres temes actuals. La web oficial del col•legi és aquesta ( enllaç ) i si voleu llegir l’entrevista (és en PDF i tarda uns segons en carregar-se) la podeu llegir a les pàgines 4,5 i 6 ( enllaç directe ). Ja em direu què us sembla.

Hi ha certs personatges que haurien de saber retirar-se a temps i com no ho fan acaben caient del pedestal històric que tenien i convertint-se en bocamolls que freguen la demència senil. És el cas d’un dels pares de la Constitució Espanyola, Gregorio Peces-Barba. Lluny de quedar-se a casa a jugar amb els nets, llegir la premsa o esperar que el gos li porti les sabatilles, va pel món desbarrant i quedant en ridícul. Fa poques setmanes va agredir Catalunya dient que potser a Espanya li hauria anat millor si en comptes d'annexionar Catalunya s'hagués quedat amb els portuguesos, remuntant-se a l'època de Felip V. Ara, aquest personatge històric anat a menys ha rematat la feina justificant el bombardeig contra Barcelona el 1934 perquè la Generalitat havia proclamat la República Catalana dins d'una confederació ibèrica que s'havien inventat. I s’ha quedat tant ample,com si res. Ell fa gran la frase de “por la boca muere el pez” ... el peces barba, quedi clar....

Ho he llegit al blog de la Cantireta i m’he quedat glaçat. Ha mort, víctima d’un càncer diagnosticat ara fa un any, la soprano Montserrat Figueras. Tenia 63 anys i una trajectòria musical grandiosa. Especialitzada en música antiga i creadora del cor de la Capella Reial de Catalunya, la Montserrat tenia la virtut d’enamorar amb la seva veu i amb la seva presencia, senzilla però impactant, transmetent serenor i pau a qui parlava amb ella i també amb els seus gestos delicats. Va ajudar a recuperar el Cant de la Sibil·la cantant-lo de manera única, va donar un toc diferent a la lectura del Llibre Vermell de Montserrat i va fer gran el grup Ars Musicae de Barcelona on va cantar molts anys peces de grans mestres espanyols del segle XVI. L’home de la seva vida ha estat el músic Jordi Savall amb qui es va casar fa més de quaranta anys i amb qui va compartir-ho tot i entre aquest tot la música. La llista de premis, guardons i reconeixements que ha rebut és inacabable. Entre ells, ...

240 euros en medicaments per habitant i any.   Aquesta á la realitat al nostre país, la despesa que es fa i que ara es vol mesurar per estalviar diners i, de pas, per regular un sistema on es produeixen abusos. El nombre de persones que demanen receptes per a familiars o que es dediquen a crear macro farmacioles a casa on caduquen gran part dels productes és, i encara que sembli mentida o es vulgui negar la realitat, al·lucinant. Cal per tant regular el procés d’adquisició dels medicaments i el sistema de copagament s’imposa, de moment, com la millor solució. Hi ha molta gent que es posa les mans al cap però els referents més propers, parlo d’Europa i dels països que funcionen de manera similar, hi són i demostren que aquesta opció funciona. La Seguretat Social gratuïta acaba sent un abús i això ho saben aquells que fa anys que van canviar les normes. Deixant a banda al Regne Unit, que sempre van al contrari que la majoria i encara mantenen la gratuïtat, podem posar exempl...

CatalunyaCaixa passarà a la història per ser el pitjor dels referents en matèria de gestió com a entitat financera. Fa poc llegíem aquesta noticia a tota la premsa: Mentre els beneficis de CatalunyaCaixa s'han reduït a la meitat en només sis anys, la retribució de la cúpula s'ha multiplicat per dos. L'any passat, cada membre de l'alta direcció i el consell d'administració va cobrar, de mitjana, 176.000 euros. És el 93% més que l'any 2004. Avui el diari ens dóna una nova sorpresa que contrasta amb la Informació anterior i que ens diu que la Fundació Caixa Tarragona elimina el programa “Tu ajudes” que aportava diners a associacions i col•lectius socials sense ànim de lucre. Parlem de les associacions de paràlisi cerebral, familiars de malalts d’Alzheimer, la de famílies de disminuïts psiquics, la de pares de minusvàlids, la de nens amb Cáncer o la pròpia Càritas Diocesana. Amb la decisió de tancar l’aixeta de diners als qui treballen en pro dels a...

Com pateixo incontinència verbal i no tinc ganes de curar-la he d’espaiar les meves intervencions i he calculat que aquesta serà l’última que faré enguany. Posats a fer la faig en l’únic diari on escric perquè és també l’únic en el qual confio al cent per cent. Recentment podria haver-me sumat a la nova nòmina, que no es tradueix en una remuneració econòmica, del diari per excel•lència a Tarragona però vaig optar per ser coherent i no regalar res a aquells que neguen als altres. Si, amics lectors, el ”diari degà” de la província segueix vetant a segons qui i creant el què podem anomenar danys col•laterals perquè negant la informació perjudiques a un sector de la població que té dret a tenir-la tota al seu abast. Fa pocs dies parlava amb un dels ex-treballadors acomiadats fa pocs mesos dins aquesta nova política dels editors d’aquest mitjà de l’Opus que consisteix en eliminar als més antics i col•locar al seu lloc a jovenets recent llicenciats que es poden manipular més i millo...

Ara que hi ha període electoral ens preguntem molts ciutadans a qui hem votar. Gran plantejament en un país que té dos sols grans candidats possibilitats (que no pas preparats) per afrontar la situació actual. Ben trist el panorama. El proper 20 de novembre acabarem votant a qui no hem de “botar”. Si, botar significa foragitar, fotre fora, esborrar a algú del mapa. Posats a triar, per la tristesa, a qui hem de “botar”? Haver arribat a aquesta pregunta ens permet saber que la nostra democràcia és encara molt jove i que, malgrat tenir-la, ens obliga a capitalitzar el vot entre dues soles opcions. Hi ha altres alternatives però de nosaltres dependrà que entenguem que mai sabran tenir el seu paper real fins que no es demostri el contrari o, al contrari, que les grans minories sumen i fan una gran majoria.

Amb aquest escrit poso punt i final a aquesta mena de marató iniciada a les 8 del matí que m’ha permès reflexionar sobre diferents temes que heu anat proposant. Gràcies especials a la Montse Farres pels ànims que m’ha donat tot el matí. També al Jesús Tibau, al Pau Murga, al Pere, el Miquel Villalba i als altres que heu anat seguint el procés de debat i creació dels 21 textos que he escrit.   Acabaré amb un darrer tast del meu proper. VALORES Los valores son elementos que debían ser vitales y han acabado siendo rincones de la memoria. I per posar el punt i final, una frase de Franco Battiato que dóna pas un bon vídeo: Bach es el músic més proper a Déu.

Una petita aportació sobre les manifestacions convocades avui per la gent que es mou al voltant del 15-M. Cal organitzar bé els actes per acabar provocant un desastre semblant al que es va muntar quan es van ocupar les places. En aquella ocasió els responsables locals del moviment no van mobilitzar a tots els sectors de la població que podien es podien implicar a la revolta. D’aquí la nombrosa presencia dels qui van ser qualificats com a perroflautas, els típics ocupes de pixarrí que van a dinar a casa dels pares o els “hippiosos” que no tenen ni ofici ni benefici. El moviment del 15M és bo i és vàlid però s’ha de vehicular amb garanties i eficàcia, en les condicions necessàries i compromisos ferms. Sortim al carrer, exigim canvis per evitar la caducitat de la nostra societat i per aconseguir reformes polítiques i socials. Ara hi ha una segona oportunitat i cal aprofitar-la. Prou de fer el ridícul, ara toca actuar i enfortir el moviment.

Dono resposta a una pregunta del Jesús Tibau al voltant de la relació, històrica i actual, entre el què anomenem Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. També he de parlar de la possibilitat de mantenir una província, l’actual, o fer-ne dues per diferenciar ambdós espais territorials. He de dir que jo no crec en les Vegueries malgrat amb aquest sistema si que es produeix una separació marcant clarament un espai pel nord amb capital a Tarragona, un de central amb Reus com a capital i un espai pel sud amb capital a Tortosa. Que rebutgi les vegueries no vol dir que em negui a una separació territorial per diferenciar dos espais que, des de sempre i especialment les darreres dècades, han evidenciat les seves diferencies en molts sentits. Tarragona com a província té grans fractures socials i territorials. Els habitants del Baix Penedès tiren més cap a Barcelona que no pas cap a Tarragona i no cal parlar dels hàbits dels ciutadans ebrencs. Per tant, davant la pregunta ...

Fa temps que tinc la sensació que hi ha temes socials que per alguns polítics són senzillament una joguina electoral. Ara parlo del Mercat Central de Tarragona i més concretament de les obres de reforma de l’emblemàtic edifici de la Plaça Corsini i dels afectats que són els venedors, els paradistes de sempre. També són protagonistes els comerciants de l’entorn del mercat, els qui tenen negoci als carrers Reding, Governador González, Colom, Soler, Lleida i Canyelles. Ells, els qui venen els seus productes fora i dins del Mercat estan patint les conseqüències de la desídia de diversos governs municipals que han estat incapaços de concretar subvencions i ajudes per fer realitat l’obra de reforma. Demà diumenge farà quatre anys que els venedors de l’interior del Mercat van començar a treballar al mercat provisional. Amb el pas dels anys els governants de torn els han anat donant dates de finalització de les obres que mai s’han complert. Els han anat fent promeses traduïdes en eng...

Aquest quart tast del meu proper llibre és molt senzill. Parla de l'amor i del desamor, dels moments viscuts i no oblidats o d'aquells que vols oblidar per passar capítol i reiniciar noves etapes i buscar nous horitzons. Us recordo que és un treball que podreu tenir en un parell de setmanetes. Apa, espero que us agradi. EL REY DE NADA He abdicado de tus caderas por proclamar la república de mis manos. Me he coronado rey de mis ausencias y proletario de tus ataques subversivos. Tu y yo, una bomba aparte.

Ho dèiem aquest mati  amb la Montse. Hem d’escoltar a la gent gran, fer-los protagonistes més sovint. En molts casos se’ls situa en un segon pla familiar, se’ls margina perquè hi ha qui pensa que a certa edat ja no es té utilitat ni funció social. Els avis són aquells a qui col·locar els nens quan els pares treballen i no saben conciliar la feina amb la família però també són aquelles carques pesats i antiquats a qui no entenem, ni volem, quan ens donen la seva opinió sobre qualsevol tema. No se’ls té en compte i es tendeix a pensar que allò que diuen no és útil. El problema es que es pensa així sense ni tan sols escoltar-los, se’ls descarta per mètode. Si us plau, els qui actueu així feu-me dos favors: rectifiqueu que encara hi sou a temps i comenceu a escoltar-los i a estimar-los. Com diu la cançó de Lluis Llach, vell és tan bell...

Em dic Manel i sóc treballador autònom però ara tanco l’empresa pels deutes que tinc. No puc pagar als meus proveïdors perquè a mi tampoc em paguen. Fa mesos que em deuen més de 20.000 euros i no tinc cap línia de descompte i els bancs no em donen crèdit malgrat no els dec res. Els diners me’ls deuen tres ajuntaments de la zona. Abans cobrava a 90 dies i ara no cobro ni a 300. Fa que em deuen els diners més d’un any i ja m’han dit que no poden pagar-me ni saben quan podran solucionar el deute. Gràcies a ells tanco la meva empresa i envio a l’atur a tres persones que ja no puc mantenir. Els darrers mesos els he pagat la nòmina gràcies a uns diners que tenia arraconats feia anys d’una herència familiar. Aquest missatge me l’ha enviat aquest matí al correu una persona que, com podeu comprovar, és a les últimes. Li deuen diners i no pot pagar i d’aquesta manera continua el cicle que acaba amb l’empresa tancada i més gent a les llistes de l’atur. Mentre passa això, les adminis...

Estan anunciant per televisió un rosari electrònic. Com ho sentiu. Es diu "El Santo Rosario" i és un aparell amb botons i ple de gravacions amb la veu de Joan Pau II. Segons quina tecla toquis, et surt el Sant Pare llegint el Pare Nostre, el Rosari i altres textos religiosos. Perdoneu però fa estona que no puc parar de riure perquè l'anunci té tela. No pel contingut, que també, sino pel continent, l'aparell que sembla un tamagochi d'aquells que tots els nens tenien fa uns quants anys, abans que aribessin les mascotes virtuals. He pensat que aquesta evolució tecnològica de l'església és paral·lela a la seva realitat plena de classicismes i sistemes arcaics. Els hi falta un nou invent per acabat de rematar aquesta anormal modernitat, una màquina de repartir hòsties a euro la peça a cada temple de culte que tenen repartit pel món.

Fa poc que hem parlat diversos amics al Facebook sobre les sensacions i emocions que pateixen quan perds a una persona propera. Són les ferides de la vida, el balanç dels anys i els danys que ha comentat en diverses ocasions. Cal afrontar els cops com et venen, posar-hi ganes quan arriben els mals moments. Del tema n'he fet un petit escrit que també formarà part del nou llibre que publicaré d'aquí a un parell de setmanes. Espero que us agradi. HERIDAS POR NO SER HERIDOS Se debe reír una vez al día para demostrar a la estupida vida que no nos vence. Debemos demostrarnos que somos más propensos a las heridas que a las garatusas que nos hieren por desconocer la sensatez sin nostalgias de la carícia més hermana, más humana.

Un amic, el Pere Sans, em demana que obri un debat sobre la polèmica sorgida arran del deute que pateix l'Empresa Municipal de Transports de Tarragona, superior als 10 milions d'euros l'últim any, i la possibilitat que la tercera edat que ara viatja gratis en aquest servei l'hagi de pagar. Em sembla un bon tema. Recordo que una vegada, fa uns anys, un conegut polític de la ciutat de Tarragona em va dir que en qualsevol ciutat hi ha empreses municipals que han de ser deficitàries i altres que han de donar superàvit. Afegia que han de perdre diners empreses com la de transports i que han de guanyar-ne les de l'aigua i la de serveis funeraris. Sempre he pensat que tenia raó. Considero que té lògica que una empresa municipal de transports perdi diners si tenim en compte la inversió en vehicles, la quantitat de litres de combustible que es consumeixen i els sous que cal pagar a la plantilla. Una altra cosa és definir perquè cal donar la gratuïtat del servei...

A Mersin, Turquia, acaben d'anunciar que la ciutat de Tarragona acollirà els Jocs del Mediterrania del 2017. El segon post del matí l'he dedicat a explicar 17 motius pels quals crec que no s'han de celebrar però al final haurem d'aguantar que ara, en temps de crisi, es gastin 287 milions d'euros en equipaments esportius i la vila olimpica per un esdeveniment de tercera categoria que no segueixen ni els familiars dels esportistes que hi participen. Què hi farem! em sembla una vergonya gastar-se les peles en això mentre en falten per afrontar el tema sanitari. Apa! a rascar-se la cartera. No hi ha diners, pel que volen. A aquest post no li poso ni foto.  

És ben cert que hi ha una gran part de la població que dedica gran part del seu temps a cuidar la seva imatge exterior fins arribar al punt de sotmetre-la a un culte innecessari. Part de la culpa la té el propi model de consum imposat per les grans marques, per les passarel·les de moda més cotitzades, per les revistes i els anuncis televisius. D'aquesta manera s'ha arribat a extrems tan dolents com els que marquen quines talles mínimes i màximes ha de tenir la dona ideal. Els casos de models que han patit i pateixen malalties com l'anorèxia hi són i no es poden amagar per més que els culpables ho intentin. S'ha passat de la dona grassa que podia passejar pel carrer sense complexes a la dona grassa que no troba les seves talles a les botigues normals. Passa igual amb els homes tot i que sembla que en aquests casos el mal és menor. Existeixen aquells que s'han anomenat metrosexuals i que fan del seu cos un culte constant. La seva actitud és fruit de les ...

Torno a citar l'amic Jesús M. Tibau per una reflexió que m'ha fet via e-mail. Em deia que els anys no perdonen i es preguntava: i qui els demana perdó als anys? La temàtica coincideix amb un els textos que formaran part del meu nou llibre que us comentava abans de manera que amb el meu escrit crec que puc respondre part del missatge del Jesús.Aquest és el segon tast de la nova obra.   ETAPAS Los años darán dureza a los gestos y los gestos razón a los días. Los siglos darán que hablar.  

Ara que s'acosten les eleccions generals serem de nou envaïs pels polítics que es presenten per tenir una cadira a Madrid ja sigui al Congrés o al Senat. Com passa cada quatre anys, la nostra provincia passarà de ser la gran oblidada a tenir importància temporal, mentre duri la campanya. Som, i no es pot negar, un trist magatzem de vots, una zona on cal anar a pescar quan s'acaba un mandat i comença l'altre. Hem esdevingut ciutadans de segona, en molts aspectes de tercera, gràcies als centralismes de Barcelona i Madrid. Realment no importem res ni nosaltres ni les nostres demandes però aquest rol canvia quan toca recaptar paperetes per l'urna. Allò que els barcelonins no han volgut i els espanyols han rebutjat, ens ho han imposat a casa nostra. Nuclears, químiques, tèrmiques, de cicle combinat, magatzems de gas i altres instal·lacions perilloses omplen les nostres comarques on també hi ha autopistes de peatge i un riu, l'Ebre, que ens volen buidar cada cop q...

Aquest és el nom d'un llibre publicat fa tres setmanes per la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET) plataforma formada per més de 500 poetes, escriptors, músics, cantants, ecologistes, filòsofs, científics i representats d'altres àmbits professionals. Tinc el plaer de ser el cap de premsa i comunicació d'aquesta Red i també he tingut el plaer de ser un dels autors escollits que han publicat un text en aquesta obra. Al quebrar la crisálida és un llibre que parla del Hogar Cristo Obrero que la Fundació Mare Terra Mediterrània, on treballo, té a Nicaragua. Hi viuen nenes que han estat víctimes d'abusos sexuals per part dels seus padrastres. L'Andrea Eidenhammer, fotógrafa i col·laboradora de la RIET, va regalar a les nenes unes càmeres de fotos de segona mà i elles, les mateixes nenes, van fer les fotos que ara acompanyen els textos del llibre. Cada autor va triar la foto que més li va agradar i va fer el text corresponent. El resultat final ...

L'amic, escriptor i gran blocaire Jesús Tibau m'ha fet arribar via e-mail tot un seguit de temes que són molt interessants i dels quals n'aniré parlant a partir d'ara. Em pregunta si els escriptors del sud són ben vistos o, senzillament, si són vistos a la resta de Catalunya. Jesús jo crec que no. que els escriptors ebrencs no gaudiu del reconeixement que us toca ni de bon tros. Barcelona és el melic de Catalunya en molts àmbits i també en el literari. Es donen a conèixer els autors de la capital, es fan grans reportatges del Sant Jordi a les rambles i es passa de puntetes per la resta de ciutats del territori o, en el cas de les Terres de l'Ebre, ni s'hi passa. Ja teniu prou dificultats territorials i administratives (més tard en parlaré) o sigui que no cal posar més pedres al camí. Ara bé la mare del problema, què fem? com solucionem aquest dèficit, aquest greuge? Passi el que passi les editorials centren els seus esforços amb les grans figures m...

La Montse Farres em parlava fa poc al Facebook de la voluntat dels polítics de ser planers explicant les coses clarament, ras i curt, o de complicar-ho tot donant la sensació que amaguen quelcom en el seu discurs. I té raó. Dir les coses pel seu nom, ser senzills i transparents no és la virtut dels nostre polítics o de gran part d'ells. Com més tècnics són explicant temes que ja són complicats d'arrel, millor. I així el ciutadà de carrer no sap de què es parla i es queda davant la televisió mirant-los amb cara de mico de fira. D'aquesta manera ells, els polítics, creuen que tenen el poder i que el poble és ruc i no pensa o si pensa no raona prou bé. És una mala praxi molt estesa i prou molesta. No saben com explicar-se no ho volen fer. Hauriem d'exigir-los més transparència, més proximitat. Fins fa uns anys els polítics eren com a Déus i ara han caigut a les cotes de desconfiança més baixes mai vistes. La culpa és d'ells mateixos. Si parlen clar i sense ...

D'aquí a dues setmanetes apareixerà el meu proper llibre de pensaments lleugers (allò que el meu editor anomena poesia). Surt en castellà i italià en la mateixa edició. El nom provisional és "Que buena siesta si no vienen nadie" tot i que possiblement faci el canvi i es digui d'una altra manera. El nou llibre el presentaré a les ciutats de Tarragona, Reus, Cambrils, Tortosa i també a Itàlia, a ciutats que encara he de concretar. Avui, aprofitant aquest experiment de publicació al blog, us faré un petit tast d'alguns dels textos. Aquest és el primer: TOQUE VIRGINAL Si, es cierto. Se me apareció la virgen. Pero te juro que no la toqué.

El Pau Murga em proposa, vía Facebook, una pregunta molt interessant: Són els best sellers llibres de qualitat? Crec que no, que sovint es magnifica als autors de renom. Un publica un bon llibre, aconsegueix la fama i pot seguir creant obres tot i que no siguin de qualitat. No ha de patir perquè els editors i els crítics alimentaran el seu ego i vendran l'obra d'aquell autor com una obra tan bona o millor que la que el va dur a triomfar. En el sector literari hi ha moltes mentides i molta gent que viu d'elles i gràcies a elles. Qui marca que un llibre serà un best seller? els compromisos editorials manipulats per quatre personatges que venen als ciutadans un llibre d'una manera o una altra. Hi ha milers d'obres que moren a les prestatgeries de les llibreries, que no tenen cap suport comercial ni ajuda de cap agent ni editorial, cap promoció ni crítica sigui bona o dolenta. Hi ha grans autors que passaran desapercebuts per aquesta vida. Jo, personalment, s...